SETEMBRE-DESEMBRE 2021

Qualsevol moment de l’any és adequat per a fer-se bons propòsits i, malgrat que aquests solen associar-se als primers dies del mes de gener, el final de les vacances i la tornada a la feina -o, si es prefereix, l’inici del curs escolar i l’arrencada de les noves temporades artístiques- sembla un altre punt del calendari especialment idoni per formular-los.

Es fa difícil, però, plantejar-se objectius -ja siguin a curt, mig o llarg termini- sense conèixer amb certesa les circumstàncies del futur. Així doncs, els mesos que queden fins acabar l’any seran claus per saber si l’esperat retorn a la normalitat s’acaba produint o es dilata en el temps. De fa un any i mig, pràcticament l’únic desig que hem expressat com una sola veu és que tot torni a ser com abans: que les sales estiguin obertes, que els músics puguin treballar, que els aforaments siguin complets, que els pressupostos siguin fiables…

Tot plegat, però, no deixa de ser paradoxal si ens aturem, ni que sigui per uns minuts, a recordar les mancances del passat. És clar que ens trobem immersos en una crisi sense precedents -o sense que ningú, almenys, els recordi- i que, des del fons del pou, qualsevol temps viscut sembla millor. Però si volem que sigui un progrés, aquest ritorno all’antico no ha de suposar tan sols la recuperació del que teníem. Caldrà, tard o d’hora, evitar caure els mateixos errors i aprofitar l’oportunitat per corregir els vicis que pateix, d’anys ençà –si no des de sempre- el món de la cultura.

Donat l’enèsim relleu al capdavant de la conselleria competent, al nou govern configurat poc abans de l’estiu ja se li ha renovat, si més no en nombroses intervencions públiques per part de professionals diversos, la petició de destinar el 2% del pressupost del país al nostre sector. És una tasca pendent més que engreixa una llista llarguíssima, però són diners que han de permetre –entre d’altres- paliar la precarietat laboral dels nostres músics, acompanyar la viabilitat de la iniciativa privada o fomentar i no negligir, un cop més, el propi patrimoni.

En aquest sentit, la recta final de l’Any Manén ha pogut esquivar, en bona mesura, les restriccions de la pandèmia i nosaltres li dediquem en aquest número el Dossier que ens hauria agradat publicar abans. I ens fixem en una de tantes activitats de foment de la clàssica que es duen a terme, des de fa temps, en un entorn que també és musical: les biblioteques. D’altra banda, ens fem ressò d’efemèrides, com el cent cinquantè aniversari del naixement d’Amadeu Vives, el centenari del de Déodat de Séverac o els 450 anys del de Joan Carles Amat, que es commemorarà l’any que ve. Finalment, completen les nostres pàgines un nou repàs a les principals temporades de concerts que ja presentàvem en el nostre últim número i que ara són a punt de començar i les seccions habituals La casa dels cants, El compositor, Escenaris del món, Investigadors i Melòmans.