Havent compartit amb en Jordi Roch una col·laboració tan llarga i intensa, escriure aquestes línies de record és alhora un privilegi i una responsabilitat: un gest de nostàlgia d’una trajectòria intensa i que he tingut la sort de viure de molt a prop. Precisament per això, amb les seves virtuts i les seves arestes, puc destacar una qualitat essencial seva, aquella que en travessa tota l’activitat pública: l’extraordinària capacitat comunicativa. És a dir, allò que popularment en diem labia. La seva era una eloqüència natural, persuasiva, exercida amb intel·ligència i sentit de l’oportunitat, que no tenia res d’afectada i que li permetia convèncer sense imposar. Aquesta habilitat va ser decisiva en molts dels projectes que va impulsar i en els quals jo vaig ser part instigadora i partícip.
El vaig conèixer el 1953, quan ell era encara estudiant de medicina i es va incorporar com a soci a les Joventuts Musicals de Barcelona, que un petit grup havíem portat recentment a Espanya. En les tertúlies del nostre club social ja destacava per la seva facilitat de paraula i la solidesa del que transmetia. Va integrar-se ràpidament a l’equip que comentava i presentava les activitats, amb un entusiasme contagiós. Va abordar temes tan diversos com “La polifonia a l’estranger”, ”L’Oratori de Nadal de Bach” i “El lied” dins d’un cicle sobre la història de la música; en un altre, de presentació de discs, tres sessions dedicades a un Sextet de Brahms, a la Segona Simfonia també de Brahms i a l’Oda a Santa Cecília de Händel; i en una conferència explicà “Com preparar un concert públic”, i dedicà quatre sessions a la música popular catalana.
Empès per mi, el 1956 es va incorporar a la Junta Directiva, i sis anys més tard també a la de Joventuts Musicals d’Espanya. Poc després va assumir-ne la presidència i amb la seva capacitat de convicció em va portar a acceptar responsabilitats executives que acabarien marcant definitivament la meva trajectòria professional: la de secretari general i secretari executiu a la vegada, amb un sou, fet que mai m’havia passat pel cap. Em va canviar la vida.
Com ens vam beneficiar de la seva extraordinària capacitat de comunicació? Quan vam decidir impulsar concerts al Palau de la Música destinats a la formació d’escolars, potser ningú no imaginava que jo aconseguiria mobilitzar tantes escoles. Malgrat això, ell va acceptar sense vacil·lar la tasca d’explicar els concerts als infants. Entre el 1962 i el 1975 vam organitzar dotze cicles, i el nombre de centres participants no va deixar de créixer. Cada mes s’omplien completament vuit vegades la platea i l’amfiteatre del Palau, a més de comptar quatre audicions celebrades en grans col·legis. Això implicava dotze matins mensuals dedicats amb constància i entusiasme a aquesta activitat. Prevèiem, naturalment, un substitut per a qualsevol eventualitat, conscients que per a en Jordi l’exercici de la medicina era sempre prioritari; però gairebé mai no va caldre recórrer-hi. Tal com intuíem, tenia una habilitat excepcional per captivar els infants, que l’escoltaven amb una atenció absoluta. Era, senzillament, un do. Ell gaudia molt amb aquesta activitat.
Més prova de la seva labia. Quan des de la Junta Directiva de Joventuts Musicals es va decidir impulsar un Festival Internacional de Música a Barcelona, no sabíem com obtenir el suport econòmic oficial imprescindible. En Jordi va assegurar que se n’encarregaria. Es va presentar a l’Ajuntament davant d’Esteve Bassols Montserrat, aleshores (1963) delegat de Serveis de Relacions Públiques i Turisme, amb qui la setmana anterior havia mantingut una forta discussió per qüestions mèdiques. Li va exposar el projecte amb absoluta serenitat, el va convèncer plenament i em va derivar a veure’l per posar el Festival en marxa. Bassols hi va donar suport amb un entusiasme constant mentre va ocupar el càrrec. Quan vam arribar al funest XIII Festival, però, ell ja no era a l’Ajuntament; el certamen quedava aleshores sota la presidència del darrer alcalde franquista.
Un cas semblant amb un altre Ajuntament: les forces culturals locals i, sobretot, el rector de l’església de Cadaqués van exigir-li, un cop més, tota la seva capacitat de convicció per fer possible un festival al seu estimat lloc d’estiueig. Era el 1970 i em va obrir les portes de casa seva perquè, durant deu estius consecutius, hi pogués passar uns dies per organitzar el nou certamen.
El 1984, ja com a president de la Federació Internacional de Jeunesses Musicales, va aconseguir que la Dirección General de la Juventud del Ministerio de Cultura financés un llarg viatge meu per tot Amèrica –incloent-hi el desplaçament aeri i totes les despeses– amb l’objectiu de conèixer de primera mà la situació de cada delegació nacional. Després de dos mesos de recorregut tenia un diagnòstic precís dels problemes estructurals: la manca de recursos i les enormes distàncies del continent, que feien gairebé inviables els desplaçaments. Li vaig proposar aleshores que demanés al Ministeri que assumís anualment el viatge i l’estada dels presidents de totes les J. M. americanes. Em va dir que era una idea impossible, però hi vaig insistir, convençut que ell podia fer-ho. I ho va aconseguir: el Ministeri va sufragar els viatges i les estades a Madrid o Barcelona d’una vintena de joves presidents, va activar el suport dels ambaixadors espanyols per facilitar entrevistes institucionals i va fer possible projectes com l’Orquesta Latinoamericana o diversos concursos. Encara va afegir una darrera filigrana: que els bitllets de tornada incloguessin una escala a la ciutat on se celebrava l’Assemblea General anual de la Federació, amb l’admiració i l’agraïment de les J. M. europees.
La dedicació d’en Jordi a les Joventuts Musicals va ser extraordinàriament intensa. Tot just acabada la carrera, quan li tocava fer guàrdies hospitalàries, arribava a pagar un suplent per poder assistir a activitats que reclamaven la seva presència. Això podria fer pensar erròniament que dedicava més temps a la música que a la medicina, però no era així: eren dos mons igualment essencials per a ell, amb les prioritats molt clares, i que fins i tot va saber-les unir, com a director de l’Orquestra del Col·legi de Metges –encara recordo una notable direcció del Gloria de Vivaldi.
Com sol passar amb les figures reeixides, es va guanyar enemistats, sovint per pura enveja. A les nombroses delegacions de J. M. d’arreu d’Espanya, que jo visitava amb freqüència, s’hi expressaven desacords amb les seves directrius. Sempre els instava a plantejar-ho directament a ell, a l’Assemblea General. Jo l’avisava, ell es preparava, i quan arribava el moment, ningú alçava la veu: el seu discurs havia convençut tothom. Durant molts anys, a les Joventuts Musicals vam funcionar com un tàndem: ell concebia les idees i jo les portava a terme, amb l’ajut d’un equip excel·lent de secretàries. Jo donava la cara públicament –als mitjans, a la premsa i a la televisió– mentre ell defugia el protagonisme insistint que era metge i que la projecció pública havia de ser meva. Només quan jo em vaig jubilar i ell no, va acceptar assumir aquest rol. Van ser els anys en què va impulsar la seva darrera gran creació: la Schubertíada a Vilabertran, en la qual jo gairebé no vaig intervenir. Certament, el seu llegat és ampli i en bona part encara vigent. Va ser un home important i això ho corrobora. I, per això, també el trobarem a faltar.
