RUSALKA d’Antonín Dvořák. Asmik Grigorian, Piotr Beczała, Karita Mattila, Aleksandros Stavrakakis, Okka von der Damerau, Manel Esteve, Laura Orueta, David Oller. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Christof Loy, direcció d’escena. Josep Pons, direcció musical. LICEU. 4 DE JULIOL DE 2025.
A finals de juny arribava al Liceu la Rusalka de Christoph Loy, l’últim gran títol de la temporada abans de les darreres programacions, que s’ha saldat amb èxit rotund al llarg de les quatre funcions prèvies. Es tracta de la darrera parada d’una coproducció estrenada al Teatro Real l’any 2020 i reposada al Palau de les Arts de València l’any passat. Algunes de les figures del repartiment original, com la mateixa Asmik Grigorian en el rol protagonista o la mítica Karita Mattila com a Princesa Estrangera, s’han retrobat novament al coliseu barceloní sota la direcció musical de Josep Pons. El highlight del cartell, però, era sens dubte el tenor Piotr Beczała, un dels noms indiscutibles del panorama operístic actual, que a aquestes alçades ja requereix ben poca presentació.
No sent una òpera especialment programada –feia més de deu anys de l’última Rusalka al Liceu–, aquesta faula lírica en tres actes articula una fusió de la tradició musical txeca amb influències impressionistes i wagnerianes, al servei d’un relat ple de fantasia i simbolisme literari i, en la pràctica, un golós material per a qualsevol director d’escena, bé per perseguir una visió fantàstica i més tradicional, o bé, per reinterpretar-la conceptualment.
Si bé l’espectador ja venia avisat que es tractava del segon cas –i que no veuria cap sirena–, segueix requerint un cert temps assimilar la proposta de Loy, una metaforització conceptual de Rusalka, que ja no és una criatura aquàtica, sinó una ballarina lesionada i postrada al llit, trista perquè no pot ballar ni seduir el Príncep. El context escènic i argumental es trasllada al món de la dansa, i el llac i els seus contorns són substituïts pel vestíbul d’un teatre, amb una escenografia fixa amb lleugers canvis d’un acte a l’altre. Tot i així, Loy sí que conserva l’essència del dilema de l’encanteri de Ježibaba –Rusalka perd la veu a canvi de poder ballar– i el desencantament amorós del segon acte queda reflectit en bona part a través del ball: la protagonista és incompatible amb el món passional dels humans –i també amb la seva manera de ballar–.
Sigui com sigui, la funció esdevé una vetllada operística memorable, amb tots els elements remant a favor d’una Rusalka destinada a convertir-se en una referència del nostre temps, especialment pel que fa a l’aspecte musical. Una de les distincions més notables, més enllà del ja esmentat nou enfocament conceptual, és la versatilitat que exigeix el paper central, que requereix no només dots vocals i interpretatives pròpies d’una gran soprano, sinó també certa tècnica i nocions de ballet. Grigorian es va capbussar en la pell de Rusalka en cos i ànima, amb una preparació prou sòlida per sortir-ne airosa en els relevé i altres passos coreogràfics molt presents als dos primers actes.
El seu instrument, elegant i líric en el registre agut, i lleuger en la zona mitjana, va acompanyar la soprano lituana en el primer i darrer terç de l’òpera, amb una emissió sòlida i ben recolzada, especialment durant la famosa “Cançó de la Lluna”. La contrapart masculina va ser triomfalment defensada per un Piotr Beczała en estat de gràcia, amb una projecció incessant i un vibrat elegant, exultant en els dos primers actes i plenament convincent en l’emotiu desenllaç —cal destacar el delicat agut amb què el Príncep s’acomiada del món tot envoltat de redempció.
Tampoc no va defallir la Princesa Estrangera de Karita Mattila, que, als seixanta-quatre anys, va seduir el públic (i el Príncep) amb les maneres d’una femme fatale d’innegable magnetisme. Loy renuncia a qualsevol rastre d’innocència infantil i carrega d’erotisme la dansa central: una coreografia suggerent que evoluciona en una bacanal gens apta per a pudorosos, però ben resolta des del punt de vista escènic i narratiu.
Tampoc no ens podem oblidar del baix Alexandros Stavrakakis, que tornava a encarnar un potent i profund geni de les aigües, perfectament coneixedor del seu personatge, oferint una molt decent “Celý svět nedá ti, nedá” (El món sencer no et donarà), entre d’altres grans moments. L’enigmàtica Ježibaba potser va resultar un xic vulgar en el rol d’una taquillera del teatre, però al marge d’això, Okka von der Damerau es va desenvolupar força bé, igual que la resta de secundaris, en especial la tríada de nimfes, que van lluir unes harmonies molt ben treballades, així com el cor, distant però sempre integrat en la música.
Pons va oferir una lectura sense presses, confiant en la bellesa de la partitura i adaptant-la amb subtilesa als cantants, recreant el món sonor de Dvořák amb cura i amb evident atenció als leitmotivs. El director i l’orquestra tancaven així el gran capítol abans de l’estiu, mantenint el llistó ben alt per a la temporada vinent, la darrera sota la batuta del mestre català.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
