LIFE VICTORIA. Elegia eterna. Serena Sáenz, soprano. Rubén Fernández Aguirre, piano. Obres de R. Lamote de Grignon, Ortega, Rimski-Kórsakov, Alyabyev, Granados, Guridi, Sorozábal i Roig. AUDITORI L’ILLA. 11 DE MAIG DE 2025.
Tot i que ja és una veu ben coneguda del públic barceloní, Serena Sáenz encara no havia debutat al festival LIFE Victoria -que, d’altra banda, continua desenvolupant la seva esplèndida programació convertit definitivament en temporada-. Aquest diumenge, la soprano es va presentar a la sala de l’Auditori L’Illa que porta el nom de Victòria dels Àngels, acompanyada del pianista Rubén Fernández Aguirre amb qui havia ofert el mateix concert, el dia anterior, a Mallorca.
Fernández Aguirre, en canvi, és un pianista habitual del LIFE des dels seus inicis, on ha actuat al costat de les millors i més diverses veus. Així ho va deixar clar en la seva primera intervenció parlada, per donar entendre que, a proposta seva, Sáenz havia encetat el recital amb una selecció de cançons de Ricard Lamote de Grignon. La tria, certament, va permetre no només conèixer una parcel·la molt desconeguda del catàleg d’aquest autor -entre d’altres, tres de les seves escasses cançons en llengua castellana- sinó que també va servir a la cantant per mostrar-se breument en un registre molt més íntim i popular del que va explorar en la resta del concert.
Així, després d’un Preludi per a piano sol dedicat al pianista per Miquel Ortega, la soprano va reaparèixer en escena per culminar la primera part amb tres de les peces que acaba d’enregistrar en el seu primer disc, «Birds». La tria temàtica -obres inspirades en el cant dels ocells- ja permet entreveure que, a pesar de la seva procedència i cronologia diversa- totes són peces que permeten lluir els recursos més espectaculars d’una cantant -sobreaguts, trinats, staccati…-, efectes que Sáenz domina i amb els quals gaudeix i fa gaudir el públic.
L’estructura es va repetir a la segona part: una selecció de cinc melodies de Granados -enfocades des d’una vessant més lírica i expansiva que no pas la candidesa que semblen suggerir els textos-, una nova intervenció del pianista en solitari -en aquest cas, fragments de Guridi- i dues àries de lluïment, ara de sarsuela i habituals d’aquest tipus d’ocasions: “En un país de fábula” de La tabernera del puerto de Sorozábal i l’ària de sortida de la protagonista a Cecilia Valdés de Gonzalo Roig. Novament, l’efecte del desplegament tècnic de Sáenz -control absolut de la respiració, homogeneïtat del color vocal en tota la seva tessitura, efectes de filato…- va seduir el públic que va rebre, com a resposta als aplaudiments, dues propines.
Tan sols un però va entelar l’èxit indiscutible de la interpretació: en general, per les dimensions i la mitja entrada que presentava la sala, un cabal sonor més contingut hauria evitat la ressonància i hauria facilitat la comprensió del text. No és desitjable que el públic trobi a faltar la projecció dels textos que el LIFE duu a terme, lògicament, tan sols en el cas de repertori en llengua estrangera.
Serena Sáenz, que va explicar que ara marxa a Madrid per participar justament en una producció de La tabernera del puerto, tornarà a delectar el públic català el proper mes de juliol al Palau de la Música en el concert amb Vespres d’Arnadí que va caldre ajornar el passat mes de febrer.
