PALAU GRANS VEUS. Àries d’òpera barroca. Serena Sáenz, soprano. Vespres d’Arnadí. Dani Espasa, clavecí i direcció. Obres de Vivaldi, Rameau i Händel. PALAU DE LA MÚSICA. 7 DE JULIOL DE 2025.
Cinc mesos després de la data inicialment prevista –un lapse de temps prou breu si tenim en compte l’agenda dels intèrprets i de la sala–, ha estat possible reprogramar el concert de la soprano Serena Sáenz i Vespres d’Arnadí al Palau de la Música que, malauradament, va haver de ser ajornat per motius de salut de la cantant.
Aquesta circumstància, de fet, no va fer sinó incrementar l’expectativa de sentir la soprano a Barcelona –si bé havia ofert un altre recital entremig, el mes de maig, al LIFE Victoria–, tal com va demostrar un públic que, sense arribar a omplir completament el Palau, sí que va ser generós en nombre i aplaudiments.
Tot i que havia cantat al Palau de la Música des de petita com a membre dels cors Infantil i Jove de l’Orfeó Català, fa tot just cinc anys que Sáenz –en ple estiu pandèmic– va debutar en solitari a l’escenari modernista. Ara el Palau hi tornava a confiar per primera vegada dins del cicle Grans Veus –tot i que no calia que el nom del cicle confirmés que és, efectivament, un instrument excepcional– i en un concert que, tal com va explicar en una breu al·locució inicial el president de la institució, Joaquim Uriach, era dedicat als mecenes i benefactors de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana.
La soprano i l’orquestra Vespres d’Arnadí, que ja havien coincidit prèviament en escenaris diversos, van elaborar un programa circumscrit a la música barroca, amb exponents de tres orígens diferents: Vivaldi, Rameau i Händel. És a dir, divers dins de l’homogeneïtat.
Del primer van interpretar, després d’una breu simfonia que contenia ecos de Les quatre estacions, dues de les àries més cèlebres i contrastades: “Sposa son disprezzata”, un fragment aparentment senzill i que, per això mateix, requereix una dicció excel·lent, i “Alma oppressa”, on Sáenz va oferir una primera mostra de pirotècnica vocal enlluernadora que va aixecar la primera ovació de la vetllada.
El Barroc francès va ser representat per una selecció de la suite Les indes galantes –amb especial menció per a les aportacions del traverso de l’orquestra– i les àries “Rossignols amoureux”, que bé hauria pogut formar part del primer disc de la soprano, Birds, i “Aux langueurs d’Apollon”, nova demostració no tan sols de tècnica, sinó també de teatralitat i vis còmica, i nova ovació per a Sáenz.
El concert va culminar amb una segona part dedicada monogràficament a Händel, amb una primera ària tranquil·la i calmada –“Tu del ciel ministro eletto” d’Il trionfo del Tempo e del Disinganno-, un Concerto grosso i dues àries de Giulio Cesare: la sovintejada “Piangerò la sorte mia” i la més virtuosa “Da tempeste il legno infranto”. Ja fora de programa, els intèrprets van reblar l’èxit amb l’encertada tria de “Tornami a vagheggiar” d’Alcina, igualment händeliana.
En general, Sáenz es va mostrar més continguda que en actuacions anteriors com a solista, si bé no va perdre l’oportunitat d’afegir algun sobreagut a unes partitures que no n’inclouen gaires i fins i tot va permetre’s dirigir breument l’orquestra amb els braços en algun moment. També va gosar asseure’s a la banqueta del director per interpretar la segona estrofa de l’última ària, ben bé al costat de Dani Espasa, que, d’altra banda, va reeixir a vetllar per la bona marxa del conjunt sense deixar de participar-hi des del clavecí. L’equilibri va obligar-lo de vegades a moviments poc elegants, molt menys gràcils que els de Serena Sáenz, que delataven els seus inicis en el món de la dansa, paral·lelament a la música.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
