Joan Bagés

ALBERT TORRENS: Per què us heu decidit a homenatjar John Cage en aquest moment?

JOAN BAGÉS: Cage és un compositor que sempre m’ha interessat, sobretot perquè irradia molt en altres disciplines més enllà de la música, fins i tot en la pintura i, evidentment, en la dansa a través de la col·laboració que va tenir amb Merce Cunningham. I, moltes vegades, si venim de la música més acadèmica o clàssica, se’l mira amb una mica de recel, com un personatge estrambòtic o estrany. En realitat, però, va fer reflexions molt interessants en relació amb l’escolta i invencions com el piano preparat. Tenia idees molt obertes sobre la llibertat i la utilització de l’atzar com un element viu dins del procés creatiu. Trobo que és interessant i a mi m’agrada.

AT: Quins aspectes de la seva vida i obra creus que descobrireu perquè són menys coneguts?

JB: De Cage, coneixem la part més performàtica –per exemple, l’obra 4:33, durant la qual no es toca cap música–, però es deixen de banda altres músiques interessants, com la preparació del piano o un gust orientalitzant fins i tot d’estètica neoclàssica, com en l’obra Dream, de la qual fem una versió per a acordió. Nosaltres ens aproximem a Cage des d’un vessant més poètic i no tan performàtic, més de descoberta del so, de donar presència a les sonoritats diverses que pot fer un piano transformat i preparat i, alhora, una escolta molt activa utilitzant el silenci i que cada persona del públic es pugui crear el seu paisatge a través d’una escolta molt dilatada en el temps.

AT: En aquest concert, la plantilla de Morphosis serà especialment nodrida gràcies a la incorporació de Neopercusión i el pianista francès Jean-Pierre Dupuy com a solista, tots sota la direcció d’Àlex Sansó. En què es diferenciarà aquesta producció de la de Mozart reload que vau presentar ja fa tres anys a Tortosa?

JB: Pel que fa a Dupuy, ell va ser amic íntim de John Cage i fins i tot en va estrenar alguna obra a la resta de l’Estat; jo vaig ser alumne seu i ell em va ensenyar a preparar el piano. El conjunt és més gran i menys variat que en el cas de Mozart reload. Igualment, també hi ha un eix central, que en aquest cas és el Concert per a piano preparat, però queda una mica més difuminat perquè, si bé en el cas de Mozart agafàvem els materials originals del seu Concert núm. 27, aquí fem servir el Concert per a piano preparat com a element musical i sonor on coincideixen tots els músics –en total som vint-i-sis persones. I l’arribada al Concert està més fragmentada: no és tant una reescriptura dels materials, sinó incorporar algunes de les obres de Cage que considero més interessants i boniques, de format més cambrístic, fins i tot per a solista. Hi ha molta música de percussió per a quartet, que després es barreja amb piano, hi apareix un clarinetista sol, després un acordió sol… Formats molt més reduïts però que van implicant més gent fins a arribar, a poc a poc, al Concert per a piano preparat, on som pràcticament tots. És com una fragmentació de l’escolta, una espècie de paisatge sonor on, progressivament, a partir d’instruments molt variats, ens acostem al bosc sonor que seria el Concert per a piano preparat.

AT: De quina manera s’incorporaran a aquest concert immersiu les olors i els sabors?

JB: És una sorpresa que no volem desvelar del tot, ja ho comentarem al començament del concert: bàsicament, és la idea de l’espectacle total, però no des del punt de vista romàntic en què totes les arts estan al servei d’una idea o llibret, sinó la interacció des de la independència de cadascun dels elements que hi participen. En la relació entre John Cage i Merce Cunningham, una de les coses fortes era que la sincronia entre dansa i música es produïa en l’espai-temps però de forma independent, és a dir que un element no estava al servei de l’altre, sinó que sumaven en una coincidència espaciotemporal. I aquí passa una mica igual: la idea és fer servir disciplines i sentits diversos per posar-los en superposició. En alguns moments tenim música, en d’altres, també gest: hi ha un treball important d’escena on els músics fan posicions i gestualitat recordant la idea de Cunningham sobre la dansa, tot i que els músics no ballaran, però sí que tenen una implicació que va més enllà de tocar l’instrument, perquè estaran pràcticament tots sempre entre l’escenari i el públic. I en aquesta línia, volem explorar altres sentits, com el gust i l’olfacte. Cage era conegut com a gran micòleg, es dedicava professionalment a aquest àmbit; per tant, el gust dels bolets i l’olor del camp i del bosc són elements que formen part del seu paisatge i hi seran d’una manera o altra. El gust, segurament repartint algun tipus d’element que permetrà una experiència més completa i íntima que no sigui només auditiva, sinó des del paladar. Això ho descobrirem al concert.

AT: Ja hem posat l’espectacle Cage reload en relació amb Mozart reload, que vau presentar el 2022. ¿Podríem parlar d’una sèrie de concerts que, des d’aquest punt de vista i amb voluntat de continuïtat, vagi reinterpretant diversos compositors?

JB: Aquesta és la pretensió tot i que, de moment, de manera dilatada en el temps. Els compositors van sorgint en funció de les idees que anem tenint i hi ha una previsió de quins podrien ser els propers noms, tot i que són projectes tan grans, almenys per les possibilitats que tenim, que és agosarat aventurar-se i dir quins seran, perquè encara no sabem si aquestes idees es podran materialitzar.

AT: Parlem, doncs, d’un altre projecte que ja està programat i serà una realitat el mes de març: l’estrena d’una obra de Gabriel Prokófiev a L’Auditori. Com ha sorgit aquesta producció?

JB: Aquest és un projecte de format més reduït –amb cordes, violí, violoncel, percussió, bateria, saxos de diversos tipus, piano i electrònica– a partir d’una relectura que ha fet Gabriel Prokófiev d’alguns materials seus per al nostre ensemble.

AT: De fet, el catàleg de Gabriel Prokófiev es caracteritza per la fusió de clàssica amb electrònica i pop. Fins i tot, hi destaca un remix de la Novena Simfonia de Beethoven. De tot això, què interpretareu?

JB: Els últims anys ell ha publicat diversos àlbums que es basen en la mixtura de textures electròniques, però en l’àmbit una mica més del pop i del techno, barrejat amb instruments de gran ensemble, i el que hem fet entre ell i jo mateix és una reescriptura de fragments del seu últim disc, Darker lights, i de Breaking screens. No es tracta, per tant, de l’estrena d’una obra nova, sinó d’una relectura dels seus materials per a quartet de corda, per a clarinet i per a gran ensemble adaptats al nostre conjunt instrumental. Això ha implicat el treball de Genís Bagés en percussió i bateria electrònica –ja que parts del que hi ha gravat al disc seran tocades en directe–, Joan Martí Frasquier en les parts de clarinet per a diversos saxos, i Joan Antoni Pich i Marta Cardona, que toquen les parts de violoncel i violí a les quals s’ha reduït el quartet de corda. Jo he reescrit alguns elements que ell m’ha anat enviant i plegats hem compost les parts d’electrònica noves.

AT: Ja que has tingut ocasió de treballar-hi i coneixe’l de prop. En quina mesura creus que ser net d’un compositor tan important com Serguei Prokófiev ha pesat o influït en la seva carrera?

JB: Personalment, recordo que quan me’l van presentar ja fa uns quants anys en una fira Classical Next a Hannover, òbviament el cognom em va fer pensar de seguida en el seu avi. Ell el va conèixer de petit i en té molt pocs records. Però la seva estètica el defuig una mica, s’acosta més a la frontera entre la clàssica i l’electrònica, té un pensament una mica més neoclàssic utilitzant textures electròniques i buscant noves sonoritats a través del processament. Per l’experiència i el tracte que he tingut amb ell durant els dos anys que fa que treballem en aquest projecte, no tinc la sensació que el cognom hagi estat una llosa per a ell. Em fa pensar en Markus Stockhausen, que ha tocat molta música del seu pare Karlheinz Stockhausen, però que ha seguit una carrera professional en el jazz i la música improvisada, el free jazz, l’ambient… En el cas de Gabriel passa el mateix: són gent que porten la música dins i estèticament fan la seva vida. Sens dubte, hauria estat músic igualment encara que hagués portat un altre cognom.

AT: Finalment, ¿heu tingut ocasió de comentar el fet que la seva àvia, Lina Prokófiev, fos d’origen català?

JB: Sí, de manera anecdòtica. Barcelona és una ciutat que li agrada molt i amb la qual sent molta proximitat, i està molt content de poder fer aquest projecte aquí.