GENER-ABRIL 2026

L’any que comença, Barcelona serà Capital Mundial de l’Arquitectura. Quin millor pretext, hem cregut des de la Revista, per dedicar una mirada profunda a l’estreta relació que hi ha entre arquitectura i música? No descobrim res nou, car ja l’any 1988, des d’aquestes mateixes pàgines, vam centrar l’atenció en aquesta qüestió. El Dossier actual -llavors, s’anomenava Tema- està format per un article del comissariat de l’esdeveniment, un de la compositora i arquitecta Anna Bofill i, finalment, un de l’arquitecte Òscar Tusquets, tan vinculat al Palau de la Música, que explica un cop més les seves intervencions en la nostra seu. Però la llista de professionals que comparteixen interessos en totes dues disciplines és llarga -el Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya n’acull una Associació-, i així arquitectes que també són músics (o a l’inrevés) impregnaran altres seccions d’aquest i de la resta de números de la Revista del 2026: A quatre bandes o El compositor en són dues mostres, com també -no podia ser d’altra manera- Escenaris del món, que enguany canvia de nom per Escenaris de Barcelona i signa Cristina Arribas, arquitecta i cantaire molt vinculada a l’Orfeó Català. Finalment, la capitalitat coincideix en el temps amb el 150è aniversari de la mort d’Ildefons Cerdà i el centenari del traspàs d’Antoni Gaudí, a qui ja podem avançar que dedicarem el nostre pròxim Dossier.

Aquest primer número del 2026 l’encapçalem, però, amb la portada i entrevista principal que dediquem a Montserrat Torrent, autèntica arquitecta de l’escena organística del nostre país i autora d’una tasca immensa en la interpretació, la recuperació organològica i la pedagogia. Exemple impagable d’excel·lència musical i professionalitat, encara en actiu a punt de fer 100 anys, l’exímia organista ha esdevingut així mateix model de superació de dificultats i, especialment els últims anys, de vellesa activa. Gràcies, sens dubte, a una genètica envejable -testimoni, possiblement, de la màxima longevitat a què poden aspirar tant generacions passades com futures- però també, sobretot, al fet de tenir la música com a estímul vital, el seu centenari serà, ben segur, una de les commemoracions més entranyables d’entre les efemèrides que el Govern de Catalunya està reconeixent i celebrant, amb bon criteri, els últims anys. La inauguració de l’orgue de Sant Felip Neri –“L’obra de la meva vida”, com el sol definir ella mateixa-, que porta el seu nom, i un concert d’aniversari que aplegarà una vintena d’organistes al Palau de la Música en seran els actes principals. Si se’m permet acabar amb un apunt personal, recordo ben vives i com un autèntic privilegi les moltes hores de conversa compartides amb ella quan, ara fa pocs anys, vam emprendre plegats el projecte de recollir i publicar les seves memòries; i és un goig poder felicitar-la avui des d’aquesta Revista. Per molts anys, estimada Montserrat!