LA MEROPE de Domènec Terradellas. Llibret d’Apostolo Zeno. Volerio Contaldo, Emőke Baráth, Francesca Pia Vitale, Sunhae Im, Paul-Antoine Bénos-Dijan, Margherita Maria Sala, Thomas Hobbs. Akademie für Alte Musik de Berlín. Francesco Corti, director. LICEU. 20 DE FEBRER DE 2025.
La representació de La Merope del 20 de febrer al Liceu estava dotada d’una gran rellevància: era la tercera ocasió en la història que s’interpretava aquesta partitura del compositor català Domènec Terradellas (Barcelona, 1713-Roma, 1751). La primera fou l’estrena, el 1743, al Teatro delle Dame de Roma, que resultà un èxit clamorós; la segona, possibilitada per l’edició de la partitura de Robert Gerhard, tingué lloc a Barcelona el juliol del 1955 al Jardí dels Tarongers de la Casa Bartomeu (Pedralbes). Ens trobem, per tant, davant d’un acte de restitució històrica: no perquè el compositor fos català –no es tracta d’anar reivindicant qualsevol pel simple fet d’ésser català–, sinó perquè és molt bo, i mereixia figurar, per això, en la programació d’un teatre d’òpera de prestigi internacional; i amb més raó al de la seva ciutat natal.
La Merope s’ha d’inscriure dins d’un gènere molt en voga al segle XVIII, l’anomenada opera seria, la qual, a diferència de l’opera buffa, girava entorn d’una temàtica històrica o mitològica, amb un cert rerefons moral; en el cas de l’obra que ens ocupa, l’argument havia estat extret pel llibretista Apostolo Zeno d’una tragèdia d’Eurípides que no ha arribat fins a nosaltres.
L’estructura de l’òpera seriosa és molt senzilla: consisteix en un enfilall de recitatius i d’àries; si els primers serveixen per fer avançar l’acció, en les segones l’aspecte argumental passa a ocupar una posició secundària i se centren en l’expressió dels sentiments del personatge. Trobem àries amb caràcters ben diversos: d’“amor”, de “furor”, de “bravura”, “patètiques”, “brillants”… Amb Terradellas, hem de situar-nos a la plenitud del Barroc, a les portes ja del Classicisme: l’orquestra posseeix una important presència en les àries i, a més, la dimensió expressiva del cant, a través de les ornamentacions i colorature, posseeix una gran exuberància. La paraula, com en el iubilus gregorià, es trenca per donar peu a una efusió expressiva, a un rebentar-se de l’esperit en el cant per la pressió que exerceix dintre seu la passió que l’emplena. És com si al cantant –o també podríem dir al personatge, car el cantant, quan interpreta, és el personatge– li explotessin les entranyes.
Francesco Corti, al capdavant de l’Akademie für Alte Musik de Berlín, volgué subratllar l’element dinàmic, vigorós, energètic, de la partitura, la qual cosa es traduí en uns tempi més aviat ràpids (potser –potser– apressats). Aquesta decisió –indubtablement legítima– tingué per al nostre gust una conseqüència negativa, un cert detriment de l’aspecte retòric de la partitura. Els cantants, en algun punt, feia la impressió que es trobaven perseguits per l’orquestra. És cert que aquesta decisió interpretativa permeté accentuar el virtuosisme de la part vocal. Encara impressionaven més els ornaments i colorature executats a tota vela. Però la finalitat d’aquests ornaments i colorature no era –almenys per a Terradellas i per als músics de l’època– el virtuosisme pel virtuosisme, realitzar quelcom difícil, que admirés per la seva complexitat tècnica. Tota aquesta exuberància era al servei de l’expressió musical, i per expressar, cal ser amo del tempo, no esclau. A les bellíssimes àries de La Merope els faltava precisament això, una mica d’aire per desplegar-se lliurement. Però, com hem dit abans, la decisió de Corti és legítima i defensable. Optà per prioritzar un altre element present en la partitura: l’energètic. En aquest punt, Corti s’aparta de la tradició interpretativa de Harnoncourt o Leonhardt, que confereix un pes específic a l’aspecte discursiu o retòric de la música antiga (recordem, a tall d’exemple, el títol d’un assaig ja clàssic del primer: La música com a discurs sonor).
Convé destacar, de tot l’elenc vocal, la interpretació de Francesca Pia Vitale, en el paper d’Epitide (originalment pensat per a un castrato). Les seves àries, a desgrat de la tònica general de la interpretació, estigueren dotades d’aire, d’expressivitat, de retòrica. Sabé ordenar el virtuosisme a l’expressió sense incórrer en l’error de subordinar l’expressió al virtuosisme. Però això no és tot: fou capaç d’insuflar vida fins i tots als recitatius! Ens sorprèn perquè no hi estem avesats, però si ho pensem bé, és el més lògic: quan un rapsode recita, ¿no n’esperem que faci quelcom diferent que el periodista que es limita a llegir les notícies en un informatiu radiofònic?
Amb menor dosi de retòrica i de facilitat en l’execució dels passatges més compromesos tècnicament (especialment en els sobreaguts), també convé ressaltar la Merope d’Emőke Bárath. La seva versió estigué més en consonància amb el caràcter energètic general que Corti imprimí a la interpretació; caràcter que, innegablement, també –juntament amb el retòric– es troba latent en la partitura.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
