PALAU ÒPERA. Marie Lys, soprano; Anna Devin, soprano; Ann Hallenberg, mezzosoprano; Sonja Runje, contralt; Paul-Antoine Bénos-Djian, contratenor; Josep-Ramon Olivé, baríton. Vespres d’Arnadí. Dani Espasa, clavecí i director. A. Scarlatti: Il Mitridate Eupatore. PALAU DE LA MÚSICA. 15 D’OCTUBRE DE 2025.
Enguany es commemoren els tres-cents anys de la mort d’Alessandro Scarlatti i resultava del tot procedent que el cicle Palau Òpera iniciés la temporada amb la programació d’Il Mitridate Eupatore, un dels títols més reeixits del prolífic compositor barroc. Sota la direcció de Dani Espasa al capdavant d’un equip de veus estel·lar i, per descomptat, del conjunt Vespres d’Arnadí, el Palau va viure una nit d’òpera inoblidable. L’engranatge entre veus, orquestra i director va resultar absolut i la música de Scarlatti va brillar amb una lluminositat extraordinària. Tot va encaixar.
Vespres d’Arnadí porta vint anys de treball incessant, creixement i èxits que han convertit la formació en un dels referents nacionals i internacionals ineludibles per a la interpretació de la música dels segles XVII i XVIII. Aquesta plenitud artística té com a conseqüència la participació enguany en fites tan rellevants com les celebracions del Mil·lenari de Montserrat, la quarantena edició del Festival de Peralada, la residència al CNDM, la interpretació al Festival de Torroella de Marco Antonio e Cleopatra de Hasse… Un seguit de reconeixements que avalen el treball que, des dels inicis, es va fonamentar en la màxima exigència de qualitat artística.
Res millor, doncs, que comptar amb aquesta orquestra per donar vida a Il Mitridate Eupatore, un títol que argumentalment recull trets fonamentals de l’òpera seriosa: traïcions, revenges, suplantació de personatges, instants vehements i passionals, misericòrdia, triomf del bé sobre el mal, per argumentar la història que versa sobre l’assassinat del rei de Pont. Estratonice, esposa del monarca i mare de Mitridate Eupatore i Laodice –princesa de Pont i germana de Mitridate Evergete–, és partícip del complot i contrau matrimoni amb Farnace, el nou rei usurpador del tron. Quan l’hereu legítim, Mitridate Eupatore –fill d’Estratonice i de Mitridate Evergete– arribi disfressat juntament amb la seva esposa Hipsicratea, ara convertida en Antigono, es produirà la venjança i el triomf del “benefactor” com a desenllaç d’aquesta tragèdia amb llibret de Girolamo Frigimelica Roberti.
Estrenada a Venècia el 5 de gener de 1707 –segons el que expliquen les cròniques, amb un fracàs rotund–, aquesta òpera estructurada en cinc actes segueix els patrons de l’òpera seriosa; les diverses escenes es presenten en recitatius que desenvolupen l’acció dramàtica argumental i que culminen en una ària da capo, amb les consegüents ornamentacions a la reexposició. Àries on la genialitat melòdica de Scarlatti ens presenta una immensa varietat de sentiments humans, com la meditació, la tristesa, l’exaltació, el to heroic…, diversitat estats d’ànim que conviuen per exposar un gran ventall d’emocions i que han erigit aquesta òpera en una de les més valuoses de la seva immensa producció, que supera el centenar de títols.
El gran contratenor Paul-Antonie Bénos-Djian va brillar en totes les seves intervencions. Veu radiant, brillant, amb una projecció claríssima que s’emmotllava plenament al sentit de cadascuna de les aparicions. Les àries reservades a Mitridate Eupatore, com la bravura exposada a “Se il trono dimando…” (escena quarta de l’acte I), la sensibilitat reflexiva a “Patri numi, amici dei…” (escena primera de l’acte II) o la fortalesa i agilitats en la complexa “Stelle, se il vostro lume…” van mostrar la vàlua d’aquest talent emergent que actuació rere actuació ja ocupa un lloc dins les veus més aclamades del moment.
Magistral com sempre Ann Hallenberg, brillant en la coloratura, amb un centre vocal majestuós i copsant tota la complexitat que envolta el rol de Stratonica, com va mostrar des de l’ària “Il mondo mal sospetta”. Una veu experimentada en un elenc on va brillar també la soprano Marie Lys (Laodice). Si ja va estar extraordinària en les primeres escenes del primer acte, la seva interpretació de la bellíssima “Cara tomba” –un dels moments musicalment més colpidors de l’òpera– va ser un model de control del fiato, d’expressivitat, de sentit dramàtic. Intervencions radiants en ornamentacions i un tour de force que va superar amb una naturalitat de cant excepcional.
Idènticament, la soprano Anna Devin (Nicomede) va estar exultant en les seves intervencions, tot constatant-se l’encert d’elecció de tot l’elenc vocal; la bellíssima ària “Bella gloria” que tanca el primer acte va ser un model de delicadesa dialogant meravellosament amb l’oboè i amb una acuradíssima realització de les ornamentacions en la reexposició. La contralt Sonja Runje (Antigono) va destacar pel seu domini del centre vocal, amb un registre ple de matisos; en l’ària “Aria dolce…” del segon acte va traspuar moments plens d’emotivitat expressiva. Bravíssim el baríton Josep-Ramon Olivé, sempre eficient i exposant amb una veu clara, ben projectada i equilibrada el rol de Farnace, del qual cal destacar “Ottenga la paura…” del segon acte i la complexa primera escena que inicia l’acte III: “Ciò che al regno è beneficio…”, amb manifestació d’una veu majestuosa de tot l’ímpetu de l’ària.
Dani Espasa, amb un treball infatigable des del clavicèmbal, no deixava escapar detall. Tot fluïa amb un rigor i també naturalitat extraordinàries; cordes, baix continu, fustes, metalls… funcionaven en un perfecte equilibri per apropar-nos a una versió que serà recordada pel seu altíssim grau de qualitat interpretativa. Redescobrir aquestes òperes –era la primera ocasió que s’oferia a Barcelona– sempre és un plaer i més encara quan excel·leixen els resultats obtinguts per tots els participants. No es pot demanar més.
