GENER-ABRIL 2024

Aquest 2024 serà especial per a la nostra Revista. Encetem un any en què tindrà lloc un doble aniversari de la nostra publicació: el 120è de la fundació de la capçalera i el 40è de la seva recuperació, després d’una pausa de cinc dècades. L’efemèride s’escaurà els últims mesos de l’any i, per tant, serà en el número de setembre que ho celebrarem amb el relleu que l’ocasió mereix, així com continguts i activitats que donarem a conèixer oportunament.

Mentre no hi arribem, tenim per davant una nova volta de sol de la qual tan sols parcialment podem imaginar allò que ens depara. Les nostres pàgines volen ser, com sempre, un reflex el més ampli possible del panorama musical i una aposta per allò que creiem fermament que serà notícia.

Així, ens interessem per conèixer els perfils d’alguns artistes que tindrem ocasió de veure actuar aviat. Dues sopranos debutaran els propers mesos al Palau de la Música: representen generacions diferents i posseeixen, també, instruments diversos: l’ebrenca Sara Blanch -que, de fet, ja va actuar a la sala modernista des de les files del Cor Jove de l’Orfeó Català- llueix, a mig camí de la trentena, una carrera espectacular i encara prometedora de nous èxits. Amb un altre repertori i vocalitat, sense allunyar-se de l’òpera, l’albanesa Ermonela Jaho arribarà al mateix escenari de bracet de la Franz Schubert Filharmonia. Totes dues hi evocaran una catalana universal: Victòria dels Àngels.

Un altre cantant -en aquest cas, tenor- i director, Christoph Prégardien, atreu la nostra atenció arran d’un projecte singular d’aquesta temporada del mateix Palau de la Música: la interpretació de la Passió segons Sant Mateu de Bach amb efectius musicals molt pròxims: el Cor Infantil de l’Orfeó Català, el Cor de Cambra del Palau, joves solistes del país i els instruments de Vespres d’Arnadí.

També felicitem Marcel Casellas pel seu imminent setantè aniversari amb una entrevista en què repassem la seva trajectòria com a creador i intèrpret de folk, tan pròxim a la cobla com a la improvisació i, fins i tot, l’electrònica.

La diversitat que volem reflectir en els nostres continguts l’han il.lustrada també, els últims mesos, documents com l’Anuari de la Música presentat per l’Associació de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya o l’Anuari SGAE, que han ofert dades molt positives sobre l’estat del sector. Tant en comparació amb el 2019 -per evitar els efectes de la pandèmia- en un cas, com amb el 2021, en l’altre, els estudis confirmen la recuperació del consum cultural. Però aquests informes, evidentment, cal rebre’ls amb prevenció, no tan sols perquè no tots els indicadors milloren, sinó perquè l’estadística sempre és injusta i arriscada si es pren al peu de la lletra.

Aquest és el punt de partida amb què s’ha trobat el nou responsable de Cultura del govern de l’Estat, des d’un ministeri despullat de competències esportives i amb una notable quota catalana. Res no anima més a continuar la tasca que comprovar els bons fruits de la feina feta. Dos minuts de cofoïsme i a seguir treballant!