MAIG-AGOST 2021

Dèiem “ahir”, en l’editorial de l’últim número que vam publicar en paper, fa exactament un any, que les conseqüències de la pandèmia que llavors començàvem a patir eren imprevisibles tant a curt com a llarg termini. Una volta de sol després, gosem deixar constància d’allò que hem viscut però seguim amatents al que ha de passar ja que com més avancem, més ens adonem del camí que ens queda per recórrer.

Després del tancament de sales de la primavera i el novembre de l’any passat, el sector de la música en viu es manté entre la lenta agonia i l’exígua supervivència econòmica en funció de les restriccions dictades en cada moment. A Europa, diverses veus han parlat d’heroisme cultural per referir-se a l’excepció generada a l’Estat espanyol com a demostració que l’activitat artística no comporta focus de contagi, sense parar esment a la incapacitat de l’economia per subsidiar el sector. I així, mentre una part de l’opinió pública es creu que la cultura segueix oberta gràcies al qualificatiu d’essencial, una altra s’ha fet experta en dobles lectures, perquè amb els aforaments reduïts vendre totes les entrades ja no és necessàriament una bona notícia.

Tanmateix, encara que hagi calgut posar en quarentena els mesuradors habituals, encara juguem per si de cas al joc dels streaming, amb els artistes esprement el suc de la seva imaginació per proposar espectacles atractius mentre els programadors -esdevinguts Sísifs del segle XXI- veuen eternitzada la tasca de programar, reprogramar, substituir, ajornar i, en el pitjor dels casos, cancel.lar funcions. I amb tot, hi ha hagut setmanes que la coincidència d’esdeveniments de gran qualitat ha fet creure que els millors temps havien tornat per quedar-se.

És difícil predir si la història sabrà jutjar tot això correctament. En el nostre Dossier d’aquest número de la Revista, si més no, intentem condensar-hi el nostre punt de vista. També recollim algunes efemèrides i esdeveniments que, si bé s’han vist transformats, no podien desaparèixer del calendari: els cinquantenaris de la mort de Joan Manén o d’Igor Stravinsky, el trentè aniversari del Cor de Cambra del Palau de la Música o el cinquè d’una nova iniciativa empresarial nascuda ja en temps difícils, Ficta.

Ha estat fàcil trobar símils musicals a la realitat viscuda. El més senzill, que s’ensenya des de les primeres lliçons de solfeig, diu que la majoria de vegades, tard o d’hora, les dissonàncies i les suspensions s’acaben resolent. Ens retornen a l’acord d’on partíem o bé ens situen en un nou paradigma, on cada nota sembla ocupar el lloc que li correspon fins a la propera modulació. Si l’art és etern, resilient i immarcescible, també ho serà aquesta vegada.

Un cop més, amb el benentès que les informacions que oferim són correctes a l’hora del tancament d’aquesta edició però conscients que estan subjectes a canvis, i encara amb incertesa sobre el moment en què podrem validar-les, ens congratulem sincerament de retrobar-nos amb els nostres lectors.