Carlo Vistoli

ALBERT TORRENS: Quina relació ha tingut fins ara amb el Palau de la Música i quins records en conserva?

CARLO VISTOLI: Al Palau ja hi he cantat diverses vegades i sempre han estat experiències bellíssimes. Hi he fet diverses òperes i oratoris de Händel, com Semele amb Gardiner i l’any passat Rinaldo, a més de diversos concerts. I sempre és un plaer perquè és una sala meravellosa, fins i tot per a la vista, perquè a mi m’agrada molt el Modernisme. I s’hi canta molt bé, l’acústica és bona i el públic és molt càlid; per tant, estic molt content de tornar-hi ara per fer aquests dos concerts propers. A Alcina, concretament, que per a mi és una de les òperes més boniques del repertori, hi faré un dels rols que més estimo i m’emociona, el de Ruggiero; i pel que fa a l’Stabat Mater, és una de les obres mestres de la història de la música sacra. En tinc moltes ganes.

AT: Abans d’entrar en matèria, què en pensa del fet que es programi òpera en versió de concert en sales com el Palau?

CV: Fer òpera barroca al Palau és una molt bona idea, perquè és una sala de concerts gran però no enorme; per tant, hi ha la possibilitat d’establir una certa intimitat amb el públic. I les dimensions que requereix una òpera barroca, tant per l’orquestra, com pel nombre de cantants com per la tipologia de les veus, no són les mateixes que les d’una òpera de Verdi o de Puccini, per exemple. Per tant, el Palau s’hi adapta bé, perquè l’acústica és molt bona i, per a mi, encara que sigui en forma de concert, fins i tot sense escena, s’hi pot explicar una història i crear una connexió amb el públic. En general, és bo que les sales de concerts aquests últims anys, tant a Barcelona en el cas del Palau, però també a fora, hagin començat a programar òpera barroca, perquè agrada al públic, l’apassiona i hi ha molt per descobrir més enllà del repertori que ja es coneix. Per a mi, és una boníssima idea.

AT: Tornem al rol de Ruggiero d’Alcina, doncs. Quantes vegades l’ha interpretat?

CV: És una part que ja he cantat dues vegades amb escena, en dues produccions molt importants i memorables, totes dues a Itàlia: l’any 2022, a Florència, amb una direcció d’escena molt bonica de Damiano Michieletto, amb Cecilia Bartoli que cantava la part d’Alcina i Gianluca Capuano dirigint. Era la primera vegada que feia el rol i em va apassionar per la direcció escènica, que era molt intensa. I aquest any, a la primavera, a l’Opera de Roma, amb direcció escènica de Pierre Audi, que malauradament va morir poques setmanes després de l’estrena. Aquella producció va ser molt diferent de la de Michieletto, però em va donar la possibilitat d’explorar encara més el rol i trobar-hi matisos diversos. I ara que l’interpreto en versió de concert per primera vegada, crec que arrossego aquelles experiències i penso que oferiré alguna cosa més encara que no hi hagi l’escena, perquè dins de mi he interioritzat alguna cosa que ve d’aquelles produccions. A més, ser dirigit per Philippe Jaroussky, que també, al seu torn, ha afrontat la part de Ruggiero i coneix bé, tant l’òpera com la meva part particular, és un treball en equip que clarament construïm junts i on trobem noves solucions. Per a mi, cada vegada que es programa una obra, en resulta una cosa nova, i per tant aquesta serà encara una nova versió, però amb el record de les que ja he fet.

AT: Ja que fa referència a Jaroussky, com valora el seu salt a la direcció?

CV: Jaroussky coneix bé el repertori i la veu i, per tant, sap com acompanyar els cantants i quines són les seves necessitats. No és el primer que decideix compaginar la carrera de cantant, que encara està fent, amb la de director. Hi ha altres casos d’altres cantants, de diverses vocalitats, que han fet aquesta tria. És interessant i bonic que un cantant que coneix tan bé la matèria amb què interactua pugui també oferir la seva experiència com a director. A més, els músics de la seva orquestra, l’Ensemble Artaserse, ja els coneixia i hi havia cantat prèviament; per tant, s’estableix una sinergia, una entesa i una connexió molt forta entre ells i això es nota en l’energia del resultat.

AT: Què ens en pot dir, d’una obra arxiconeguda com l’Stabat Mater de Pergolesi, que cantarà al desembre al Palau?

CV: Ja l’he cantat moltes vegades, és clar, perquè és una de les obres que més executa algú que fa aquest repertori, fins i tot a l’inici de la carrera. Però cada vegada l’afronto amb gran plaer i també amb curiositat, perquè segons el director o el conjunt amb què es canta hi ha diferències i sempre és bonic explorar alternatives, encara que siguin petits detalls, i la interpretació canvia. Aquest serà el primer cop que el faci amb Emmanuelle Haïm, amb qui ja he fet altres projectes –fa poc hem gravat un disc junts d’un recital solista que sortirà l’any vinent– i, en aquest cas, construirem la nostra versió. Amb Emőke Baráth ja he cantat altres vegades i, en aquesta obra, és important que hi hagi una autèntica entesa entre els dos cantants, perquè cal que siguin com una sola veu. És cert que hi ha els duets i les àries solistes, però quan els dos solistes canten plegats, la història és una i cal unir-se en l’expressió i la musicalitat; i amb l’Emőke aquesta entesa la sento molt forta, som amics i hem cantat molt junts. En canvi, pel que fa a l’altra obra, és un motet de Domenico Scarlatti que canto per primera vegada. En general, la música de Domenico Scarlatti és d’un estil clarament diferent del del seu pare, però aquest Salve Regina és particularment emotiu i intens i s’ha de cantar molt a partir de l’expressivitat. També hi ha passatges virtuosos, però cal mantenir-ho tot sobre la paraula unida a la música. Per tant, estic molt content de cantar-lo per primera vegada i ha estat un descobriment també per a mi.

AT: Finalment, quins projectes de futur li fan especial il·lusió?

CV: Hi ha coses a l’agenda que encara no puc anunciar, però el meu gran compromís de l’any vinent serà a l’Opera de Roma, a la primavera, on cantaré per primer cop el rol de Tancredi de l’òpera de Rossini. Això serà un fet nou a Itàlia, perquè allà encara no l’ha cantat mai un contratenor –a l’estranger sí, però a Itàlia no– i és una part masculina escrita per a una dona, tot i que Rossini encara tenia molt present a la seva estètica el cant i la vocalitat dels castrats. Farem aquest experiment amb el director Michele Mariotti, que és un gran expert rossinià, i Emma Dante com a directora escènica. Per a mi és un repte, perquè s’escapa clarament del meu repertori habitual barroc, però he de dir que sento la vocalitat de Rossini molt pròxima i hi tinc un lligam afectiu especial: el pare de Rossini era de la mateixa ciutat on jo vaig néixer, que es diu Lugo, i Rossini mateix hi va viure i estudiar uns anys. Després també faré a Roma la Petita Missa solemne, que ja he cantat, i seguiré amb altres projectes barrocs, com l’òpera Orfeo ed Euridice de Gluck, que sempre faig amb molt de gust i que l’any passat vaig cantar a València.

Imatge destacada: (c) Nicola Allegri.