GALA TRES TENORS. Josep Bros, Ramón Vargas i Antonio Gandía, tenors. Jove Orquestra Simfònica de Barcelona (JOSB). Joshua Dos Santos, director. Àries d’òpera de Verdi, Donizetti, Puccini, Massenet, Flotow i Gounod; cançons napolitanes de Cardillo, Tosti i Leoncavallo; romances de sarsuela de Soutullo i Vert, Sorozábal i Moreno Torroba, i cançons de Lacalle, Grever i Lara. PALAU DE LA MÚSICA. 9 DE FEBRER DE 2025.
La popularitat es trobava en l’essència mateixa del concert d’aquest diumenge a la tarda al Palau de la Música ja abans de començar, tant pel format (gala de tres tenors) com pel repertori anunciat (àries d’òpera, romances de sarsuela i cançons napolitanes i llatines).
El cantant barceloní Josep Bros es presentava, a més d’intèrpret, com a productor al capdavant del Barcelona Opera Center i al costat de dos col·legues amb qui té bona sintonia: el mexicà Ramón Vargas i l’alacantí Antonio Gandía, i els joveníssims músics de la Jove Orquestra Simfònica de Barcelona (JOSB), que ja l’havien acompanyat dues vegades en aquest mateix escenari, en aquesta ocasió sota la batuta de Joshua Dos Santos, convidat habitual de la formació.
Els tenors es van repartir les intervencions de forma estrictament equitativa, de manera que s’anaven alternant al llarg de sis blocs: tres d’òpera italiana –nou àries en total, després d’una obertura instrumental– a la primera part, i un de cançó napolitana, un de sarsuela i un de cançó llatina a la segona.
Aquesta estructura feia inevitables, malgrat que són odioses, les comparacions. Però dit d’una altra manera, també va fer lluir les virtuts i les particularitats de cada veu. Després de molts anys sense poder sentir-lo a Barcelona, Vargas va lluir amb humilitat una veu bellíssima, d’emissió mesurada, d’acord amb la qual va escollir sàviament les àries, com “Una furtiva lagrima” de L’elisir d’amore, o la romança “Bella enamorada” d’El último romántico. Gandía va ostentar ple domini tècnic en fragments d’òpera francesa de pinyols exigents, com “Pourquoi me réveiller” de Werther o “Ah, lève-toi soleil” de Roméo et Juliette. I Bros, l’amfitrió, va tornar a encisar amb un instrument que ho té tot: potència, brillantor mediterrània i, sobretot, un gust exquisit. Va abordar per primer cop una ària de Le Cid de Massenet i va recórrer a èxits segurs i que domina de fa anys, com Il corsaro, o “No puede ser” de La tabernera del puerto.
En l’últim bloc, tal com sol ser habitual i esperat en les gales de tenors –un format que es remunta molt més enrere dels més cèlebres Pavarotti, Domingo i Carreras–, els cantants van sortir plegats a l’escenari per interpretar conjuntament tres peces que bona part del públic sabia de memòria: Amapola, Júrame i Granada. Es van repartir les frases de manera aparentment improvisada –Vargas va estar especialment encertat amb un parell de comentaris graciosos en aquest sentit– i van sumar forces en els finals esclatants que van acabar d’escalfar els ànims i van fer esclatar els aplaudiments més intensos.
Dos Santos va comandar l’orquestra amb total submissió a les inflexions dels cantants, actitud fins a cert punt comprensible, si bé no va saber treure de la jove formació un major gruix –especialment de la corda– necessari en molts moments de la vetllada.
Abans d’encetar la segona part, els tres tenors van retre un homenatge al pianista i director Ricardo Estrada, afectat d’un ictus ara fa tres anys i present a la sala per mostrar la seva progressiva recuperació, i en acabar-la van arribar els esperats bisos: “Nessun dorma” de Turandot i una picada d’ullet a l’aniversari del Palau de la Música –inaugurat un 9 de febrer de feia 117 anys– amb una versió conjunta i corejada de Per molts anys.
Imatge destacada: (c) Nacho Roca.
