Domènec Terradellas. Un compositor català en l’escena europea.
Josep Dolcet.
Girona: Ficta, 2025. 197 pàgines.
Sorprenent, necessària i il·lusionant, aquesta novetat de Ficta constitueix una primera aproximació d’alt nivell, elaborada amb el rigor analític, l’escrutini meticulós i l’autoexigència d’un musicòleg de solvència indiscutible com va ser Josep Dolcet (1961–2020), figura central de la musicologia catalana en el trànsit cap al segle XXI. El cas és que, dins la musicologia nostrada, Domènec Terradellas. Un compositor català en l’escena europea adopta la forma d’una aproximació biogràfica que representa el primer intent sistemàtic de restituir la trajectòria i una perspectiva panoràmica de l’abast creatiu d’un compositor encara insuficientment integrat en la historiografia europea del segle XVIII com un dels principals referents operístics.
El volum s’obre amb un repàs hagiogràfic sobre Dolcet traçat per Bernat Cabré, que, amb una discreta inflexió de nostàlgia i des de la seva proximitat intel·lectual amb l’autor, reconstrueix les circumstàncies que van donar origen al projecte i que la seva mort sobtada va deixar inevitablement incomplet. Cabré exposa els obstacles que Dolcet havia identificat en la confecció d’un catàleg fiable de l’obra conservada de Terradellas (1713-1751) i en justifica l’absència en aquesta publicació. Alhora, també permet posar en relleu la importància de premis per a la investigació i el desenvolupament de la cultura a través d’institucions, entitats i fundacions que la promouen, gràcies als quals, per exemple, va gestar-se aquest estudi de sobre Terradellas.
A partir d’aquí, el llibre es desenvolupa en capítols d’extensió moderada i un substancial aparell de notes a peu de pàgina que reblen la claredat metodològica i discursiva en una exposició àgil i concisa dels eixos principals respecte dels subtemes, i sense que el relat principal s’esllangueixi. Per aquesta raó són oportuns els tres capítols a manera d’intermedi, batejats “Intermezzo”, on l’autor concentra el que podrien haver estat àmplies digressions enfocades a complementar el coneixement sobre la història de l’òpera. En el primer cas, la reforma metastasiana de l’òpera seriosa en què justifica el context, les causes i conseqüències de les modificacions, així com defineix la tipologia del pasticcio. En el segon s’atura en la realitat veneciana que va acollir Terradellas temporalment. I, per últim, la relació dels enciclopedistes francesos amb l’obra del compositor català durant la “Querelle des Bufons”. Aquí cal destacar la dissecció de les citacions i diatribes amb què, tot i mort, va ser punta de llança d’arguments d’ambdós bàndols, especialment dels italianistes. De fet, com recull Dolcet, dècades després Joseph Teixidor l’enaltia amb exageracions tendencioses a Historia de la música “española” fins al punt de considerar-lo “el Newton de la gran ciencia de la consonancia y la disonancia” com recull Dolcet (pàg. 114; per cert, la citació pertany a la pàgina 109 de l’edició del 1996 d’aquest text de Teixidor, quelcom que no figura en les notes a peu de pàgina).
En l’eix central, Dolcet examina episodis vitals de la trajectòria de Terradellas emmarcant-lo en els espais temporals de la seva activitat associada, sovint mal documentats o interpretats parcialment: la contractació i posterior expulsió de Terradellas com a mestre de capella de Sant Jaume dels Espanyols a Roma; la hipòtesi del seu pas per territoris flamencs a la tornada de Londres, que explicaria la presència d’obres seves en diversos arxius centreeuropeus, o la singular recepció de la seva música per figures com el filòsof i compositor Rousseau o el primer Gluck. Igualment hi afegeix detalls de caràcter històric, com les referències al calendari venecià, a les dinàmiques dels conservatoris napolitans, a qüestions administratives i legislatives, a l’urbanisme històric, passant per una panoràmica especialment viva de l’etapa londinenca en un moment tens marcat per la conflictivitat entre hannoverians i jacobites i pel dinamisme editorial que va permetre al compositor veure impreses algunes de les seves obres.
Tot plegat es desplega amb una honestedat intel·lectual que Dolcet convertia en mètode. En aquest sentit, l’autor delimita escrupolosament allò que pot afirmar, remet als testimonis coetanis quan cal, identifica conjectures i n’explicita els punts febles, tot establint una genealogia documental. Quelcom que, més enllà de ser un dels principals baluards del treball, sens dubte, agrairan els investigadors del present i del futur, atès que en desbrossa els errors, les fal·làcies i les llacunes des del seu origen conegut en les fons documentals matricials, per molta legitimitat que tinguessin a la seva època o a la nostra. No obstant, l’objectiu –clarament formulat– no era fixar una biografia definitiva, sinó ordenar la informació disponible, enriquir-la en la mesura de les possibilitats i establir els fonaments d’una recerca ulterior més exhaustiva. Un altre dels mèrits més tangibles del volum rau en l’ampli annex final, que reuneix documentació d’una varietat heurística: la partida de baptisme, el registre d’ingrés al Conservatorio dei Poveri di Gesù Cristo, el testimoni de Burney, materials atribuïts al comte Orlov o papers de naturalesa econòmica. Un conjunt que, en si mateix, justifica la utilitat de l’edició.
D’altra banda, el que sí s’hi enyora és un incís més desenvolupat sobre els retrats i gravats conservats –com l’esmentat a la pàgina 62–, i especialment l’indispensable índex onomàstic que facilitaria una consulta més ràpida i diligent. Quelcom que els responsables editorials haurien d’haver resolt. També cal assenyalar un petit error a la pàgina 43 en l’adscripció dels extractes documentals referents al primer i segon oratori, així com la indeterminació del nom de la primera cantata de Terradellas (pàg. 45). Al marge d’aquestes puntuals ombres, un títol com aquest és dels que millor justifica la tasca de Ficta, atès que cobreix un buit real en la bibliografia i aporta una baula inicial essencial on la divulgació i l’erudició no són pols oposats, sinó vectors complementaris d’una mateixa voluntat de coneixement. Amb aquest volum no només s’ordena i s’impulsa la difusió i l’estudi de Domènec Terradellas –un camp que demana encara un aprofundiment estilístic i musicològic de les partitures conservades, algunes ja disponibles en enregistraments, com les òperes Artaserse o Sesostri, entre d’altres–, sinó que també s’honora la memòria i el llegat intel·lectual de Josep Dolcet.
En aquest sentit, no seria gens forassenyat que l’editorial gironina considerés la publicació d’un volum que compilés els principals textos de Josep Dolcet, especialment els dedicats a la música catalana –majoritaris en la seva producció–, la vigència i l’interès dels quals mereixen una difusió més àmplia del que ofereixen les revistes especialitzades. Igualment, seria oportú recuperar la seva tesi El somni del Parnàs. La música a l’Acadèmia dels Desconfiats (1700-1705), encara inèdita, i situar-la al costat d’altres models d’edició crítica que, en les darreres dècades, han recuperat la faceta assagística de personalitats, com el compositor Ramón Barce (ICCMU, 2009), el compositor i crític musical Òscar Esplà (Libargo Editorial, 2024) o el director d’orquestra, pedagog i compositor Juan José Olives (Reichenberger, 2025), per dir tres casos. I ja que Charles Burney és esmentat al volum com un dels testimonis d’època més fiables, tampoc seria desgavellat plantejar la traducció al català d’alguns dels seus altres textos històrics, tot continuant la línia encetada per Acantilado el 2014 amb The present state of music in France and Italy (1771).
