Vint anys de la Franz Schubert Filharmonia
Hi ha orquestres d’autor. Són les que es van fent en reciprocitat, simbiosi, sinergia… i, és clar, harmonia amb un director amb el qual han crescut i les ha fetes créixer. La Suisse Romande d’Ernest Ansermet, la Filharmònica de Múnic de Sergiu Celibidache, la Filharmònica de Berlín de Von Karajan, la Filharmònica de Nova York de Leonard Bernstein, la Filharmònica d’Israel de Zubin Mehta, el Concentus Musicus de Nikolaus Harnoncourt, la West-East Divan de Daniel Barenboim, La Scala de Claudio Abbado, la Simfònica de Boston de Seiji Ozawa, la Real Filharmonia de Galícia d’Antoni Ros Marbà, la Simfònica de Cincinnati de López Cobos, la Simfònica de Granada de Josep Pons, la Simón Bolívar de Gustavo Dudamel… I l’Orquestra Pau Casals!
Hi ha molts models de relació entre orquestra i director, aquest n’és un i, amb referents tan potents, permet la inspiració de generacions posteriors que busquen sons de marca. La Franz Schubert Filharmonia (FSF) de Tomàs Grau respon a aquest concepte fenomenològic, i, com a la del mestre Casals, també li poden aplicar l’adjectiu de “nacional”. El dia 17 de juny, amb un concert al Palau de la Música Catalana, inicien el programa de celebracions del seu vintè aniversari, que s’estendrà fins a l’abril de l’any vinent (ja es pot consultar al web de l’orquestra).
Tomàs Grau (Barcelona, 1979) va estudiar al Conservatori Superior Municipal de Barcelona, l’emblemàtic pou de ciència musical del carrer del Bruc. Amb formació de violí i piano, l’harmonia li va venir gairebé d’ofici i allà hi havia els fonaments essencials de la direcció d’orquestra, disciplina que va aprendre a l’altre gran centre, l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), on fou un deixeble privilegiat d’un mestre, Jordi Mora, que havia estat deixeble privilegiat del mestre de mestres: Sergiu Celibidache. Sense sortir d’aquella casa que, barrejant arquitectura i música, va aixecar Rafael Moneo, Grau va ser deixeble d’un dels millors directors catalans, Salvador Mas. Aquell mestratge no s’aturaria a les aules i Mora i Mas serien directors convidats de l’orquestra que en aquells moments ja començava a sonar als altaveus de les àrees cerebrals de Tomàs Grau.
Si la connexió amb el concepte universalment centreeuropeu de la direcció era “Celi”, com ho era amb la filosofia fenomenològica que diria que és la que millor escau a l’art del so, amb Mas s’inseria en una lectura alemanya de l’Escola de Barcelona que arrenca amb Eduard Toldrà i desplega Antoni Ros Marbà, també convidat al podi de l’FSF. Un mix productiu entre el seny de la fidelitat a les partitures, que tributa òrbites a Toscanini, i la rauxa d’interpretar-les agosaradament, en aquest cas les òrbites són de Furtwängler, per donar la raó a l’aforisme hiperbòlic de Mahler que sostenia que el més important d’una partitura era el que no estava escrit, que és allò que s’escriu amb els rengles intangibles de la ploma d’intangibles que és la batuta fent cal·ligrafia a l’aire.
A vegades sembla una llauna llegir els currículums, que indefectiblement els músics detallen als programes de mà: que si va estudiar amb aquest i va ser deixeble de l’altre, però bé que ens expliquen qui són els músics i quina és la seva manera de fer música. Tomàs Grau llegeix amb rigor el missatge que li denoten els compositors a les partitures llençol que penja al faristol, però té prou formació per saber fer-hi les seves anotacions i dir-hi la seva, que molt sovint memoritza per poder mirar als ulls els músics i afavorir així l’imprescindible feed-back. Sí, puc donar fe –l’he vist i escoltat i estudiat en moltíssims concerts– que, grosso modo, els seus clàssics flairen mediterrani, i ho posa per escrit dirigint les obres italianes de Schubert i Mendelssohn; amoroseix la percussió russa de Txaikovski i Xostakóvitx, i eleva la música popular a la categoria simfònica més alta quan, per exemple, fa bandes sonores que volen i dolen o enlaira els aguts de Marina Rossell sobre una pista d’aterratge harmònica, on l’auster acord de la guitarra es multiplica exponencialment amb el potencial orquestral, l’acord ja no el fa una mà, sinó cordes de diferent calibre i timbres sòlids de fusta i brillants de metalls.
El mestre ha lligat el seu bagatge i el seu art a l’orquestra que va fundar, primer com a Orquestra Simfònica Camera Musicae (OCM), i encabat, a partir del 2021, amb la marca actual FSF, sigla capicua o, musicalment, la interrelació tonal entre el principi i el final d’una obra, segons els cànons anteriors a Schönberg i els vienesos que van trencar l’harmonia per fer-ne una de nova. En la reciprocitat director-orquestra, que s’ha anat bastint en un repertori ja de centenars d’obres de tota la paleta d’estils, hem de fer esment dels professors de cada instrument, on el director ho és inter pares primus, el primer entre iguals. L’FSF, i abans l’OCM, es nodreix de professionals excel·lents extrets de la mateixa pedrera amb seu a Barcelona, però tributària de tants mestres locals que han vist talents joves i els hi han donat ales, i de mestres internacionals on la majoria de músics van aprendre a ser solistes per ser bons en el tutti. Picant la pedra de l’afinació, amb la prova del nou d’auditoris d’acústiques hostils, el mestre, amb la complicitat de l’orquestra, s’ha permès canviar el podi pel pont d’un transatlàntic on les dinàmiques esdevenen termodinàmiques… Mare de Déu, la Tercera de Brahms!
A les capitals de la qualitat hi hem d’afegir el Vendrell, seu de l’orquestra amb una altra empremta imprescindible: és clar, Pau Casals! Mentre donava voltes al món, Casals donava voltes a Catalunya amb la seva orquestra, que, amb l’Associació Obrera de Concerts, tan ben ressenyada als anys trenta per aquesta Revista, anticipava funcions de socialització itinerant de les audicions que, posteriorment, li van copiar les visions socialistes dels italians Musica-Realtá –Nono, Abbado, Pollini…–, els cubans liderats pel català Josep Ardèvol i Gimbernat i els veneçolans d’El Sistema de José Antonio Abreu i el seu deixeble estimat Dudamel, que culmina amb la Simón Bolívar que Tomàs Grau tot just acaba de dirigir a Caracas.
L’FSF incrementa les seves prestacions socials amb els programes Tots som Música, amb una formació “cremallera” de paritat; la inclusió social de Viure en Harmonia per a persones amb diferents discapacitats; els Ritmes en Companyia de convertir sales hospitalàries en sales de cambra; el Clàssic és Cool, amb subvencions per a joves i activitats diverses; i l’Acadèmia, una transliteració de la Masia del Barça per a nens i joves que pugui exhumar els seus talents amb projecció a les orquestres. Al final de cada concert fan visualitzar aquest esperit solidari amb abraçades entre els músics i, així, trencant protocols de temps que ja són a l’armari amb vestits d’etiqueta que subliminarment situaven els músics a l’alta societat i la comunicació en l’aristocràcia unidireccional de l’emissor sobre el receptor.
Finalment, en aquest ordre de l’empatia i l’alteritat, si Casals va treure la seva orquestra a passejar per Catalunya, Tomàs Grau ho fa amb l’FSF, amb temporades i concerts a Tarragona, Lleida, Vila-seca, Sant Cugat del Vallès i Terrassa, a més a més del Palau de la Música. El concepte d’orquestra nacional o, si s’estimen més una terminologia a tempo tecnològic, una “orquestra GPS”. Al darrere de tot això, un equip de gestió i gerència, de màrqueting i de comunicació molt professional i una estructura econòmica, sense els quals res no hauria anat com ha anat.
Amb el testimoni i les partitures de Casals a l’equipatge dels bolos, el 2023 l’FSF va debutar al Carnegie Hall de Nova York, un dels auditoris de més prestigi del món. Allà, in situ, als seus nassos –diguem-ho col·loquialment– el mestre Grau va plantar als faristols més famosos d’Amèrica la “simfonia americana” de Dvořák, la Novena del Nou Món, que recull i engrandeix les multiculturals tradicions rítmiques i harmòniques dels Estats Units: de les escales pentatòniques dels sioux a l’ad libitum del jazz, passant per les balades irlandeses. Van triomfar, èxit de públic i de crítica, i la seva presència internacional s’ha normalitzat fins a arribar, la darrera temporada, a l’Òpera de Dubai.
A la internacionalitat intrínseca de la geografia, hi hem de sumar la internacionalitat extrínseca dels podis en altres idiomes que ha trepitjat el mestre –i dels intèrprets del gran cartell mundial que han tocat amb ells: entre d’altres, Lluís Claret, Ainhoa Arteta, Anne-Sophie Mutter, Maria João Pires, Mischa Maiksy, Ivo Pogorelich, Javier Perianes, Midori i Lisa Batishvili, en el concert de debut del vintè aniversari. Directors del cartell mundial han ampliat les perspectives de la interpretació; en l’última temporada i la pròxima de l’aniversari, els paradigmes de dues figures inapel·lables: Ton Koopman i Leonard Slatkin, que ha triat l’FSF com una de les formacions simfòniques amb les quals ha volgut celebrar el seu vuitantè aniversari en sintonia amb el vintè de l’orquestra; farà La Gran de Schubert, honor i glòria a la marca!… Que va beneir en origen el doctor Jordi Roch, promotor de les schubertiades empordaneses i figura decisiva en la construcció musical de Catalunya.
Tot va començar en la il·lusió d’un Tomàs Grau que encara no havia fet vint anys. El 22 de novembre de 1998 Daniel Barenboim dirigia la Staatskapelle de Berlín al Palau de la Música. Van fer una Cinquena de Beethoven memorable, i Barenboim, a més a més de conduir des del podi, va ser solista en el Tercer Concert per a piano i orquestra. Tomàs Grau era al galliner, en localitats pèssimes, però es va canviar el seient amb un amic per veure millor com aquell gran músic enaltia “l’art de dirigir l’orquestra” que havia preconitzat Hermann Scherchen. L’estudiant de violí i piano va decidir que el seu paper a la música seria aquell, el que tocava tots els instruments sense tocar-los. La batuta és una mena de vareta màgica.
Avui, vint-i-set anys després d’aquell concert, Tomàs Grau ja és el que volia ser i amb aquella mateixa partitura commemora l’arrencada del vintè aniversari de la seva orquestra. Barenboim va llegar-ne una versió magistral, d’aquelles que fan època i esdevenen memorables. Va posar la sordina a uns metalls que eren canons disparant notes –això m’havia dit el seu amic Zubin Mehta– quan encara un impertinent graó a l’escenari els aixecava per damunt de la corda, donava entrades com si donés la paraula per tal que la llargària dels silencis que va decretar no fos desafiada per un rubato instintiu, els timbals van lluir el protagonisme que autoritza la sordesa i només es va emprenyar amb l’il·luminador, que li clavava el focus en mode interrogatori policial; ara que fa vint anys allà on era Barenboim, mestre Grau, només ha d’anar en compte amb els focus.
Jo també era en aquell concert, en vaig escriure la crítica a «La Vanguardia» i no sabia que en l’aforament de tot el paper venut de dues mil persones despertava una vocació amb tant de futur i que avui escriuria sobre ell, perquè, si ho hagués sabut, l’hauria fet sortir a l’article.
