La fulminant malaltia i la mort que s’ha endut Joan Vilà Miró ens ha agafat massa per sorpresa. No per tòpic és menys cert. I més en una persona que, fins fa dos mesos, pujava turons i no semblava l’edat que tenia. Home de passions discretes però profundes, la seva trajectòria va pivotar sobre tres eixos vitals indestriables: la música, la sardana i l’excursionisme, entesos com a formes de compromís amb la cultura, el territori i la identitat. Tres activitats, per cert, que durant el darrer segle i mig s’han interrelacionat estretament.
Liceista fidel durant més de cinquanta anys –també per haver-hi cantant d’infant amb el cor de l’escola en una funció de La bohème–, Joan Vilà va ser un gran amant de l’òpera i un coneixedor de les veus històriques i aquells que el van tractar als pisos superiors del coliseu de La Rambla en recorden la bonhomia, la franquesa i l’equanimitat. La seva escolta atenta, informada i apassionada també va trobar ressò durant alguns anys a les pàgines de la revista «Ópera Actual» i en les notes de carpeta d’aquell oasi discogràfic de “les veus retrobades”, el segell Aria Recording, una referència imprescindible per als estudiosos i melòmans, especialment avesats a la sarsuela.
De ben jove, Joan Vilà es va implicar activament en el món sardanista, com a ballador i més modestament en l’àmbit creatiu deixant algunes sardanes, com Les gorges de Carançà o Pujant a Montserrat, obres que revelen una traça melòdica directa i una vinculació profunda amb el paisatge i l’experiència excursionista. Una traça i una sensibilitat també presents en les seves cançons, que vaig descobrir en un recital a l’Auditori Cullell del carrer de Sant Pere Més Alt, on Lluís Sintes i el pianista Flavio Villani van presentar-ne la integral, que va quedar dipositada a la biblioteca de l’Associació de Mestres Directors de Barcelona. Era el 19 de febrer de 2007 i, al marge de la ressenya que vaig escriure’n, encara recordo la impressió d’unes peces planeres, d’escriptura vocal expressiva, estabilitat harmònica, tendència a l’estructura estròfica, respecte al text i una vocalitat assequible per agradar amb senzillesa, sense afectació i aquell encant amb què també ens sedueixen les cançons napolitanes, tradicionals i les romances de saló.
Moltes van ser compostes i dedicades al baríton i amic Lluís Sintes. Cal enregistrar-les i editar-les. Si més no, interpretar-les. D’aquí a un any serà una bona ocasió per a reescoltar en directe Plugeta d’hivern, Cançó, Dimecres de cendra, Romança sense paraules, Fi d’any o, la més bonica, L’ànima de les flors, pertanyent al cicle Cançons Catalanes. O bé aquella romança d’El ram de Sant Joan i les seves imitacions ornitòlogues del piano prou explícites. Algunes s’han cantat a l’estranger (Itàlia, Tòquio i arreu dels Països Catalans) gràcies al mateix Lluís Sintes, el tenor Carles Cosías o la soprano Mireia Casas, amb acompanyaments pianístics de músics com ara Manel Cabero, Naoko Asano, Damià Riera o Carles Picón.
Gran coneixedor de la vida i la trajectòria del tenor Emili Vendrell, Joan Vilà va dedicar-hi anys d’estudi i recerca, i participà en el documental televisiu La veu d’un poble, produït per TV3. De fet, els seus últims anys van girar a l’entorn d’un projecte que em deixa amb la decepció de les promeses incomplertes: la d’ajudar-lo a polir i publicar la seva biografia sobre Emili Vendrell. Va poder esmenar i revisar els primers capítols, mentre la resta seguia enterrat durant més de dos anys entre papers, llibres, i més llibres, i tot allò que per urgent s’avantposa a allò important; a allò promès; a tot allò que en el camí d’un mateix roba temps i energies per dedicar-se als altres. Culpa meva, Joan. Ara és tard. Però juntament amb els teus amics i la teva gent propera ho farem possible i espero saldar el deute: no com la mà estesa amb què et vaig acabar d’impulsar a aquest projecte quan m’ho vas comentar… ni recordo l’any. Ara és una obligació moral. Que així sigui. Descansa en pau.
