Serena Sáenz

AT: L’any passat vas fer trenta anys, una bona xifra rodona per mirar enrere i fer balanç de la teva carrera…

SS: Sí, i tant! Estic molt satisfeta de tot el que he anat aconseguint i només lamento que em segueixin considerant jove promesa perquè ja he debutat en molts teatres i festivals importants. Crec que aquesta etiqueta només me la posen aquí perquè sóc del país.

AT: Abans de dedicar-te a la música vas formar-te en altres matèries. Com hi vas arribar al cant?

SS: Vaig començar a estudiar Periodisme perquè els meus pares i tiets son periodistes i jo volia anar a la universitat. Des de sempre, però, també feia ballet i vaig iniciar-me en el cant coral als cors de l’Orfeó Català.

AT: Així doncs, la teva relació amb el Palau de la Música ve de lluny…

SS: Sí, perquè als dotze anys vaig ingressar al Cor Infantil, que dirigia l’Elisenda Carrasco. Al cap de pocs mesos, ella mateixa em va proposar que fes una audició al Liceu, gràcies a la qual vaig participar en produccions com Brundibar i El petit escuraxemeneies de Britten per al projecte Òpera a secundària. Allà vaig descobrir que m’encantava cantar i ballar a l’escenari, però com que es tractava de repertori clàssic, no m’acabava de convèncer perquè jo el que volia fer era un musical. Entremig, vaig passar un any a Londres, en un internat on el tractament de la música era molt avançat i havia tingut l’oportunitat de participar en una producció de West Side Story. I així vaig arribar, als setze anys, al Cor Jove, que dirigia Esteve Nabona.

AT: En algun moment, per tant, vas ser conscient de fer una opció pel cant?

SS: Tot i que jo pensava que el cant només era una afició, sense futur real, i que a la meva família no hi havia cap precedent, el meu entorn sempre em va animar a dedicar-m’hi.

AT: Quines passes destaques de la teva formació lírica?

SS: Sempre recordo que la meva primera professora de cant va ser l’Anna Ollet, al Cor Jove de l’Orfeó Català. Ella em va formar. Després, vaig passar dos anys al Conservatori del Liceu abans de traslladar-me a l’escola Hans Eissler de Berlín per acabar el grau superior. Paral·lelament, vaig rebre classes magistrals de cantants com Caballé, Devia, Berganza i Fassbaender.

AT: La tria de Berlín també et va obrir les portes de les primeres produccions professionals d’òpera, oi?

SS: Sí, perquè m’hi vaig quedar a estudiar un màster i, alhora, vaig entrar a formar part de l’Operastudio de la Staatsoper, on vaig fer alguns papers secundaris: el primer ser a Hyppolite et Aricie de Rameau amb Simon Rattle i Elina Garanca. En aquella època, el titular del teatre era Daniel Barenboim, i vaig aprendre moltíssim de tota aquesta gent.

AT: Aquells anys, també vas presentar-te i obtenir premis a concursos com el de l’Accademia Chigiana de Siena, el Tenor Viñas, el Montserrat Caballé, el de l’Òpera de París o Operalia. Sembla, doncs, que t’hi has trobat bé…

SS: Sempre he fet els concursos perquè em semblen la finestra més gran que hi ha per fer el pas d’estudiant a cantant i és una manera molt còmoda de fer una audició per a molts teatres en un sol dia. Però suposen molta pressió, és clar, i hi ha gent que la sap portar millor que altres. En un funció, dones el millor de tu mateixa perquè saps que la gent ha pagat voluntàriament una entrada per gaudir de l’òpera, però en un concurs la gent no hi va a gaudir, sinó a jutjar.

AT: Ja com a professional, Berlín també et va permetre el primer de diversos debuts singulars que vas poder fer en poc temps…

SS: I tant! Va ser una substitució d’última hora com a Pamina de La flauta màgica l’any 2019. L’any següent, el primer estiu de la pandèmia, vaig debutar al Palau de la Música en format de recital, acompanyada al piano per Ricardo Estrada. I aquella mateixa temporada va tornar a produir-se una substitució a l’últim minut i vaig poder cantar Lucia di Lammermoor amb Javier Camarena al Liceu, on després he tornat amb La dama de piques i La flauta màgica.

AT: Ja has esmentat diversos rols que tens en repertori. Com l’esculls i en quina mesura perceps l’evolució de la teva veu?

SS: L’instrument canvia bastant ràpid i crec que ara mateix tinc tant la facilitat al registre agut com més cos al mig i al greu. Em sento còmoda fent una mica de tot i m’agraden els reptes i no quedar-me en un rol que ja he fet. Per exemple, a La flauta màgica vaig alternant entre la Reina i Pamina, i al Rapte també puc fer-ho entre Constanze i Blonde.

AT: Mantens el desig de fer un musical?

SS: M’encantaria i estic esperant el moment que em cridin per fer Chicago. Jo ja ballava abans de començar a estudiar repertori clàssic, soc un animal escènic i m’ho passo molt millor si puc combinar el cant amb el moviment i la dansa.

AT: Creus que és compatible tècnicament?

SS: Sí. Jo també tenia el prejudici que em podria fer mal però crec que es pot cantar tot amb tècnica clàssica. Òbviament, m’hauria d’entrenar per no sonar operística però es pot fer i conec companyes de l’àmbit de la lírica que ho fan.

AT: Estàs oberta a la creació contemporània?

SS: Sí. Aquest juliol, per exemple, participaré a l’estrena de Benjamin a Portbou de Ros-Marbà al Liceu. Però hi he de trobar un sentit i m’ha d’interesssar. No accepto coses que no em facin bategar el cor, però és el mateix que em passa amb una peça clàssica o barroca. No prenc les decisions a la lleugera perquè he d’estar còmoda quan pujo a l’escenari.

AT: Finalment, parla’ns breument sobre la importància que dones a la nutrició i l’exercici físic en la teva preparació…

SS: Tal com deia ara mateix, primer va l’instint, i després la resta. Crec que l’estat energètic d’un mateix fa la diferència: si estic bé amb mi mateixa i tinc l’energia ben connectada, la resta s’alinea conseqüentment. En canvi, si només em centro en l’aspecte físic però no poso atenció a l’espiritual, no estaré en condicions òptimes per poder caracteritzar el personatge, i necessito estar a disposició del personatge i de la música per concentrar-me en les emocions que vull transmetre.

Imatge destacada: (c) Quim Roser.