FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA DE CAMBRA DE SANT PAU. Maria Florea, violí. Miguel Colom, violí. David Abrahamyan, viola. Alexander Chaushian, violoncel. Saofia Raichenko, piano. Enrico Pace, piano. Quintets per a piano de Dvořák i Bramhs. SALA PAU GIL DEL RECINTE MODERNISTA DE SANT PAU (BARCELONA). 16 DE SETEMBRE DE 2025.
Un dels paràmetres per avaluar la bona o mala salut musical d’una societat, d’una ciutat o d’un país és el nombre de concerts de música de cambra que s’hi fan. Tots els actes musicals aporten informació, però alguns estan tan contaminats per elements extramusicals que la informació que proporcionen no és prou fiable. A l’òpera, per exemple, s’hi pot anar a gaudir de la forma d’expressió artística més completa i complexa que ha creat la cultura occidental, però –i una cosa no treu l’altra– de passada també s’hi pot anar a fer el paperot, a fer-se veure, a buscar parella o a fer política i negocis. Amb els concerts simfònics de les grans orquestres del món que ens visiten passa gairebé el mateix. La música de cambra, en canvi, és diferent: assistir a un concert de música de cambra sol produir, en termes de prestigi social, un rendiment baixíssim.
Barcelona, ciutat d’una mala salut musical de ferro, tradicionalment era una mala plaça per a la música de cambra i diversos intents que s’havien fet en aquest sentit els darrers anys havien tingut un èxit més aviat modest.
Empaquetada, gairebé camuflada dins l’oferta dels abonaments dels grans cicles musicals de la ciutat, la música de cambra va fent la viu-viu i també és cert que forma part fonamental de les programacions dels festivals d’estiu, però l’existència en solitari a Barcelona és difícil i més d’un programador benintencionat hi va perdre bous i esquelles intentant-ho.
És per aquest motiu que la creació del Festival Internacional de Música de Cambra ha de ser saludada per tots els que creiem que en l’íntima i pertorbadora proximitat de la música de cambra, s’hi poden descobrir algunes de les més belles i intenses veritats de la música.
El nou festival s’allotja al Recinte Modernista de Sant Pau i està format per quatre concerts entre el 16 i el 20 de setembre que tenen lloc a la Sala Pau Gil. El primer concert es va construir al voltant de –com va dir el viola David Abrahamyan en la presentació– dues “catedrals” de la forma quintet amb piano, el Quintet núm. 2, op. 81 de Dvořák i, a la segona part, el Quintet op. 34 de Brahms.
En totes dues obres es va comptar amb la participació de Maria Florea i Miguel Colom com a violins, amb l’esmentat David Abrahamyan a la viola i amb Alexander Chaushian en la part del violoncel. La part de piano va canviar de protagonista segons l’obra, en Dvořák vam tenir Sofia Raichenko i, en Brahms, Enrico Pace.
El concert va anar de menys a més, al principi tot sonava bé, però cada intèrpret estava encapsulat en la seva soledat, hi havia cinc músics tocant bé, però no s’hi sentia cap quintet. Arribats al cèlebre segon moviment, una “Dumka” indicada andante con moto, dolçament malenconiosa amb sobtats esclats d’exuberància sonora –un dels millors moments de Dvořák– va començar a aparèixer el quintet, va començar a haver-hi una sola respiració musical i van anar desapareixent-ne els individus.
El miracle de la comunió completa de les ànimes, però, no es va produir fins a la segona part, amb Brahms. Enrico Pace, des del piano, va assumir el comandament expressiu buscant una temperatura alta, arriscada, i la corda, còmplice, el va seguir. La “catedral” brahmsiana se’ns va anar construint a dins moviment rere moviment i una vegada més vam gaudir d’un dels grans plaers de la música de cambra: la trasbalsadora embriaguesa de sentir músics competents tocant a molts pocs metres de distància.
Benvingut sigui el nou festival.
