Francesc Prat

ALBERT TORRENS: Cada any, la GIO presenta una producció pròpia a l’Auditori de Girona. Què té en comú Hallscape amb les vostres darreres propostes?

FRANCESC PRAT: Sobretot té relació amb un concert que vam fer el 9 d’octubre passat al Palau de la Música, a Barcelona, al costat de Frames Percussion i amb un programa que combinava llenguatges, sonoritats i compositors que han redefinit els límits de la creació musical, on la música dialogava amb obres de l’escultora Cristina Iglesias, que exposa aquests dies a La Pedrera. Allà vam incorporar una sèrie de material musical, sobretot la part del concert dedicada als compositors postminimalistes, que vam creure que ens podia ser útil per posar en pràctica una altra idea que feia temps que barrinàvem a l’entorn del concerto grosso: la d’aplicar aquest format de diàleg i de contrast no pas entre solista i orquestra, sinó entre música de diverses èpoques. I, finalment, teníem moltes ganes d’explorar el tema coreogràfic, d’explicar-nos a través de la posada en escena i fent un pas més respecte de situacions més estàtiques i buscant espais nous i diferents de la sala de concerts.

AT: Anem a pams: has parlat de compositors postminimalistes. Com els definiries?

FP: En música, el que fa el minimalisme és, en certa manera, buscar un desenvolupament dramàtic, un viatge emocional a partir de la repetició dels loops i l’addició de nous elements. En canvi, en els postminimalistes –concretament els quatre que interpretem: Ludovico Einaudi, Ólafur Arnalds, Hania Rani i Max Richter– aquesta repetició no va enlloc: quant a emoció i cromatisme es mantenen en el mateix punt de sortida, de manera que el que aconsegueixen no és tant un viatge emocional com un ambient emocional.

AT: Ja fa temps que la GIO adopta tot tipus de formats més enllà del d’orquestra simfònica. Tot això, quina formació ho interpreta?

FP: Una formació bàsica de corda amb piano: quatre violins primers, tres de segons, dues violes, dos violoncels i un contrabaix –realment, la mateixa amb què podríem interpretar una simfonia barroca o preclàssica–, però amb l’aspecte modern del piano en comptes del clavecí. D’aquí també ve la idea de visitar, en les transicions, compositors com Frescobaldi, Lully, Purcell, Händel o Locke. A més, en algunes de les peces barroques escollides, com en les xacones de Lully o Purcell o el Passaggiato de Frescobaldi, la idea de repetició ja hi és. O el concepte de moment d’impasse, de crear una situació en el fragment de Locke, que és un curtain tune… I finalment, hi afegim els moviments fluxus, que converteixen l’ambient emocional en una acció molt concreta i puntual, que es queda allà i que no va enlloc més.

AT: ¿És aquí és on entren en joc coreografia i posada en escena?

FP: No, la coreografia és a tot arreu, des de l’inici del concert. I tot això ho fem al vestíbul de l’Auditori de Girona: l’orquestra comença en un punt i acaba en un altre, de manera que entre aquests dos punts hi ha un trànsit posicional i un trànsit musical. Els moviments els ha preparat Àgata Tantiñá. I el públic podrà escollir si vol seure a les graderies que s’instal·laran o bé en cadires, tamborets alts, pufs o, fins i tot, sobre una catifa, al terra.

AT: De vegades l’experimentació sembla renyida amb les condicions adequades per fer bona música. En quina mesura vetlleu per fer-les compatibles?

FP: No podem anar a buscar coses diferents amb els patrons de sempre; per tant, sí, s’està demanant als músics que toquin en posicions i situacions acústiques que no són les habituals. Jo soc el primer que també he d’adaptar la meva manera de dirigir. Però aquest és el repte que volem provocar, naturalment cuidat i sense passar-nos. Hem planificat els assajos pensant que els músics puguin fer aquest trànsit: començarem assegurant la interpretació en la posició normal i, a partir d’aquí, anirem desgranant, escoltarem l’acústica de la sala, en diverses posicions i, després, en moviment… Tot, pensant que ells també puguin fer aquest viatge pas a pas.

AT: Quin recorregut tindrà Hallscape més enllà de l’Auditori de Girona?

FP: El concert del 15 de novembre a Girona serà una plataforma per presentar l’espectacle, que evidentment és apte per anar a altres llocs i també prou obert perquè el programa estrictament musical pugui funcionar també en format de concert convencional.