FESTIVAL DE JAZZ DE BARCELONA. Lina, veu. Marco Mezquida, piano. CONSERVATORI DEL LICEU (BARCELONA). 21 DE NOVEMBRE DE 2025.
La portuguesa Lina és una gran intèrpret de fado que tant aprofundeix en la tradició com busca aliances inesperades amb músics procedents d’altres estils, com ja va fer compartint un disc amb el barceloní Raül Fernández “Refree” el 2020. Per la seva banda, el menorquí Marco Mezquida és un pianista de jazz que obre el seu ventall a tota mena de gèneres, des dels més clàssics als més actuals, passant per l’acompanyament a vocalistes, com Sílvia Pérez Cruz.
Per això no ha sorprès ningú que la cantant i el jazzman s’apleguessin en un projecte tan il·lusionant com és O fado, títol del disc que han enregistrat conjuntament en un estudi de la capital catalana i que fou presentat en un marc tan ben triat com el Festival de Jazz barceloní, on van interpretar-lo de cap a peus amb l’afegit d’una peça introductòria.
La magnífica veu de Lina va sonar neta i diàfana, intimista, sentimental i melangiosa com mana el cànon del fado més acadèmic, però també apassionada i fins a un cert punt visceral, ja que el repertori del concert va ser prou obert com per incloure fados tradicionals i d’altres més extravertits i expansius, tot definint d’aquesta manera un panorama molt obert que va incloure alguna visita al cançoner brasiler i un parell d’incursions en el llegat musical hispanoamericà.
Al seu costat, Mezquida va lluir les seves millors habilitats tocant el piano, amb una delicadesa tendra i suau que actuava com a coixí instrumental perfecte per a les cançons de Lina, tot i que quan convenia premia les tecles amb força, com si les percudís, o ficava les mans entre les cordes del piano per buscar i obtenir sonoritats noves i complementàries, a més de fer ús, com és costum en ell, d’uns platerets que penjaven de la coberta de l’instrument. Musicalment, el pianista balear va viatjar entre el jazz contemporani i l’extemporani, ja que les seves visites a l’impressionisme i fins i tot al romanticisme eren tan abundants com profitoses, de tal forma que atorgaven a la cantant un embolcall precís i molt confortable. Posats a destacar algun tema, ens quedaríem amb el que dona nom al disc i amb Fado da defesa.
Acabem centrant-nos en les dues cançons en castellà que va oferir la portuguesa: El rosario de mi madre de Mario Cavagnaro, popularitzada per María Dolores Pradera, i, ja en el bis, No volveré de Manuel Esperón i Ernesto Cortázar, divulgada principalment per Chavela Vargas. És evident que Lina s’enfrontava a dos grans monuments que han conegut sengles versions insuperables, però ella va saber dur-les al seu terreny i, bressant-se en les notes que li servia Mezquida, va saber sortir prou airosa de totes dues proves.
Imatge destacada: (c) Lili Bonmatí / Festival de Jazz de Barcelona.
