Víctor Morató

ALBERT TORRENS: Per començar, presenta’ns el LAKT Ensemble. Com va néixer?

VÍCTOR MORATÓ: Després de formar-me en composició al Conservatori del Liceu amb Oliver Rappoport –un dels codirectors del Mixtur– i Ramon Humet, i d’una Beca Erasmus a Lió, vaig marxar a Graz (Àustria) per estudiar amb Beat Furrer i vaig fer-hi dos màsters en cinc anys: un de composició pura i un altre de musiktheater, un concepte que fa referència a la música contemporània posada en escena sense text o cant necessàriament. D’altra banda, a mi també m’agrada molt la dansa contemporània: abans d’entrar al conservatori ja n’havia vist molta, i quan vaig començar a estudiar composició sempre vaig pensar que podria relacionar-les d’alguna manera. Per això vaig tenir la idea de crear un grup a fi de treballar conjuntament les dues disciplines.

AT: Qui forma el LAKT i què significa aquest nom?

VM: Tenir un grup dedicat a això, per mi ha estat una meravella. Som cinc músics estables, tres dels quals, catalans: jo mateix, la violoncel·lista i codirectora Anna Grenzner i l’acordionista Maria Mogas. També en formen part la clarinetista austríaca Teresa Doblinger i la flautista canadenca Audrey G. Perreault. I sovint treballem amb altres intèrprets, ballarins o coreògrafs per a produccions concretes. El projecte va néixer el 2020 a Graz, tot i que ara estem també ubicats a Viena i la idea sempre ha estat portar-lo a poc a poc a Catalunya i intentar treballar tant aquí com allà. El nom és un acrònim de Lass den Kopf tanzen, que és la traducció de “fer ballar el cap”, tot i que en alemany la frase feta no existeix i allà ho entenen de manera literal, però volíem d’aquesta manera reflectir el vincle entre Catalunya i Àustria ja en el nom del projecte.

AT: Com a compositor, ¿diries que t’has especialitzat en aquest àmbit, doncs?

VM: El meu treball com a compositor s’adreça cap al moviment. Ja fa tres o quatre anys que investigo sistemes de notació coreogràfica: estudio els que ja existeixen, n’agafo idees i escric símbols que no representen sons, sinó gestos, passes, salts… Els sistemes de notació coreogràfica existents són difícils de llegir i jo volia algun sistema que, per a un músic, fos fàcil d’entendre. De fet, no m’allunyo gaire de les partitures de música contemporània, que sempre comencen amb una primera pàgina on s’expliquen els símbols i el seu significat.

AT: ¿Tot això es podrà veure al concert que oferireu al Mixtur?

VM: En tot el concert hi haurà alguna idea escènica o de moviment, amb aquesta reflexió al darrere. Els músics estan acostumats a llegir gestos precisos amb els instruments i interpretar-los conjuntament, i la nostra idea és portar aquesta complexitat al moviment. Tot i així, quan els músics treballen sense instrument, els és difícil mantenir l’expressivitat del gest. Aquesta és una de les nostres línies de treball: la música, a partir d’un moment, es va emancipar de la dansa, fins i tot de la religió…, de tot! Estem acostumats a anar a un concert i que només hi hagi música, però amb la dansa no és així: encara és el més habitual que la dansa es presenti conjuntament amb música i veure-la sovint supeditada, no hi ha hagut aquesta emancipació en el camp de la coreografia.

AT: Quines peces formaran part del programa del concert?

VM: Seran sis peces, tres de les quals són de compositores participants dels tallers al Mixtur i que els codirectors del festival ens han proposat: Marta Domínguez, Florencia Novoa de Ferrari i Xingyi Betty Chen. Encara no hem pogut parlar amb elles, però els explicarem com treballem i les convidarem a pensar en les possibilitats i limitacions d’afegir moviment a les seves peces. També hi haurà una obra de Thierry De Mey i una estrena de Javier Quislant. I finalment, una obra meva, Situations, d’uns vuit minuts de durada, on no hi ha so: la interpreten quatre músics que van caminant, saltant, movent-se… mentre llegeixen la partitura.

AT: Parla’ns una mica més de l’obra de De Mey…

VM: Em fa molta il·lusió que vingui, perquè ell és una figura molt important en el camp de la dansa i interpretarem la seva Musique de tables, una peça clau del gènere que per a mi és una referència i estic segur que també serà molt inspiradora per al grup. Originalment és una peça per a percussió amb les mans, però el moviment de les mans sobre una fusta també és molt visual, de manera que se’ns va acudir afegir-hi dansa. Amb el seu permís, hem encarregat aquesta tasca al coreògraf Samuel Feldhandler, amb qui treballem sovint. L’únic que ens ha demanat De Mey és que interpretem primer l’obra original, sense dansa i, d’altra banda, Feldhandler també ens ha proposat fer la peça de dansa sola, sense la música, per tal que tingui entitat i no sigui un afegit. De manera que probablement farem les tres versions: música sense dansa, dansa sense música i, finalment, música i dansa alhora.

AT: I pel que fa a l’obra de Quislant, què ens en pots dir?

VM: Amb Javier Quislant ja ens coneixem, perquè ell també va estudiar a Graz amb Beat Furrer. El Mixtur li ha encarregat una peça musical i nosaltres hem fet l’encàrrec de la part de dansa a Samuel Feldhandler per tal que treballin junts. Ara estan immersos en el procés de creació i, per tant, encara no en tenim el resultat, però sé que en Javier volia treballar amb la idea del so residual i el silenci, i en Samuel també proposava la idea de la quietud en la dansa. Per tant, tots dos comparteixen la idea que ni el silenci ni la quietud no existeixen, sinó que són constructes.

AT: Finalment, quina relació havies tingut prèviament amb el Mixtur i en quins altres festivals del país teniu cabuda?

VM: El Mixtur té una part de taller a la qual tant jo com l’Anna Grenzner havíem participat un parell de vegades. D’altra banda, a mi em van fer un encàrrec fa dos anys i amb LAKT vam ser convidats al cicle de so i cos que fan a l’Arts Santa Mònica i en el qual Mixtur programa un dia d’activitat. Els circuits i les subvencions de música sovint estan molt enfocats a concerts estàndard i nosaltres no sempre hi encaixem. Hem tingut reconeixements, però costa que arribin perquè no s’acaba d’entendre el treball que fem: no formem part ni d’un mon ni de l’altre, i hem de fer molta pedagogia en aquest sentit.

Imatge destacada: (c) Carles Mercader.