PALAU 100. Anna Prohaska, soprano. Orfeó Català, Cor Infantil de l’Orfeó Català. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Rufus Wainwright, narrador i compositor. Ludovic Morlot, director. R. Wainwright: Dream requiem. PALAU DE LA MÚSICA. 25 DE GENER DE 2025.
Una de les grans fites de la temporada, tant de l’Orfeó Català com de l’OBC, es va consumar amb un rotund èxit d’assistència, tal com es podia preveure. El Dream requiem del cantautor Rufus Wainwright (Rhinebeck, Nova York, 1973) va aterrar dissabte passat a Barcelona; un esdeveniment que ha suposat no només el debut de Ludovic Morlot a la sala modernista, sinó també un esforç destacat de col·laboració entre el Palau de la Música i L’Auditori, que sumat al d’institucions de renom internacional, com l’Orchestre Philharmonique de Radio France i la Filharmònica d’Hèlsinki, entre d’altres, ha donat una segona vida a aquest rèquiem estrenat a París el juny de l’any passat.
A aquest alineament astral poc li ha faltat per ser encara més especial, si no fos per la malaurada absència de l’actriu Sharon Stone, que pocs dies abans va anunciar que no hi participaria com a narradora a causa dels greus incendis a Los Angeles. Per concebre aquest rèquiem, el compositor es va inspirar en gran mesura en el poema Darkness de Lord Byron, per ser “atemporal i alhora parlar del nostre temps”, un text que, durant l’aïllament de la pandèmia, va assolir molt de sentit, tot dibuixant un paral·lelisme amb aquells mesos estranys de “l’any sense estiu” del 1816. D’alguna manera, el destí ha volgut que el paral·lelisme pugui estendre’s també a l’actualitat, tenint en compte els esdeveniments que han sacsejat Califòrnia en aquest inici d’any, tot enmig d’una preocupació climàtica i geopolítica creixent.
Sent una obra ben treballada, profunda i coherent estilísticament i narrativament, es pot dir que el punt fort d’aquest rèquiem és, naturalment, el cor, especialment en les parts més monumentals i grandioses, i en bona mesura també la soprano Anna Prohaska, que l’interpretava per segona vegada. Tot i comptar amb passatges molt aconseguits des del punt de vista orquestral, l’obra guanya interès com més instrumentistes i cantaires s’hi veuen implicats. Per exemple, alguns passatges de caire cambrístic, on es veuen algunes textures molt elementals i nues, forcen els músics, especialment els de corda, a veure’s exposats i sols –com en els primers compassos del “Lux perpetua” o de la “Sequentia III”–, la qual cosa es fa més evident amb l’acústica directa i viva del Palau.
En general, però, la gestió de la tensió, la relació musical amb el text i els crescendi orquestrals transmeten satisfactòriament les intencions d’un autor que, després de dues òperes i un musical escrits, posa la imaginació musical al servei d’una missa de difunts peculiar, inspirada en les de Britten i Verdi; una comesa certament digna per a un artista amb un background de folk i pop, forjat al marge del món acadèmic i dels conservatoris. Sigui com sigui, el rèquiem de Wainwright funciona en bona mesura perquè el discurs musical es basa en idees ben definides i que es desenvolupen amb paciència i sense mirar el rellotge.
Tot i no comptar amb el dramatisme d’una actriu com Stone, Wainwright es va desenvolupar bé en el rol narratiu, amb Morlot mantenint ben controlat l’ostinato de les cordes greus dels passatges Darkness, que s’intercalen amb els litúrgics. L’Orfeó va mostrar-se a l’alçada novament i va demostrar la seva solvència en una obra plena de divisi i intervals complexos i reptes no menys exigents. Una bona mostra en va ser el “Sanctus”, on els cantaires van recrear-se en un moviment ple d’activitat, i també al “Requiem aeternam”, on uns baixos molt fiables van cimentar les harmonies des de sota. Però un dels moments més aconseguits va ser l’“Agnus Dei”, on el director francès va deixar la batuta per extreure, amb les mans, tot el potencial expressiu del cor a cappella. La soprano austríaca-anglesa va coronar els aguts en aquest moviment i va poder lluir diafragma en diversos punts, com al “Lux perpetua”, ben integrada en el corpus coral, o a la “Sequentia IV: Ingemisco”, on –per fi!– Wainwright desplega un destacat passatge de cordes agudes, en el que és, sens dubte, un dels capítols més imaginatius d’aquest rèquiem de disset moviments.
La percussió també és un dels eixos vertebradors de la peça, on algunes de les seccions estan “soldades” amb d’altres mitjançant passatges rítmics –afinats. Així doncs, el percussionistes van mostrar-se molt atents durant els vuitanta minuts de l’obra, amb menció especial a la parella de timpanistes. El primer viola va firmar un delicadíssim solo a l’“Offertorium”, on Morlot va assolir una atmosfera captivadora. Tampoc cal oblidar les seccions de metall, que es van mostrar ben concentrades en l’afinació, ni la de vent-fusta, lírica i decorativa a parts iguals. Així doncs, i en general, l’OBC va respondre dignament durant els punts climàtics de l’obra, com a la primera “Sequentia: Dies irae”, on un Morlot incontenible liderava els intèrprets a través de la fúria de Déu, per després redimir la humanitat amb un oníric “In Paradisum” amb l’ajuda del Cor Infantil. Morlot consumava així un debut inoblidable, amb l’estrena nacional d’un compositor eclèctic i que, tard o d’hora, de segur que tornarem a sentir. De moment, els fans de Wainwright ja poden apuntar-se a l’agenda la propera visita de l’artista, el dia 11 de maig a l’Auditori de Girona.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
