SIMFÒNICS AL PALAU. Una passió de cinema. Cor Ciutat de Tarragona, Cor de la Universitat Rovira i Virgili, Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados de Lleida, Coral Escriny de Santpedor, Dríade Grup Vocal, Cor Jove Athene Noctua. Orquestra Simfònica del Vallès. Luis Posada, narrador. Jordi Cos, idea i guió original. Iván Mardones, creació d’imatges. Isabel Rubio, direcció. PALAU DE LA MÚSICA. 28 DE MARÇ DEL 2026.
Des el 2012, cada Setmana Santa, l’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) ofereix al Palau de la Música un concert de música sacra, on acostumen a interpretar-se passions i rèquiems d’autors clàssics. Però aquest ha presentat un repertori diferent, inspirat en les bandes sonores que han acompanyat algunes pel·lícules prou representatives del gènere històrico-religiós. I s’ha dissenyat un programa tan ambiciós en la forma com irregular en el contingut, ja que si la formació ha actuat amb una massa coral de més de 150 persones, que ocupava la part superior de l’escenari, l’amfiteatre del fons i les localitats més properes del primer pis, les peces escollides han sigut molt dispars i no han mantingut una mínima uniformitat estilística, sobretot a la primera part de la sessió. Mentrestant, el narrador que intervenia de tant en tant interrompia la marxa de l’actuació o declamava en plena execució de les obres. I per altra banda, la pantalla que presidia l’escena tampoc no oferia més que algunes imatges, com si fossin tràilers dels films rememorats, manipulades sense gaire gràcia.
Malgrat aquest plantejament més proper a la superproducció que a un concert pur i dur, ja que sembla ser que aquesta és l’única manera d’atraure i satisfer el públic, que, tot sigui dit, omplia el recinte, si ens oblidem de la parafernàlia i ens quedem amb l’apartat estrictament musical, l’OSV i els cors van estar molt encertats sota les ordres d’Isabel Rubio, que més que una directora d’orquestra per moments semblava una mestressa de cerimònies, movent-se àgilment tota l’estona sobre el podi per poder controlar tants instrumentistes i cantants.
Més que tocar composicions concretes, la sessió va consistir principalment en una sèrie de suites que comprimien les bandes sonores de cinc pel·lícules, sis si hi comptem la de l’inesperat bis. La tanda va començar amb tota una òpera-rock, Jesucrist Superstar, d’Andrew Lloyd Weber, que va ser estrenada al teatre i al 1963 va passar a la pantalla gran, dirigida per Norman Jewison. Francament, crec que el seu plantejament musical ha envellit força. En un canvi radical de registre, la següent peça va ser la gran composició d’Ennio Morricone per a La missió, realitzada per Roland Joffé al 1986. Aquí va entrar per primer cop la massa coral, fent palesa l’extraordinària vàlua d’una de les més emocionants bandes sonores de la història que, incomprensiblement, no va obtenir l’Òscar. El seu famós solo d`òboe encara fa plorar. La primera part va acabar amb dues peces menors que el reputat Hans Zimmer va fer per a les versions cinematogràfiques de les novel·les de Dan Brown, El codi Da Vinci i Àngels i dimonis, que va dirigir Ron Howard al 2006 i el 2009. Si els llibres ja eren discutibles, les pel·lícules i les seves músiques encara ho són més.
La segona part de la sessió va prendre un caire completament diferent, ja que va estar dedicada a una de les bandes sonores més famoses de tots els temps, que encarna l’esperit dels millors anys de Hollywood i alhora ha marcat la pauta per al cinema de romans, el “peplum”. Ens referim al compositor hongarès Miklós Rózsa, autor de la partitura de Ben Hur, dirigida per William Wyler al 1959, que li va permetre guanyar el seu tercer Òscar. En aquesta llarga suite, l’OSV va poder esgrimir el seus millors arguments, amb el lluïment dels metalls, que eren els instruments més destacats en aquesta mena de bandes sonores. En concret, va semblar fascinant la interpretació de la famosa seqüència de la batalla d’Actium, amb les escenes dels remers del vaixell romà marcades per un ritme implacable protagonitzat per les cordes més greus i les percussions, al que després s’afegirien els violins i els vents. La música feia veure les imatges. Tot un encert d’arranjament.
Després d’una clamorosa ovació d’uns quants minuts va arribar la sorpresa final, una festiva interpretació del tema final de la pel·lícula La vida de Brian (Terry Jones, 1979), del grup britànic Monty Pithon, “Always look on the bright side of life”, que va tornar a donar protagonisme als cors i que van corejar els assistents al concert. I amb aquesta dosi d’optimisme es va tancar una apassionant visita a una selecció de les bandes sonores de la passió.
