Montserrat Torrent

ALBERT TORRENS: Li impressiona arribar als 100 anys? És un objectiu desitjat o s’hi ha trobat sense pensar-hi?

MONTSERRAT TORRENT: He de confessar que, fins ara, m’havia relliscat. Contínuament, llegeixo que es recorden centenaris de personatges que no van arribar a aquesta edat. Ha estat un petit ensurt constatar que, ara, aquest fet mou molts amics a celebrar el meu. M’emociona, ho agraeixo i, una vegada més, dic que no soc mereixedora d’aquest enrenou.

AT: Hi ha una sensació compartida que, com més grans ens fem, el temps passa més de pressa. Què significa, per vostè, fer anys?

MT: Els dies no corren ni més de pressa ni més lents; em dedico a comptar-los com un regal quotidià. He tingut la sort de tenir com a aliada la música, que sempre hi és, amb discreció i insistència. Però a aquestes edats, hi ha moltes xacres i això sí que em recorda el temps d’una manera més lenta. Tot i aquestes mancances, demano que se’ns permeti opinar i discrepar. Un zel caritatiu exagerat ens fa sentir nihilistes. Ben al contrari, cal tenir objectius i il·lusions perquè el dia a dia sigui atractiu evitant monotonies.

AT: D’on treu l’energia per continuar fent concerts i viatges?

MT: Segueixo tocant perquè ha estat la meva vida i per lluitar contra el menyspreu a la vellesa. La longevitat no ha de comportar passivitat: l’activitat dona alè vital, la inactivitat produeix envelliment prematur. Tots tenim desitjos i inquietuds no acomplerts; doncs ara és el moment! El dia té vint-i-quatre hores i han de tenir-hi cabuda família, amics, passions i capricis.

AT: Si demà pogués tornar a néixer, canviaria alguna decisió? Podria escollir alguna altra cosa que no fos la música?

MT: No he escollit la música com a companya de vida; va ser fruit d’uns pares que l’estimaven i la cultivaven amb devoció, sobretot la meva mare, que va ser una excel·lent pianista i me la va inculcar abans de néixer. Mai no els agrairé prou aquest regal que m’ha omplert la vida, tant en les hores felices com en les amargues. Ni em plantejo un canvi de vida excloent-ne la música. Ans al contrari, sí que m’hauria agradat aprofundir en altres matèries com la història i la filosofia, que he intentat suplir amb lectures.

AT: Quins han estat, per a vostè, el significat i el misteri de la música?

MT: La música s’esvaeix amb l’última nota que es toca, però persisteix en el nostre record. Com més impactant i emotiva sigui la interpretació escoltada, més profunda serà l’emoció causada a la nostra sensibilitat. Quantes vegades recordo, sortint d’escoltar determinades obres al Palau de la Música, pujar Via Laietana amunt cantant el que havia sentit, embadalida de la sonoritat del piano o de l’orquestra! Tanmateix, els fruïa com a sons reals.

AT: Ha canviat el paper de la música a la societat? I la manera d’ensenyar-la?

MT: Hi ha hagut una socialització de la música i ara hi ha més oportunitats per a les classes més modestes d’apropar-se als oients experts. Recordo l’Orquestra Pau Casals, els concerts d’orgue al Palau Nacional i altres iniciatives per atreure els no coneixedors envers el coneixement, a través de repertoris escollits. Pel que fa a l’ensenyament, sempre estaré reconeguda als meus mestres de piano Frank Marshall, Blai Net i Carles Pellicer. En orgue, l’Escola Municipal de Música de Barcelona va comptar, els anys quaranta, amb Joan Suñé Sintes -que jo havia escoltat al Palau Nacional, sense ser-ne alumna- i, més tard, Paul Franck. Però els inicis van ser molt durs perquè, malgrat haver rebut un ensenyament rigorós, em faltaven molts coneixements, que vaig buscar en col·legues com Rilling, Germani, Kastner, Tagliavini, el pare Estrada de Montserrat, Maria Ester Sala, etcètera. Avui dia, estic convençuda que els nostres conservatoris tenen un nivell absolut i imparteixen el coneixement amb més seguretat que anys enrere.

AT: D’uns anys ençà, moltes veus la destaquen com a model de dona pionera en un mon d’homes. Es troba a gust amb l’etiqueta feminista?

MT: No m’hi trobo a gust. No va ser una lluita per demostrar la capacitat d’una dona. Hem de retrocedir molts anys i acceptar que no es parlava de feminisme en els termes actuals i, si es feia, no era en el meu entorn. Hi va haver reaccions molt crítiques al meu mestratge, però ho atribuïa a la meva falta de carisma personal i al fet que no vaig heredar una tradició, sinó que vaig iniciar-la.

AT: Vostè ha fet uns 1.700 concerts al llarg de la seva vida. Quines particularitats tenen les audicions d’orgue respecte les d’altres instruments?

MT: És senzill d’explicar. A diferència de la majoria d’instruments, no hi ha dos orgues iguals. A banda del caràcter que el defineix de renaixentista, barroc, romàntic o simfònic, l’un té un sol teclat amb els jocs partits, l’altre en té dos, tres o quatre… Em quedo en aquesta quantitat que ja suposa un instrument grandiós. S’ha de saber quins registres corresponen a cada teclat i al pedaler. Després, es busca el repertori adient a l’instrument i al recinte: no és el mateix tocar en una catedral que en un auditori.

AT: Amb quins criteris escull el repertori?

MT: Toquem música valuosa però busquem que sigui plaent a un públic inexpert. Toquem música profunda i no som compresos. Ens cal educar el públic, fer-li entendre que una hora de recolliment màxim, d’entrar en allò més profund del nostre ésser, ens donarà pau i una entesa millor amb els altres. Si escollim agradar amb un repertori exempt de transcendència, ens anem vulgaritzant. Personalment, no m’agraden les transcripcions, per perfectes que siguin. Hi ha un repertori organístic inigualable que abasta cinc segles!

AT: Quin balanç fa de la seva trajectòria?

MT: No vaig escollir l’orgue, em va captivar el seu repertori i després em va enamorar l’instrument. Li he estat fidel sempre i, en la mesura de la meva capacitat, he fruït ensenyant el que sabia acceptant que per a alguns ha estat positiu i per a uns altres, negatiu. Deixebles als qual vaig mostrar una preferència especial pel talent que demostraven m’han girat l’esquena. Ho lamento molt. La vida ens ensenya a ser humils: potser la meva llarga trajectòria que per a uns és un exemple, per a d’altres és saturació i ganes que arribi el punt final. Aquest arribarà quan Déu disposi. Als primers, els agraeixo de tot cor; als últims, els demano perdó per haver errat involuntàriament.

Imatge destacada: (c) Quim Roser.