SIMFÒNICS AL PALAU. Cinema de terror. Coral Càrmina. Orquestra Simfònica del Vallès. Virginia Martínez, direcció. Jordi Cos, idea i guió original. Salvador Vidal, narrador. Iván Mardones, creació d’imatges. Marc Aumedes, il·luminació. PALAU DE LA MÚSICA. 4 D’OCTUBRE DE 2025.
Nova singladura cinematogràfica de la prolífica Orquestra Simfònica del Vallès, en aquest cas dedicada a un gènere tan específic com són les pel·lícules de terror. Sota la direcció de Virginia Martínez, la formació va interpretar fragments de les partitures, principalment els temes principals, d’una filmografia nord-americana selecta estrenada durant les dècades dels anys setanta, vuitanta i noranta on es barrejaven les obres mestres amb els productes més comercials, tot i que de vegades s’aconseguia una cosa tan difícil com entrecreuar ambdós conceptes, tant musicalment com cinematogràficament parlant.
La selecció va donar prou de si per mantenir ben entretinguda una audiència que no arribava a omplir el Palau de la Música. La Simfònica va obrir la sessió amb dos clàssics de la literatura gòtica que també han esdevingut clàssics del cinema: la versió de Frankenstein dirigida per Kenneth Bragah el 1994, amb música de Patrick Doyle, i el Dracula de Francis Ford Coppola, del 1992, amb banda sonora de Wojciech Kilar. I tot seguit va interpretar una de les millors peces del repertori i de la història del cinema: la música que Bernard Hermann va fer per a l’angoixant Psicosi d’Alfred Hitchcock el 1960.
A continuació, el concert va discórrer per camins més rutinaris, amb un brevíssim solo de piano dedicat a l’“Ària” de les Variacions Goldberg de Bach, que il·lustrava El silenci dels anyells de Jonathan Demme (1991), el Halloween de John Carpenter (1978) musicat pel mateix director i dues composicions de Danny Elfman: Bitelchús de Tim Burton (1988) i Malson abans de Nadal de Henry Selick (1993).
La cosa es va tornar a animar amb la inquietant música del gran film de Steven Spielberg Tauró (1975), un dels millors temes escrits per John Williams, que en aquesta ocasió no es va dedicar a fer foc d’encenalls, i va tenir un altre moment de plenitud quan va arribar el torn de L’exorcista de William Friedkin (1973), amb la famosíssima introducció del Tubular bells de Mike Oldfield. La veritat és que aquesta peça es podia haver allargat una mica més.
Durant la recta final de l’actuació van sonar temes corresponents a la segona part d’Alien (James Cameron, 1986), obra de James Horner; Scream (Wes Craven, 1996) de Marco Beltrami, i un parell de peces més de Jerry Goldsmith: Poltergeist (Tobe Hopper, 1982) i La profecia (Richard Donner, 1976). Com a final de festa, ja fora de programa, l’orquestra va versionar la cançó d’Els caçafantasmes (Ivan Reitman, 1984), interpretada per Ray Parker Jr., tot i que la seva banda sonora va ser escrita per Elmer Bernstein.
En general, la formació orquestral va tenir un comportament discret, amb alts i baixos, amb moments d’efervescència i estones més ensopides. Potser els violins i, de retruc, tota la secció de cordes van tenir un paper més protagonista, donades les característiques del repertori. Per la seva banda, la Coral Càrmina, els membres de la qual estaven situats a l’amfiteatre de darrere de l’escenari, només van intervenir en comptades ocasions, però quan ho van fer, l’espectacle va adquirir una altra dimensió, més contundent.
Aquesta mena de concerts cinematogràfics de la Simfònica del Vallès no s’han entendre com unes simples actuacions musicals, sinó com a propostes que inclouen altres disciplines artístiques i tècniques que pretenen reforçar la seva concepció, però que també poden perjudicar-la. Així va passar, en certa mesura, en la sessió de dissabte a la tarda, on el guió de Jordi Cos –que no sé fins a quin punt era necessari– va quedar desdibuixat per diversos motius: l’actor i doblador Salvador Vidal –que, això sí, té una gran veu– va narrar unes quantes històries que no aportaven res a la trama de l’espectacle, i fins i tot de vegades li feien mal, sobretot quan intervenia enmig de la interpretació d’un tema. Per una altra banda, la projecció d’imatges en una pantalla, a mode d’anuncis de les pel·lícules que sonaven, tampoc ajudava gens a la comprensió del concert. I per últim, el disseny d’il·luminació va passar del tot desapercebut, potser perquè encara era de dia. La qüestió és que allò no va fer gens de por.
Si, com deia Carlos Zanón al text de presentació de la sessió, “és tan així, el seu caràcter pràctic però essencial, que són músiques que la primera vegada les sentim, però no les escoltem”, potser hauria estat millor que aquestes músiques sonessin sense tants embolcalls per poder ser escoltades, i no sentides.
Imatge destacada: (c) Lorenzo Duaso.
