LIFE VICTORIA. Ferran Albrich, baríton. David Malet, piano. F. Schubert: Winterreise. PALAU GÜELL. 15 DE DESEMBRE DE 2023.
De nit, a l’hivern, el luxe sever i solemne de la planta noble del Palau Güell agafa un aire tètric, lúgubre i un punt inquietant, potser fantasmal. Indubtablement, és un lloc inhabitable.
A la gran sala principal, unes estufes elèctriques escarransides aconsegueixen incrementar amb la seva minsa eficàcia la sensació de fred del públic que s’hi ha reunit. Com que es tracta d’escoltar el cicle de cançons Winterreise (Viatge d’hivern) de Schubert, el context enfredorit sembla adient. Davant del públic, un piano vell, un Érard del 1885 que no inspira gaire confiança.
Abans de començar el viatge, el poeta Miquel Desclot informa amb paraules precises de la importància del que és a punt de passar i ens convenç amb arguments sòlids que Wilhelm Müller, l’autor dels poemes, no va ser pas un mal poeta que va ser posat en música per un geni, sinó un bon poeta molt culte que, però, va voler fer una poesia deliberadament senzilla que tingués l’aire, el ritme i la facilitat de la poesia popular. Vet aquí que sempre s’aprenen coses noves.
La magnífica traducció catalana que Desclot ha fet dels poemes en alemany de Müller, una traducció tan acurada en mètrica i ritme que es podria cantar perfectament, acompanyarà, projectada en una pantalla prou gran, la interpretació.
Per fi comença Winterreise. Ja des de la introducció a la primera cançó ens adonem que el piano vell està en plena forma i sona magnífic en les mans expertes de David Malet. No té, certament, els greus profunds dels Steinway moderns, però té un so bell i equilibrat que potser quedaria curt en una sala gran, però que és absolutament suficient per a la sala de Can Güell.
Si el piano és vell, el baríton és jove, es diu Ferran Albrich i va néixer a Manlleu el 1990. El piano ha creat l’atmosfera i ara li toca a la veu. Albrich comença “Jo, foraster arribava i foraster me’n vaig” i ja des d’aquesta primera frase queda clar que aquest cantant sap què fa i com es canta el lied romàntic alemany.
El problema amb Winterreise és, per una banda, saber trobar la distància expressiva adequada i, per una altra, transmetre amb claredat l’evolució, el viatge interior cap al no-res del personatge. Pel que fa a la distància, no s’ha de caure ni en el distanciament de manera que sembli que aquella catàstrofe de l’ànima li passa a algú que és un conegut llunyà de l’intèrpret, ni, a l’altre extrem, fer striptease sentimental com si es tractés d’un recital de boleros. Pel que fa a l’evolució del personatge, el millor camí és fer anar la interpretació de la narració inicial a l’entotsolament al·lucinat de les darreres cançons.
A partir d’una veu bonica, càlida, rodona, de timbre força homogeni en tota l’extensió del registre, amb una bona projecció i un bon control de l’aire, Albrich va saber trobar gairebé sempre la distància expressiva adequada cantant en tot moment des del text més que des de la partitura, i fent que el text, agombolat per la música, conduís la cançó. De la completa assumpció del text naixien els matisos exquisits que acolorien cada vers, cada estrofa amb el matís expressiu precís.
Si l’evolució psicològica del personatge s’ha fet ben feta, el final de la darrera cançó: “Quan canti els meus versos, sonaràs per mi?” t’ha de deixar amb l’ànima encongida i un inefable sentiment de pietat envers aquell pobre diable. Albrich acaba i tots estem plens de pietat. Això vol dir que ha estat una molt bona interpretació.
Sortim del Palau Güell, que ara ja té definitivament un aire de mausoleu, les Rambles són a tocar, el contacte amb el frenesí esvalotat de la turistalla que hi formigueja és brutal i fa que l’experiència transcendental viscuda al Palau Güell sembli ben bé irreal. Ja ho té, això, la música.
