Thomas Guthrie

ALBERT TORRENS: Amb aquesta producció, no tan sols debuta al Liceu, sinó també en Aida. Com ho viu?

THOMAS GUTHRIE: És fantàstic! Conec la ciutat perquè hi he treballat i m’encanta, però estic al començament de la meva carrera, de manera que és un autèntic plaer, un privilegi tornar a ser aquí. El Liceu és una de les sales d’òpera principals del món i Aida és una peça nuclear del repertori. Amb tot, el que em suposa un repte no són ni el títol ni el teatre, sinó aconseguir fer l’òpera accessible als llocs importants. Hem de fer que la gent que no hi ha anat mai quedi impressionada i que els que hi van sovint se sorprenguin de com de real pot arribar a ser. Aquest és sempre el repte, no tan sols per a mi, sinó per a tothom.

AT: ¿Creu que Aida és un títol “fàcil”?

TG: Aida és un repte particular, sobretot per a algú que no hagi anat mai abans a l’òpera. Potser La bohème o un altre títol principal seria encara més fàcil, perquè Aida pot fer tirar enrere per la grandesa amb què se sol fer, que li resta veracitat i fa que no ens importi si els personatges viuen o moren. L’obertura és fantàstica, perquè és misteriosa, instintiva i et situa en un entorn concret. Però moltes produccions d’Aida que he vist no aconsegueixen aquesta connexió humana a causa de la grandiositat. És clar que l’òpera pot fer això, és el lloc perfecte per fer-ho, però sempre ha de commoure la gent. Al capdavall, és una explicació d’una història humana amb música, i hem d’aconseguir que un noi de 15 anys que acaba de deixar el seu videojoc per anar al teatre quedi impressionat. I també hem de complaure tota la resta de públic que vingui. He pensat molt en quin tipus de persones vindran a veure Aida. I crec que hi vindran famílies amb nens, gent que buscarà una vetllada tranquil·la, res massa complicat, i gent que no haurà anat mai abans a l’òpera. I tot això ha estat important per a mi a l’hora de pensar com presentar-la.

AT: Un dels atractius d’aquesta producció són els decorats històrics de Mestres Cabanes. Quin coneixement en tenia, quan li van proposar la direcció escènica, i per què va decidir acceptar-la?

TG: L’escenografia és bastant famosa, jo ja sabia que existia, perquè els dibuixos són coneguts i gairebé icònics del que seria una producció tradicional d’Aida. I quan em van proposar fer-ho i els vaig veure, els vaig reconèixer de seguida. Crec que el principal motiu pel qual vaig acceptar participar d’aquesta producció és perquè són molt bonics, però també perquè m’agraden les possibilitats que donen de potenciar la imaginació. És evident que són dibuixos, però segons com els il·lumines fan un efecte que els torna alhora reals i irreals. Així, són una manera fantàstica d’entrar en contacte amb el públic i dir-li que li explicaràs una història. A més, aquests decorats limiten una mica les possibilitats de moviment, però no interfereixen amb el que vull fer en escena.

AT: No gaires col·legues de la direcció escènica comparteixen el rerefons com a cantant que vostè té. Què el va fer entrar en aquest món?

TG: Algú m’ha preguntat si sé qui soc. I he respost que sí, que la pregunta no és si jo sé qui soc, sinó si soc capaç de convèncer l’altra gent. Per a mi, tot gira a l’entorn d’explicar una història. Si canto, si dirigeixo, si toco el violí…, sempre es tracta del mateix: comprometre la gent i explicar-los històries. Fa quinze anys que vaig dirigir per primer cop i n’he estat deu o dotze a la Royal Opera House de Londres. I diria que encara soc al començament de la meva carrera: m’encanten la música i el teatre, i entenc el cant des d’un punt de vista tècnic i natural. Però quan només cantava, estava frustrat perquè, tot i que mai no he volgut jutjar ningú, tenia problemes amb la manca de determinades habilitats que detectava. I volia ajudar cantants joves que tenia a prop i que veia que necessitaven algunes indicacions. Ser en un escenari és una habilitat. De la mateixa manera que per cantar hi ha unes normes; no ho fas de qualsevol manera, tens una tècnica, que, evidentment, al final ha de semblar natural. I moltes vegades, tan sols se’ns facilitava un concepte molt genèric que havíem de fer que funcionés. No crec que aquesta sigui la manera correcta de treballar, per això em vaig queixar i, quan algú em va demanar que li ho ensenyés, vaig tenir la meva oportunitat.

AT: El defineixen de controvertit. ¿Creu que la controvèrsia pel que fa als directors d’escena ha anat de baixa els últims anys?

TG: El que m’ha passat a la vida és molt diferent del que la gent pensa del que estic fent. Crec que una de les coses que he après a la Royal Opera House és ser menys rebel i col·laborar amb la institució. Això és bo i dolent alhora. És bo tenir aquestes habilitats, però l’òpera és una cosa col·laborativa, és com la definició de l’art, una suma de diversos elements. Al mateix temps, necessitem plantejar reptes per a benefici del públic, i del compositor, i dels cantants! Per al bé de tothom, n’hem de fer una vetllada fantàstica. Tornant a Aida, Verdi ho sabia i per això sempre lluita per la veracitat teatral. Això també és el que jo busco i, encara que sembli molt bàsic, porta feina.

AT: Segurament, quan Mestres Cabanes va dissenyar els decorats, intentava reproduir l’entorn que ens imaginem que hi havia al Caire la nit de l’estrena…

TG: Exacte! Ell no volia ser controvertit, sinó que intentava això. La partitura és molt clara sobre les situacions que cal veure, i Mestres hi és molt fidel. Aquest sempre és un bon punt de partida. I tampoc no els descriu simplement, sinó que amb mitjans tradicionals crea un llenç sobre el qual projectar. Això no és ser controvertit, i en canvi és molt veraç teatralment: crea un espai perquè hi diguem alguna cosa, no ens diu allò que hem de pensar. Al món de l’òpera contemporània he vist produccions molt imaginatives que no vull jutjar, però que han estat impossibles de seguir i això pot fer que la gent que les va a veure no hi torni mai més. Són intel·ligents i si les veus quinze vegades, potser hi pots trobar alguna cosa interessant, però són una pèrdua de temps i de diners. I discrepo al cent per cent amb els teatres públics i internacionals que, volent ser controvertits, ho fan d’aquesta manera. Ben a l’inrevés: has de defensar que ets controvertit dient “no” a aquest tipus de produccions. Tenim un públic a qui hem d’explicar una història, perquè això és el que volia Verdi, però potser no hem de fer tan sols el que hi ha a la partitura, sinó ser moderns perquè allò ja no ens comunica res. No estic dient que no haguem de ser tradicionals, en absolut, però tampoc fer un tipus de controvèrsia equivocada. I si la història i la música són bones, tant li fa el que duri, arribarem al públic.