FESTIVAL EMERGENTS. Jonathan Mamora (piano); Matilda Lloyd (trompeta) i Jonathan Ware (piano); Hèlix Trio; Benjamin Kruithof (violoncel·lista) i Ana Bakradze (piano). Obres de Leonora Milà, Johann Sebastian Bach, David Önaç, Víctor Ollé, Serguei Rakhmàninov, George Enescu, Dani Howard, Enric Granados, Manuel de Falla, Amy Beach, Johannes Brahms, Josep Maria Guix, Dmitri Xostakóvitx, Nadia Boulanger i Sally Beamish. L’AUDITORI. 15 DE FEBRER DE 2025.
Tractant-se del Festival Emergents i concretament de la marató que dona espai a intèrprets que estan irrompent amb força, la joventut dels artistes és un fet, i haver guanyat premis prestigiosos també. Tanmateix, un altre aspecte en què van coincidir els joves músics dels diversos concerts oferts a la Sala Oriol Martorell de L’Auditori era el d’incloure als seus programes obres de músics vius i de compositores.
El pianista Jonathan Mamora, guanyador del 68è Concurs Internacional de Piano Maria Canals, va engegar la marató amb un programa llarg i molt variat que li permetia lluir el seu virtuosisme, que és molt, i la seva bona tècnica, però pecava d’un eclecticisme excessiu. Aplegar obra de Leonora Milà, Johann Sebastian Bach, David Önaç, Víctor Oller i Serguei Rakhmàninov en una hora no era fàcil de digerir.
De Milà, va interpretar Equitant (1972), una obra breu però de gran complexitat tècnica. Amb Preludi i fuga en Si bemoll menor, BWV 891, d’El clavecí ben temperat de Bach, va fer palès el domini del contrapunt. Five études de David Önaç (1984) és una peça obligada –i gens fàcil, com es va poder comprovar– del Concurs Internacional de Piano d’Escòcia, que Mamora també va guanyar. Internacional waters de Víctor Oller (1973), peça d’encàrrec del Concurs Maria Canals, va quedar emparedada entre el virtuosisme de l’obra d’Önaç i l’enorme dificultat de la Sonata per a piano núm. 2, en Si bemoll menor, op. 36 de Serguei Rakhmàninov. Tanmateix, l’obra d’Oller, amb les seves formes jazzístiques, va aportar una alenada d’aire fresc enmig de tanta densitat.
La trompetista Matilda Lloyd és una Rising Star, una estrella ascendent de l’European Concert Hall Organisation (ECHO), entitat que havia encarregat a la compositora Dani Howard (1993) la peça Continuum especialment per a la gira de la solista, que la va interpretar després d’obrir el seu concert amb Legende de George Enescu. Al piano hi havia Jonathan Ware, que va tocar en solitari La maja y el ruiseñor d’Enric Granados.
Lloyd ha interpretat i enregistrat transcripcions per a trompeta d’àries d’òpera perquè, segons el que va explicar, aquest no és només un instrument de gran potència i adequat a les marxes militars, sinó que és el més semblant a la veu, entre altres coses, per la posició de la llengua. A partir d’aquí, a la marató i amb dues trompetes amb diferent afinació va “cantar” Siete canciones populares españolas de Manuel de Falla i una de les Tres cançons d’Amy Beach.
L’Hèlix Trio, fundat el 2020 a Basilea i format per Paula Belzunegui (piano), Jaume Angelès (violí) i Guillermo Ortega (violoncel), va prendre el relleu a l’escenari i ho va fer amb dues obres canòniques de l’escriptura per a aquesta formació, el Trio amb piano núm. 3, en Do menor, op. 101 de Johannes Brahms, i el Trio amb piano núm. 1, en Do menor, op. 8 de Dmitri Xostakóvitx. Entre l’una i l’altra, els Hèlix van interpretar Tres haikus de Josep Maria Guix (1967). És una obra delicada i plena de subtilesa, ben diferent del caràcter explosiu de l’obra de l’alemany i dels contrastos de la del rus. El so d’una campana en la llunyania tocat directament sobre la corda del piano obria un món sonor i tímbric que va fer viatjar els espectadors cap a una atmosfera entre real i irreal.
Benjamin Kruithof, violoncel, i Ana Bakradze, piano, van tancar la marató. De Nadia Boulanger, la gran mestra de tants i tants músics i també compositora, van interpretar Tres peces per a violoncel i piano, en les quals es nota la influència del seu mestre, Gabriel Fauré. Si la francesa havia començat a escriure música de molt jove, la violista anglesa Sally Beamish (1956) ho va començar a fer amb la carrera ben avançada. A la Sala Oriol Martorell es va poder escoltar la seva Reverie, un encàrrec de l’ECHO per a Kruithof en què la compositora pren com a punt de partida una melodia folklòrica de Luxemburg, país d’origen del violoncel·lista, que la va interpretar amb un sentiment i una entrega totals. El concert va acabar amb la Sonata en Sol menor per a violoncel i piano, op. 19 de Rakhmàninov en què Kruithof va desplegar tot el seu saber per afrontar el devessall d’energia que reclama l’obra del rus. Si el concert va començar amb Boulanger, va acabar amb un bis que venia a ser un homenatge a la compositora amb la interpretació d’una peça d’Astor Piazzolla, que havia estat alumne de la pedagoga francesa.
La qualitat i l’alt nivell dels músics que van participar en la marató del Festival Emergents fa pensar que ben aviat deixaran aquella etiqueta per entrar al circuit d’intèrprets ja consolidats.
*Aquest text ha estat modificat el 20 de febrer de 2025.
