NABUCCO de Giuseppe Verdi. Luis Cansino, Eugènia Montenegro, Alejandro Baliñas, Vicenç Esteve, Carol Garcia, Juan Carlos Esteve, Roberto Redondo-Sainz, Laura Gibert. Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. Orquestra Simfònica del Vallès. Carles Ortiz, direcció d’escena i vestuari. Jordi Galobart, escenografia. Sergi Roca Bru, direcció musical. TEATRE-AUDITORI SANT CUGAT DEL VALLÈS. 28 DE FEBRER DE 2025.
Nabucco, l’òpera de Giuseppe Verdi sobre l’emperador babilònic del mateix nom que va destruir el temple de Jerusalem, va sotmetre els hebreus i va acabar canviant de fe, de la de Baal a la de Jehovà, és una obra que planteja moltes dificultats. La primera és la de tenir una soprano dramàtica d’agilitat capaç d’interpretar l’endimoniada partitura que el compositor dona al personatge d’Abigaille, la suposada filla de Nabucco, que en realitat és una esclava, venjativa i assedegada de poder. L’altra és la de disposar d’un cor compacte i molt ben afinat perquè, tot i que la trama la teixeixen cinc personatges (Abigaille, Nabucco, Zaccaria, Ismaele i Fenena), aquesta és una òpera de masses, amb nombroses intervencions del cor convertit en un sisè personatge. Una última dificultat és la de tenir un director capaç de domesticar l’impuls marcial de la partitura. Les tres dificultats, soprano, cor i direcció orquestral, les van superar els intèrprets convocats per la Fundació Òpera a Catalunya (FOC), la primera amb la interpretació d’Eugènia Montenegro, la segona, amb el Cor Amics de l’Òpera de Sabadell i la tercera, amb la batuta de Sergi Roca Bru al capdavant de l’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV).
Posar en escena una òpera com aquesta, basada en fets descrits a la Bíblia, també té els seus riscos, el primer, el de caure en el kitsch del tipus pastorets, passió o deu manaments. El segon, el de voler plantejar massa coses, afegir massa moviment, de manera que pot fer difícil la seva comprensió. És cert que hi ha assalts armats i diverses intrigues, però també és cert que no reclamen massa escenificació. A la producció, que va iniciar a Sabadell el seu recorregut per Catalunya, Carles Ortiz ha optat per la simplicitat en els moviments de masses amb alguna incoherència, per exemple, quan apareix Zaccaria després que el cor d’hebreus hagi cantat el cèlebre Va, pensiero i els diu metafòricament que s’alcin (‘sorgete, angosciati fratelli’), moment en què el cor, que ja està dempeus, s’asseu. El director d’escena també ha optat per fer la vida fàcil als solistes, els quals gairebé sempre canten en primer pla. Tot plegat, una mica a l’antiga, però funciona molt bé.
Com en totes les produccions del cicle Òpera a Catalunya, l’escenografia s’ha d’adaptar als diferents escenaris (onze en aquest cas) en què es programen les representacions, la qual cosa obliga a plantejaments senzills i pràctics. Una gran porta de bronze, unes llànties penjades i dos canelobres de set braços situen perfectament l’acció del primer acte al temple de Jerusalem. Els altres tres transcorren en diferents estances del palau reial de Babilònia. Uns panells movibles i intercanviables que reprodueixen iconografia de la porta d’Ixtar (avui a un museu de Berlín), amb predomini del característic color blau lapislàtzuli, delimiten els espais de les diferents escenes.
Eugènia Montenegro va ser una Abigaille vocalment molt potent superant els esculls que li reserva el segon acte, des dels salts intervàl·lics del recitatiu a l’inici en què, airada, es revolta contra tothom, a l’ària Anch’io dischiuso un giorno que ve a continuació. El que li mancava al personatge era un certa profunditat psicològica necessitada d’una millor direcció d’actors.
Luis Cansino, que poques setmanes abans protagonitzava a Madrid La corte de Faraón, una obra també bíblica tot i que d’un caire ben diferent, era el terrible emperador de Babilònia, primer violent, després embogit per acabar amb la raó recuperada i convertit a la religió dels jueus als quals havia oprimit. El baríton va treure la veu a l’ària del quart acte Dio di Giuda. Fins llavors havia cantat amb escassa presència vocal i una dicció poc entenedora.
El baix-baríton Alejandro Baliñas va sorprendre molt favorablement amb la interpretació de Zaccaria per la seva maduresa vocal tot i la seva joventut. El cantant està fent una important carrera internacional (ha cantat al Festival de Salzburg i a l’Òpera de París) i l’any passat va guanyar el premi Neue Stimmen, el mateix concurs que en una edició anterior havia guanyat el baríton Carles Pachón. La mezzosoprano Carol Garcia, amb la seva veu molt bonica i un cant elegant, va ser una Fenena molt convincent. El tenor Vicenç Esteve va ser un Ismaele una mica desdibuixat.
El cor Amics de l’Òpera de Sabadell, sota la direcció de Daniel Gil de Tejada i la sotsdirecció d’Andrea Álvarez, ha fet en els darrers anys una progressió qualitativa important comptant avui amb un setanta per cent de cantants professionals. Una òpera com Nabucco, en què hi ha tantes parts per al cor assolint una posició també de protagonista, va fer palesa aquesta progressió en molts moments, com en el segon cor del primer acte i en el tercer, a Va, pensiero, un cor que tothom coneix de memòria i que tothom espera. Els de Sabadell el van oferir de manera impecable, amb uns pianíssims molt ben fets al final.
El director Sergi Roca Bru, que està fent carrera a Alemanya, és ben conegut de la FOC i de l’OSV, orquestra que ja ha dirigit en ocasions anteriors. El seu Nabucco va fugir de les interpretacions estentòries dels metalls tan fàcils de fer en aquesta obra de joventut de Verdi per portar-la cap a una certa lleugeresa sense deixar de banda l’energia necessària. Va acompanyar molt bé els cantants i va fer que les intervencions dels violoncels solistes al segon acte i de violoncel i flautes al quart sonessin amb gran netedat.
Aquest Nabucco encara es podrà veure a Vic, Lleida, Manresa, Tarragona, Barcelona, Granollers, Reus, Girona i Viladecans.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
