FESTIVAL DE PASQUA DE PERALADA. Cor de la Ràdio de Letònia. Sigvards Klava, director. B. Vivancos: Responsoria Hebdomadae Sanctae. ESGLÉSIA DEL CARME DE PERALADA. 18 D’ABRIL DE 2025.
FESTIVAL DE PASQUA DE PERALADA. Vespres d’Arnadí, Valer Sabadus, Marie Lys, María Espada, Rafael Quirant, Anna Alàs, Veus-Cor Infantil Amics de la Unió de Granollers. Dani Espasa, director. J. A. Hasse: Sanctus Petrus et Sancta Maria Magdalena. ESGLÉSIA DEL CARME DE PERALADA. 17 D’ABRIL DE 2025.
Qualificar unes tenebres com a lluminoses sembla una contradicció, però l’adjectiu hi és totalment pertinent si parlem de Responsoria Hebdomadae Sanctae, els responsoris de Setmana Santa de Bernat Vivancos, l’estrena absoluta dels quals es va esdevenir al Festival de Pasqua de Peralada. L’obra, d’una gran bellesa i espiritualitat, era un encàrrec del Festival. Va ser interpretada pel Cor de la Ràdio de Letònia, dirigit per Sigvards Klava, que en va fer una execució impressionant a l’església del Carme.
Al catàleg de Vivancos, hi abunden les peces religioses i corals. Aquesta és per a cor a cappella a sis veus i sembla englobar el recorregut musical del compositor des que als onze anys, quan era escolà de Montserrat, va participar en l’enregistrament de les Lamentacions de Tomás Luis de Victoria (1548-1611), el gran compositor del Renaixement hispànic. D’aquella experiència li va quedar el treball d’amalgama entre les paraules del text i les notes musicals, un treball molt present en la partitura ara estrenada. També hi és present el caràcter tan especial de la música coral nòrdica que tan bé coneix el compositor.
L’obra de Vivancos consta de nou responsoris dividits entre les tres jornades dels dies sants i cadascuna comença amb una antífona o himne per a quartet cantada des del fons de l’absis del temple en mode gregorià. Les Lamentacions pròpiament dites presenten una gran riquesa tímbrica. Hi ha polifonia, però també homofonia i un ús de dinàmiques molt accentuades. Per exemple, en el responsori “Judas mercator pessimus”, on el cor es converteix en potent acusació contra el traïdor amb un forte ben compacte.
Un toc de campana indicava l’inici del darrer responsori, “Sepulto Domino”, amb l’església completament a les fosques després que s’apagués la darrera espelma de les nou del tenebrari. Va ser un moment corprenedor per la gran intensitat que culminava, a les dotze de la nit, una experiència musical i espiritual d’una tal potència que, un cop acabat, el llarg silenci del públic semblava no voler abandonar l’encanteri.
Això va ser així per la partitura de Vivancos, que, com passa en moltes de les seves obres, desprèn una lluminositat sempre esperançadora malgrat que s’expliqués el drama més punyent de la tradició cristiana. Tanmateix, la interpretació exemplar del Cor de la Ràdio de Letònia va ser el millor vehicle per a aquesta partitura. La formació, que ja ha treballat altres vegades amb Vivancos, té una afinació impecable, les veus sempre estan ben empastades, les dissonàncies són d’una netedat gairebé impossible. No hi ha gaires cors capaços d’interpretar una obra tan difícil i de fer-ho d’una manera tan brillant.
El Festival de Pasqua de Peralada s’havia inaugurat el dia abans amb l’estrena a Espanya de l’oratori de Johann Adolf Hasse (1699-1783) Sanctus Petrus et Sancta Maria Magdalena, amb llibret en llatí d’autor desconegut. Composta per a orquestra de cordes i baix continu, i les veus agudes d’un cor de veus blanques i cinc solistes, es va estrenar a Venècia, a l’Ospedale degli Incurabili, el Divendres Sant del 1758.
Hasse era un compositor d’òpera i el seu oratori no ho pot amagar, perquè, tot i ser una obra sacra, és molt dramàtica i teatral, plena d’àries, duos i recitatius. Explica una trobada imaginària al Gòlgota entre sant Pere i Maria Magdalena en què ambdues figures es lamenten i es culpen de la mort de Crist. Altres tres personatges evangèlics són els encarregats de la narració dels fets i també de reflexionar sobre el dolor o el perdó. Són Josephus (Josep d’Arimatea), Maria Jacobi (mare de sant Jaume) i Maria Salome. De la varietat de números destaca el que canten les tres dones, “Amor meus in cruce languit”, i el duo molt teatral entre els dos protagonistes “Jesu, mea pax, mea vita”.
Aquesta estrena va comptar amb l’orquestra Vespres d’Arnadí, amb Dani Espasa al capdavant dirigint des del teclat. La formació no té res a envejar a qualsevol de les orquestres de renom que venen d’altres països dedicades a la música barroca. Vespres d’Arnadí està en un moment excel·lent i ho va demostrar amb aquest oratori en què Espasa obtenia una resposta impecable de les quinze cordes.
Vocalment, la soprano Marie Lys en el paper de Maria Magdalena va destacar per una veu nítida i uns aguts òptims. L’altra veu que va excel·lir va ser la del sopranista Rafael Quirant en el paper de Josephus. Els diversos aguts de la seva ària “O portenta Aeterna Amoris” els va atacar amb una regularitat exemplar.
La soprano María Espada (Maria Jacobi) va lluir molt bona coloratura i el valor més que segur de la mezzosoprano Anna Alàs (Maria Salome) va mostrar totes les possibilitats del seu registre. Qui va estar per sota de les expectatives va ser el contratenor Valer Sabadus en el paper protagonista de Petrus. La veu no corria com ho hauria d’haver fet i els greus li defugien. Enganxat a la partitura, li mancava el sentit dramàtic que el paper reclama.
L’oratori acaba amb un espectacular “Miserere” que van interpretar les veus blanques del Cor Infantil Amics de la Unió, que dirigeix Josep Vila Jover, molt ben afinades. Aquest final demanant misericòrdia també porta llum i esperança.
Imatge destacada: (c) Toti Ferrer.
