PINK MARTINI. Thomas Lauderdale (direcció i piano), Storm Large (veu solista), Nicholas Crosa (violí), Timothy Nishimoto (veu i percussió), Phil Baker (contrabaix), Dan Balmer (guitarra), Antony Jones (bateria), Miguel Bernal (percussió), Antonios Andreou (trombó), Mihail Iossifov (trompeta) i Edna Vázquez (veu i guitarra). LICEU. 19 DE SETEMBRE 2025.
Després d’una trajectòria triomfal de tres dècades, el grup nord-americà Pink Martini s’ha consolidat com una orquestrina dedicada a animar revetlles de luxe com la que divendres va protagonitzar al Liceu barceloní davant un públic extasiat que omplia el recinte.
Enrere queden aquells primers anys de carrera en què la banda que dirigeix Thomas Lauderdale va sorprendre per la seva elegància i sofisticació a l’hora de seleccionar un repertori que potser no tenia gaire d’original, ja que majoritàriament estava integrat per temes tant clàssics com populars manllevats d’aquí i d’allà. Però ells amb aquest material elaboraven una barreja intel·ligent on es combinaven el classicisme, el jazz, les influències llatines i el pop, entre altres ingredients que eren servits mitjançant un còctel de lounge bar amb la bonica i seductora veu de China Forbes.
Ara Pink Martini és una altra cosa. És el conjunt d’acompanyament d’una senyora amb unes formes espectaculars i una cabellera de color ros platí que per moments ens recorda una Gilda passada per Las Vegas. Però Storm Large, que amb el seu vestit de lluentons gairebé va monopolitzar tot l’interès de l’actuació, no va ser l’única vocalista, ja que com acostuma a passar amb les orquestres que amenitzen els balls festius, Pink Martini comptava amb dos cantants més, la molt interessant Edna Vazquez –que, acompanyada de la seva guitarra, de vegades en solitari, sens dubte va superar en qualitat l’esmentada Storm, tot i que el seu físic no era tan cridaner– i un discret Timothy Nishimoto que, a més de cantar poc i tocar les percussions menors, es va dedicar a enregistrar el concert amb el seu mòbil, com si aquesta fos la seva funció principal.
Bona part de les composicions interpretades pel grup al llarg de la sessió tenien un component decididament llatí, però no lligat al latin-jazz de les grans bandes dels anys cinquanta i seixanta, sinó que tiraven cap a l’estil d’un Xavier Cugat, potser més enlluernador en les formes, però més pobre en els continguts. Al cap i la fi, per donar aquest sabor càlid a la sessió, les percussions van arribar a sonar tocades per cinc instrumentistes simultàniament.
Així, entre d’altres, hi van caure estàndards com Amado mío, Anna (més coneguda com “El Bayón”), Dónde estás, Yolanda, Bésame mucho i un parell de temes del cançoner pop espanyol més recent: Piensa en mí i ¿Por qué te vas? També hi va haver clucades d’ull a altres tradicions, com la francesa, amb Je ne veux pas travailler, a la italiana mitjançant Una notte, o la sud-africana amb Pata Pata.
Enmig de tant de repàs d’un seguit de temes que ja són patrimoni mundial, els instrumentistes de Pink Martini van tenir l’oportunitat d’oferir una mostra de la seva qualitat –que la tenen, i molta–, ja que tots, curiosament llevat del director i pianista i també del violinista, van interpretar solos magnífics, on es va comprovar la seva tirada cap a un jazz contemporani i obert durant un llarg tema que va servir de mitja part del concert.
Els bisos de la sessió van culminar amb el repartiment de discos entre els espectadors de les primeres files, com si allò fos una tómbola, i amb una Storm Large exultant, animant el públic a ballar una conga al so de la famosíssima Brasil, mentre –allà on fossin– els patricis de l’alta burgesia catalana s’escandalitzaven perquè el seu Liceu s’hagués convertit en un envelat de festa major, encara que fos de lluentons.
Imatge destacada: (c) Marta Illa.
