SIMFÒNICS AL PALAU. Trio Fortuny (Joel Bardolet, violí; Pau Codina, violoncel; Marc Heredia, piano). Orquestra Simfònica del Vallès. Andrés Salado, director. F. Schubert: Nocturn en Mi major, op. 148 (fragment). L. Van Beethoven: Concert per a violí, violoncel i piano en Do major, op. 56; Simfonia núm. 5 en Do menor, op. 67. PALAU DE LA MÚSICA. 7 DE DEBRER DE 2026.
Encara amb el bon regust del darrer programa de fa unes setmanes –Shéhérazade de Rimski-Kórsakov i el Concert per a violoncel del turc Fazil Say–, la Simfònica del Vallès tornava al Palau per afrontar el primer repte simfònic de febrer, i segurament, el gran repte del que portem d’any: la Cinquena de Beethoven. Els convidats de la vetllada eren, en aquest cas, el Trio Fortuny, cares ben conegudes que afronten el seu tercer i últim any de residència al Palau, convocats per interpretar el peculiar Concert per a violí, violoncel i piano, també de Beethoven.
Poc cal afegir a aquestes dues grans obres mestres, més enllà de subratllar la dificultat d’interpretar-les. En la primera, pel requisit indispensable d’assolir la força expressiva i simbòlica adequades, amb els grans referents de l’hemeroteca aguaitant; i en el segon, la difícil interdependència entre els tres solistes i l’orquestra, amb els constants diàlegs contrapuntístics que posen a prova la coordinació de tots els intèrprets.
Abans, el Nocturn de Schubert va ser un agradable aperitiu, tot i ser només un fragment, on es va apreciar la bona sintonia entre els integrants. La delicada caminada per terceres entre violí i violoncel va sonar amb indubtable musicalitat i de manera cohesionada, acordant un nivell de vibrato progressiu i, el més important, sense desequilibris, tot sota l’auspici d’un pacient Marc Heredia que va discórrer entre arpegi i arpegi sense presses. La proposta va perseguir una clara coherència tonal en aquesta primera part –i, fins a cert punt, també a la segona–, gairebé esdevenint el Nocturn part del Triple de Beethoven, com una mena de preludi. Això es va aconseguir mitjançant un subtil i ben resolt “talla i enganxa” entre passatges de la peça de Schubert, on el discurs transita breument pel Do major, tonalitat en què, efectivament, està escrit el concert que ens ocupa, i que va ser concatenat de manera suau i sense la interrupció d’aplaudiments.
Salado va donar l’entrada als violoncels que inicien la peça i va endinsar-se en la partitura amb un tempo clar i àgil. Novament, Joel Bardolet i Pau Codina van firmar unes bones entrades en els primers batecs de la partitura, i tampoc van defallir les primeres intervencions del pianista. Tot i així, va semblar que algunes intervencions –sobretot en el registre agut del violí– podrien haver estat un pèl més acurades en afinació, tot i que la complicitat de les tres parts entre si i amb l’orquestra va ser força satisfactòria.
El segon moviment, potser el més sòlid dels tres, va complir amb les parts més líriques del concert, especialment per part del violoncel solista, molt inspirat sobre la corda prima i amb llicència per uns glissandi molt suaus, ben resseguit pel seu company des del violí, que, sens dubte, es va mostrar més encertat que al moviment anterior. Salado va emfasitzar els punts més expressius del discurs, i la transició cap al tercer va ser, novament natural i contemplativa. El Rondo alla Polacca va avançar sense sorpreses i, tret d’alguns lleugers detalls, els tres protagonistes van afrontar els reptes tècnics en concentració, tancant un Triple concert que sens dubte va aconseguir un diàleg ben administrat per Salado, sempre atent als punts d’unió entre totes les parts. El Trio va delectar els assistents amb una exquisida Morgen –instrumental a tres parts–, que va semblar més que una simple propina de Richard Strauss.
No sabem si va ser el “destí”, les presses, o la voluntat del madrileny –o bé tot plegat–, però l’emblemàtic inici de la Cinquena va començar una mica enfosquit pels aplaudiments que donaven la benvinguda a Salado després de la pausa, i tot i la contundència transmesa per la formació, va fer la sensació que la simfonia podria haver començat amb millor peu. La lectura de Salado en aquest primer moviment va apuntar cap un tempo àgil, defugint versions elefantíaques i fatigoses. Tot i l’acústica directa de la sala i les correctes intervencions de trompa, la precisió orquestral, en el sentit de sincronia i unitat, va polir-se progressivament un cop amb la maquinària ja “calenta”.
Salado i l’orquestra van prendre’s uns segons “extra” de descans abans d’entrar a l’”Andante con moto”, que, sens dubte, van ser adients per començar amb més encert. Salado va saber extreure la noblesa de les cordes i la dolçor dels vents i tant aquest com el tercer moviment, l’orquestra va anar progressivament creixent i assolint un bon cos. El director va mostrar-se incansable en les indicacions de matisos i va saber potenciar les línies del contrapunt sense oblidar la pompositat triomfant de la segona meitat de la peça. L’últim moviment va tancar la vetllada amb total satisfacció i la grandiositat esperada, i així ho va rebre el públic que va ovacionar el conjunt dempeus durant llargs minuts.
