PALAU 100-BARCELONA OBERTURA CIUTAT DE CLÀSSICA. musicAeterna. Teodor Currentzis, director. A. Bruckner: Simfonia núm. 9. PALAU DE LA MÚSICA. 23 DE MARÇ DE 2025.
Teodor Currentzis és un director que no deixa ningú indiferent. Resultaria fins i tot obvi per a qualsevol iniciat que no es tracta d’un director convencional. El seu estil, les seves maneres i la seva aura magnètica l’han portat a esdevenir un dels personatges més peculiars del panorama simfònic actual. En la seva recent visita a la Ciutat Comtal, Currentzis ha acaparat gran part de l’interès de la fase inicial del Barcelona Obertura Ciutat de Clàssica. Sens dubte, no cal dir que tota l’excentricitat que envolta el director, començant pel look de concert –cada cop més “formal”, però– va acompanyada d’un talent innat envers la música, no només per entendre-la i concebre-la, sinó també per transmetre-la a banda i banda de l’escenari; és a dir, a orquestra i a públic.
Sembla llei natural que un director tan alt tingui predilecció per les grans peces simfòniques. En les darreres visites hem vist Currentzis dirigint obres de Txaikovski, Strauss i sobretot Mahler, i més recentment el Requiem de Mozart. Tal com porta anys demostrant, la Simfonia núm. 9, en Re menor de Bruckner tampoc no sembla que li vagi gran, i aquest 2025 veurà la llum el seu enregistrament de l’obra amb l’orquestra Utopia. En el bicentenari d’Anton Bruckner, ha coincidit que la darrera simfonia de l’austríac s’interpretés al Palau i a L’Auditori per les mateixes dates. Sense entrar en comparacions, la proposta d’aquest primer, amb musicAeterna, ha satisfet el repte amb una contundència innegable, en bona part gràcies a una orquestra en perfecta sintonia amb el seu director i al fet de ser una obra ben coneguda pel mestre de cinquanta-tres anys.
A les mans de Currentzis, la Novena de Bruckner va recrear-se amb religiositat moderada, sempre remant a favor de les intencions del compositor, especialment al tercer moviment; però sobretot, ho va fer amb la força i el poder que requereixen els grans temes de la Simfonia, amb la sonoritat d’una orquestra de grans proporcions –amb fins a deu contrabaixos–, tot i l’inevitable atapeïment a l’escenari. El grecorus va oferir-ne una lectura profunda, tot deixant espai perquè l’arquitectura simfònica s’aixequés bloc a bloc i sense presses. L’orquestra el seguí fervorosament, animada per la seva proteínica expressió corporal; tanmateix, un petit podi potser hauria disminuït –o solucionat– que el terra de fusta no grinyolés sota els seus peus en certs moments de la Simfonia. A part d’això, la interpretació dels convidats va deixar poques observacions.
Ja des dels primers compassos es va percebre la qualitat i la capacitat dinàmica de l’orquestra, amb el primer crescendo de cordes, un trèmolo finíssim, coronat pels primers acords de vent-metall. Va destacar el lirisme del segon tema i la contundència de certs passatges, la qual va ocasionar les primeres sacsejades de cap a molts membres de l’orquestra. Res comparat, però, amb la intensitat de l’“Scherzo”, el segon moviment, on la infernal consecució de notes va sumir els tripulants del conjunt en un èxtasi rítmic, especialment els violoncel·listes, disposats al mig, amb un Currentzis desbocat i apassionat. La part central d’aquest segon moviment, amb el canvi de to, mode i caràcter, va resultar una de les millors del concert, desenvolupada sota un tempo àgil i fresc, molt assequible per a les cordes en pizzicato, amb Currentzis mimant els matisos de les repeticions. Amb les tubes wagnerianes va arribar la colossal redempció de l’“Adagio”, i l’orquestra va assolir moments de gran noblesa i lirisme en aquesta gran aventura simfònica. Amb especial atenció als segons violins, disposats en oposició als primers –i no pas al costat–, Currentzis i els seus van completar l’ascensió final amb èxit, que va deixar sense respiració els assistents. L’enfant terrible del món simfònic va acomiadar-se amb una ovació enèrgica, després d’una interpretació que esdevindrà tot un precedent al temple modernista.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
