FRANZ SCHUBERT FILHARMONIA. Martina Baroni, mezzosoprano. Katja Maderer, soprano. Coro Nacional de Colombia. Orquesta Simón Bolívar. Franz Schubert Filharmonia. Tomàs Grau, direcció. G. Mahler: Simfonia núm. 2 “Resurrecció”. PALAU DE LA MÚSICA. 12 DE NOVEMBRE DE 2025.
La trobada entre la Franz Schubert Filharmonia i una nodrida representació de l’Orquesta Sinfónica Simón Bolívar de Veneçuela al Palau de la Música va permetre escoltar una Simfonia núm. 2 “Resurrecció” de Mahler carregada de significats més enllà del resultat estrictament musical. La formació catalana celebra dues dècades d’existència en un moment en què aspira a consolidar un projecte que vol créixer territorialment, reconnectant amb la ciutat que la va veure néixer i buscant un espai propi més enllà del magnetisme sovint absorbent de Barcelona. A més, al cap de dos dies va actuar a l’Auditorio Nacional de Madrid. En aquest context, programar Mahler tenia la forma d’una declaració d’intencions: un gest que reclama ambició, convicció i una visió de llarg recorregut. La dimensió de l’empresa —integrar dues orquestres que no treballen plegades de manera habitual— comportava un atractiu evident però també dificultats inevitables. La precisió que exigeix Mahler només s’assoleix amb temps i escolta mútua, i aquesta manca d’engranatge es va fer sentir en alguns passatges menys clars o lleugerament desajustats. Tanmateix, la suma d’efectius va generar moments d’una força indubtable, especialment en les grans onades sonores i en les seccions corals, on el llenguatge mahlerià troba part del seu ens.
En aquest sentit, és d’agrair que no suavitzés els esclats cataclísmics dels moviments imparells, allunyant-se d’una tendència força estesa a esmorteir-ne l’impacte. Tanmateix, encara es percep una certa distància respecte a la densitat filosòfica de l’obra, que exigeix no només control tècnic sinó també una mirada interior sòlida i una comprensió profunda de la seva arquitectura espiritual. A més, la disposició dels vuit contrabaixos al fons central de l’orquestra, per darrere de les timbales —tal com Mahler feia a Viena— va tenir un cert impacte en la percepció sonora, tot i que l’acústica del Palau no és de les que beneficia aquesta solució. L’objectiu era clar: obtenir un so més focalitzat i robust, equilibrat en l’espai i capaç de desplegar-se amb més naturalitat cap al centre, als laterals i amunt. Aquesta col·locació afavoria una sensació de major amplitud del registre greu, especialment en els moments de masses sonores i línies sostingudes dels greus, contribuint a un fonament tímbric més expansiu.
A grans trets, Tomàs Grau va tendir cap a una lectura que privilegiava el contrast i l’ímpetu. Destacant els clímaxs en una execució enèrgica i comunicativa, va saber extreure intensitat d’un conjunt heterogeni. La qualitat del so i del matís, l’equilibri i la potència, així com la voluntat de claredat tímbrica i dinàmica —amb relleus interns en les línies orquestrals— apuntaven cap a una lectura molt estudiada, encara que no sempre del tot assolida. Quelcom que no impedeix entreveure que la Quarta simfonia podrà ser una fita substancial, especialment per la sensibilitat en el fraseig i la flexibilitat melòdica que ja es van poder percebre en trams lírics.
Al primer moviment va oferir, entre altres encerts, una calidesa notable en el sosteniment del segon tema, especialment en la reexposició, amb un caràcter postcatàstrofe que deixava entreveure una sensibilitat gairebé pròxima a l’”Adagietto” de la Cinquena. També van resultar ben resolts els spicatti del número 19 (“Nicht eilen”), tot i que la primera part del desenvolupament va pecar d’un punt de rapidesa. En altres passatges, però, Grau va optar per una lentitud incisiva com en la bateria d’acords que condueixen a la reexposició: la indicació “pesante” va ser assolida en la verticalitat però no tant en la tensió horitzontal per ser massa espaiada malgrat el molto ritenuto. Aquest tipus de “pesante” mahlerià és sempre delicat: tant en l’abisme tràgic com en la grandesa quasi apoteòsica dels corals. En aquest terreny, la lectura de Grau s’acostava més a les maneres d’un Rattle que no pas a les d’un Haitink, un Bernstein o alguns dels grans mestres dels anys centrals del segle passat El camí mahlerià és llarg, i Grau hi avança amb criteri, però amb marge encara per aprofundir.
Un criteri que va resoldre el segon moviment tocat sense amaneraments, amb un cant depurat, transparència tímbrica a les cordes i una innocència de caràcter ben trobada, com en la bellesa del passatge dels violoncels a la segona variació o en la precisió dels accents als compassos 74-76. El tercer moviment va optar per un caràcter més bucòlic que sarcàstic, amb una intensitat de color que el feia fluir amb naturalitat. Urlicht, abordat amb naturalitat per la mezzosoprano Martina Baroni, va convèncer gràcies a una línia càlida, noble, intel·ligible i d’una serena pregària, que Grau va acompanyar amb cura, si bé hauria estat desitjable un grau més de contenció i amorosiment en el coral de metalls.
Per la seva part i al darrer moviment, la soprano Katja Maderer va afrontar amb solidesa el repte del final, sovint engolit pel volum orquestral; aquí, però, en va emergir amb claredat i bona projecció. Grau va mostrar un bon control en la superposició de plans sonors i en el caràcter centrífug de l’escriptura mahleriana, tot i que alguns segments es van resoldre amb eficàcia més funcional que visionària. Cal destacar l’encert en la col·locació de les quatre intervencions de l’orquestra fora d’escena i, igualment, la presència de trompes i trompetes de reforç situades al segon pis per manca d’espai a l’escenari, entrant a partir de la frase homorrítmica de sopranos i contralts a “Werde ich entschweben!”. Tampoc no va trair el caràcter dels crescendi de la percussió dos compassos abans del núm. 14, respectant el ritenuto i molto ritenuto amb una amplitud ben mesurada.
El Coro Nacional de Colombia, ubicat a les graderies de l’orgue i format per una vuitantena de cantaires sota la direcció de Diana Carolina Cifuentes, va causar una impressió poderosa. Hauria convingut una entrada més espectral i quasi xiuxiuejant, però el resultat general va combinar densitat i una expressivitat notable. L’“Auferstehen” va esdevenir un moment d’alt voltatge, tot i que el pols una mica massa marcat va restar fluïdesa i va impedir que el clímax assolís una plenitud plenament catàrtica, quedant més en la força i el múscul que no pas en el desbordament emocional. Amb tot, la interpretació va ser ben rebuda pel públic, que va ovacionar tant el cor com l’aposta artística de Grau i els primers faristols com el clarinet, trompeta, flauta i corda en general. I és que, tot i convèncer globalment menys que la Cinquena simfonia amb què van iniciar la temporada passada, va deixar la sensació d’un projecte que continua avançant i madurant. Aquesta “Resurrecció” no només celebrava vint anys de trajectòria de la formació. I per la temporada vinent, la Tercera o la Quarta?
