PALAU BACH. Arcangelo, cor i orquestra barroca. Nick Pritchard, Evangelista. Alex Rosen, Jesús. Carolyn Sampson, soprano. Hugh Cutting, contratenor. Hugo Hymas, tenor. Thomas Bauer, baix. Jonathan Cohen, clavecí i director. J.S. Bach: Passió segons sant Mateu, BWV 244. PALAU DE LA MÚSICA. 26 DE MARÇ DE 2026.
Ja tenim la Setmana Santa a les envistes. Antigament era temps de processons i mones; després, de reobertura de les segones residències i mones i, des de fa força anys, a Barcelona, temps de Passions de Bach i, com sempre, de mones.
Durant el mes de març, Barcelona haurà acollit tres interpretacions de Passions de Bach. El 6, al Palau, la Passió segons sant Joan amb el Cor Monteverdi, el 26, també al Palau, la que ens ocupa, la Passió segons sant Mateu a càrrec del conjunt britànic Arcangelo dirigit per Jonathan Cohen i el 30, una vegada més, la Passió segons sant Mateu, aquesta vegada a l’Auditori i amb Herreweghe a la direcció. No està gens malament per una obra que l’any que ve farà 300 anys que es va estrenar.
La interpretació que Arcangelo va oferir al Palau era la primera d’una gira que visitava en els següents dies Sevilla, Anvers, Dortmund i el Barbican londinenc, sempre amb la mateixa obra i els mateixos solistes, tots britànics tret de Jesús, nordamericà, i el baix, alemany.
La bona, magnífica versió que Arcangelo i Jonathan Cohen van oferir de la Passió segons sant Mateu era, per dir-ho d’alguna manera, profundament britànica. El Regne Unit, que té, potser, la més extensa i brillant tradició de cant coral de la cultura occidental i gaudeix de gran quantitat de cors que aborden tot tipus d’obres, té una manera pròpia d’afrontar les Passions de Bach basada en una llarga tradició.
Resumint-ho bàrbarament i abundant en els tòpics més inútils i visitats sobre nacionalitats, podríem dir que els francesos la volen millorar buscant-hi coses noves, error gravíssim -la Passió segons sant Mateu, com les piràmides, no es pot millorar-; els italians sovint es pensen que és una òpera i també s’equivoquen; als alemanys, ara ja no tant però abans era així, l’obra els fa tant respecte que els paralitza. Els britànics, en canvi, tot i que, evidentment, ara la interpreten de manera molt diferent de com ho feien fa quaranta anys, li tenen molt ben preses les mides a les diverses distàncies i atmosferes expressives que es donen en aquest monument musical de tres hores de durada que esgota intèrprets i públic i que es viu com un ritual, com una cerimònia i com un acte de transcendència espiritual.
La Passió segons sant Mateu de Bach té, essencialment, dos registres expressius diferenciats que s’han de respectar en la interpretació. D’una banda hi ha l’esfereïdora narració d’uns fets: l’acusació amb proves falses, la paròdia de judici, la manipulació de l’opinió pública, la tortura i finalment l’assassinat, per part del poder, d’un dissident incòmode que qüestionava el sistema. D’altra banda, intercalada amb la narració, hi ha la reflexió interior de l’ànima sobre els fets narrats, una reflexió que sovint s’amara d’uns intensos sentiments de culpa que són la delícia dels psicoanalistes.
En la narració dels fets hi ha d’haver drama i en els episodis de manipulació de l’opinió pública, fins i tot èpica; en la reflexió de l’ànima, en canvi, hi ha d’haver un cant que es dirigeix cap a dins, hi ha d’haver introversió i, encara que sembli un contrasentit aplicat al cant coral, hi ha d’haver entotsolament del cant.
Saber trobar la plasmació sonora d’aquestes diverses expressivitats és el secret d’una bona interpretació de la Passió segons sant Mateu i la tradició interpretativa britànica i Cohen i els músics i els cantants d’Arcangelo se’n van fer magnífic ressò. La bona interpretació demana que hi hagi diferenciació de dinàmiques i de tempi, més vius i contrastats per a la narració, i més uniformes per a la reflexió interior. El contrast entre aquests dos registres hi ha de ser, però no s’ha d’exagerar ni caricaturitzar duent-lo a l’extrem. Una de les millors coses de la tradició interpretativa britànica es troba en el fet que no considera l’espectador un estúpid al qual se li ha de donar tot fet, sinó que entén que una part del camí per trobar-se amb l’obra el fa l’intèrpret i l’altra part el fa l’espectador (o el lector, o el visitant de l’exposició) i és en fer aquest camí que l’esperit de qui rep l’art s’enriqueix. Seguint aquesta encertada línia, Cohen va suggerir més que evidenciar.
Una Passió de Bach sempre és un repte d’equip. No serveix de res tenir una bona soprano si la resta fallen. En aquest sentit, la sensació d’equip que funciona conjuntament la vam tenir i gaudir plenament. Cor, trenta quatre cantants en total dividits, com és preceptiu, en dos cors separats i orquestra, també dividida, van funcionar molt bé amb so bonic, bona concertació, dinàmiques equilibrades i esplèndida resolució tant de fustes com de cordes en les nombroses àries amb obbligato instrumental.
No hi ha bona Passió sense un bon Evangelista. Nick Pritchard va ser un molt bon Evangelista, la veu no era especialment bonica però frasejava amb molta intenció i feia fluir molt adequadament la narració. Entre els altres solistes cal destacar el bellíssim so (un dolç i acollidor vellut fosc) de la veu d’Alex Rosen en el paper de Jesús. Sempre s’aprèn alguna cosa cada vegada que s’escolta la Passió segons sant Mateu i en aquesta ocasió, en el cant, en l’expressió, en la calma i el mínim allargament del silenci abans de respondre a Ponç Pilat “Du sagest’s” (Ets tu que ho dius) quan li pregunta “Ets tu el rei dels jueus?” Rosen posava èmfasi en la revolucionària i, per al poder, provocadora, passivitat de Jesús davant la flagrant injustícia de què era objecte.
A destacar també la bella veu i el bon estil del contratenor Hugh Cutting i molt bé, també, la soprano Carolyn Sampson, especialista en aquesta obra. Menys interessants però suficients van resultar el tenor Hugo Hymas i el baix Thomas Bauer.
Els solistes, els bons músics i els bons cantants d’Arcangelo. Molt ben conduïts per Jonathan Cohen van vivificar a partir de subtileses i no pas de grans escarafalls una interpretació cerimonial, ritual d’aquesta vella i estimada obra que obre la Setmana Santa, temps de Passions (i mones).
