Antonio Ezquerro i Oriol Brugarolas

ALBERT FERRER FLAMARICH: La primera pregunta és obligada: com va néixer la idea de “Consonantia” i quines passes vau seguir per desplegar i nodrir aquesta iniciativa?

ANTONIO EZQUERRO: “Consonantia” és el fruit d’un llarg treball col·lectiu nascut de col·laboracions diverses iniciades l’any 2000, quan, com a director del Departament de Musicologia de la IMF-CSIC i en col·laboració amb la Biblioteca de Fons Antic de la Universitat de Barcelona vam encetar la publicació de tractats musicals dels segles XVII i XVIII conservats al seu fons musical, com El porqué de la música (1672) d’Andrés Lorente i el Mapa armónico práctico (1742) de Francesc Valls, digitalitzats i publicats dins la col·lecció “Textos Universitaris” del CSIC. Anys més tard, el 2016, en coincidir amb Oriol Brugarolas, professor de la UB, vam veure la possibilitat d’explorar i projectar conjuntament aquest patrimoni a través d’aquesta col·lecció.

ORIOL BRUGAROLAS: Després vam examinar regularment els antics cedularis manuals –centenars de carpetes amb milers de fitxes– i, amb la col·laboració de la responsable del Fons Antic, Neus Verger, vam obtenir una visió general del fons.

AE: Cap a final del 2020 ja havíem pres consciència de la riquesa i magnitud de la Biblioteca del Fons Antic: un conjunt documental que va des de l’edat mitjana fins a la primera meitat del segle XX, amb un gruix i diversitat notable de materials procedents de les desamortitzacions eclesiàstiques del segle XIX. Per exemple: hi trobem tractats italians, francesos i alemanys, una extensa col·lecció de llibrets de villancets, oratoris i òperes (una cinquantena d’aquestes), edicions venecianes de polifonia del segle XVI, particel·les d’obres del XVIII i partitures de música de saló del XIX.

AFF: Per tant, “Consonantia” és molt més que una col·lecció d’estudis. És un autèntic buidatge i catalogació d’un fons extensíssim que sorprenentment encara no estava treballat.

OB: En efecte, per això, abans de començar les publicacions, vam organitzar el material en tres seccions: tractats teòrics de música, llibrets impresos de villancets, oratoris i òperes, i partitures impreses o manuscrites. El projecte ha comptat amb la implicació de la responsable de la Biblioteca de Fons Antic, Neus Verger, i el seu equip, així com el suport del Vicerectorat de Cultura, Memòria i Patrimoni, encapçalat per Agustí Alcoberro. Fruit d’aquest impuls es van establir acords de col·laboració entre el CSIC i la UB, als quals es van sumar l’Arquebisbat i la Catedral de Barcelona mitjançant un conveni específic.

AE: Després vam constituir el Grup per a l’Estudi del Patrimoni Musical (GEPAM), integrat pel professorat de música del Departament d’Història de l’Art de la UB, el personal de la Biblioteca de Fons Antic de la UB i els investigadors del grup de Patrimoni Musical de la IMF-CSIC, amb la col·laboració de l’Arquebisbat de Barcelona i la Catedral de Barcelona. Gràcies a aquests suports institucionals s’ha pogut posar en marxa tota una estructura de difusió de patrimoni, anàlisi i estudi documental, amb tota mena de ramificacions de cara a la màxima difusió social.

AFF: Ja establertes aquestes potents bases, ¿cap a on us vau enfocar?

OB: Des del GEPAM es va crear una reeixida col·lecció editorial en format tradicional imprès, “Consonantia”, editada en cooperació de les prestigioses Edicions UB i Edicions de la Universitat de Lleida, en la qual ja hem publicat quatre volums (dos tractats teoricomusicals i dues col·leccions de música en partitura, vocal i de teclat) i n’hi ha quatre més en preparació. Volem que el 2030 hi hagi una desena de publicacions i el projecte estigui plenament consolidat i gaudeixi de garanties de continuïtat.

AE: Paral·lelament també vam voler diversificar els tipus d’accions per tal d’assolir una difusió adequada a la comunitat acadèmica i a la ciutadania. Per això organitzem, anualment, unes Jornades Internacionals de Patrimoni Musical –les quartes, amb la d’enguany– amb gran èxit de participació; i ja hem comissariat tres exposicions: “Acords sacres i profans” (2022), “Cap dia sense música!” (2023) i “Diàlegs entre música, imatge i text als llibrets d’oratori del Set-cents barceloní” (2025). També s’ofereixen, amb una certa periodicitat, diversos concerts en els quals es poden escoltar algunes peces significatives del repertori sorgit de les nostres activitats entorn de la Biblioteca de Fons Antic.

OB: A més, el projecte inclou també una important dimensió sonora: s’han enregistrat obres del Fons Antic de la UB i del Fons de la Catedral de Barcelona conservat a la Biblioteca de Catalunya. Per difondre aquests materials s’ha creat el canal de YouTube GEPAM-UB, amb gravacions d’obres polifòniques, vocals i instrumentals (orgue, clavecí, pianoforte, piano), i un espai al repositori CORA on es publiquen les partitures corresponents, tot oferint així models de treball i exemples interpretatius.

AFF: Exactament què és i quin és el llegat que es custodia a la Biblioteca del Fons Antic del Centre de Recerca per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI) de la Universitat de Barcelona?

AE: Molt ampli, atès que la Biblioteca de Fons Antic de la Universitat de Barcelona, inaugurada el 1881 al nou edifici d’Elies Rogent, té el seu origen en les biblioteques conventuals de la província de Barcelona desamortitzades el 1836, que en constitueixen més del vuitanta per cent del fons. Entre les quals hi havia les dels dominicans de Santa Caterina, els carmelitans descalços de Sant Josep i els franciscans de Sant Francesc d’Assís, entre d’altres.

OB: Algunes d’aquestes biblioteques conventuals havien incorporat valuoses col·leccions privades, cosa que els va donar un fons molt divers, amb obres no només religioses, sinó també de filosofia, ciències, dret, arts o literatura. Entre els documents més rellevants conservats hi ha una notable col·lecció musical amb tractats teòrics, partitures manuscrites i impreses, així com llibrets d’òperes, oratoris i villancets, a més d’edicions úniques de gran valor, com Il primo libro de Madrigali a qvattro voci de Giovanni Pierlugi Palestrina, editat a Venècia el 1580 per Alessandro Gardano, o bé, com el Pianto della Madonna, obra d’un autor italià del tot desconegut, Giacomo Garibbi, també impresa a Venècia el 1586 (i de la qual es va enregistrar l’obra, que es pot escoltar al nostre canal de YouTube).

AE: O bé tractats rars, com l’exemplar imprès titulat Trattato di ballo teorico-prattico (editat a Nàpols el 1779) del ballarí i coreògraf italià Gennaro Magri. Cal dir que actualment la Biblioteca de Fons Antic, quant a impresos del segle XVI, és la biblioteca més copiosa d’Espanya, amb 11.000 edicions i més de 17.000 exemplars, i, pel que fa a impresos dels segles XVII, XVIII i les dues primeres dècades del segle XIX, és la segona biblioteca d’Espanya, després de la Biblioteca Nacional d’Espanya, amb unes 55.000 edicions i més del doble d’exemplars. De fet, podem dir que és, molt probablement (després de la Biblioteca Nacional d’Espanya) la segona biblioteca mundial en nombre de llibrets d’oratori i villancets. L’estret vincle entre els convents i aquestes peces musicals explica la gran quantitat que se’n conserven.

AFF: Gràcies a aquesta tasca ingent que, en certa manera és un departament d’R+D, està essent possible accedir amb criteris filològics i eines tecnològiques actuals a uns materials que ens permetran reescriure o, almenys, reelaborar part de la nostra història musical.

AE: En aquest sentit s’ha pogut constatar la rellevància de Barcelona com a centre clau en el comerç de llibres de música entre la península Ibèrica i Itàlia durant el segle XVI i inicis del XVII, gràcies a ser un port mediterrani central en els intercanvis culturals i musicals d’aquells temps. Ho demostren les nombroses edicions italianes i tres unica conservades d’autors com Palestrina, Caimo i Garibbi.

OB: I també ho prova la col·lecció de llibrets que permet reconstruir què s’interpretava, on i per qui a la Barcelona i teixit urbà del segle XVIII, tot facilitant d’identificar la mobilitat de les capelles musicals, els circuits institucionals i els responsables d’aquests encàrrecs, fets que revelen l’enorme activitat musical que animava la ciutat.

AFF: Precisament fa pocs mesos es va publicar el quart volum de la col·lecció amb repertori inèdit per a teclat a partir del manuscrit recopilat pel frare carmelità descalç Joaquín de Jesús, María y José (Joaquim Laposaria Alsina [1778-1839]). A grans trets es tracta d’un vademècum de peces per a teclat que els organistes empraven per tocar allà on se’ls requerís: tant en ambients laics com religiosos, i emprant repertori litúrgic, domèstic i/o influït pels èxits operístics del moment.

AE: Exacte, es tracta d’un compendi de literatura musical per a teclat de finals del segle XVIII i inicis del segle XIX, com sonates, rondós, minuets, però també arranjaments d’obertures d’òperes, concebudes per ser tocades tant amb un clavecí com amb un piano, clavicordi o orgue; i, per tant, es devien escoltar tant a l’església com en salons de la noblesa, la burgesia i cases privades, o bé per practicar amb l’instrument, en qualsevol lloc, i aprendre a compondre.

OB: Aquesta superposició de funcions i contextos explica la diversitat estilística i una certa indefinició d’escriptura d’algunes peces de finals del segle XVIII i inicis del XIX. Les Sonates i Rondós de Baguer en són un bon exemple: reflecteixen un classicisme català que assimila tant el model vienès de Haydn i Mozart, ja difós a Catalunya en aquell moment, com el melodisme italià present en l’òpera –molt arrelada a Barcelona des de mitjan segle XVIII– i en la música napolitana per a teclat.

AE: A més, en aquesta edició també vam facilitar l’accés a l’enregistrament d’aquests manuscrits gràcies a uns codis QR.

OB: I ens hem preocupat d’enviar aquest volum a organistes de Barcelona, València i altres indrets peninsulars, així com de Mèxic, el Canadà, Alemanya, França o Itàlia. Ens consta que algunes d’aquestes obres han sonat a Mèxic.

AFF: D’altra banda, com apunteu, un dels corpus més abundants en tot aquest llegat és la tractadística musical, que va canviar molt al segle XVIII a Espanya. La influència estrangera i l’arribada de la monarquia dels Borbons van ser dos factors claus, però en què es va concretar aquest gir?

AE: Tradicionalment s’ha admès que l’harmonia moderna (la que estudiem avui als conservatoris i facultats de música) procedia de Jean-Philippe Rameau (amb el seu Traité de l’Harmonie, del 1722), a través de filtres posteriors, com el d’Hugo Riemann, o els pròpiament hispans de Zamacois o el d’Arín i Fontanilla. No obstant això, Rameau va ser precedit, en gairebé dues dècades, per un autor com José de Torres (1670-1738), organista i mestre de capella també de Felip V, el primer monarca de la dinastia borbònica, amb el seu tractat Reglas generales de acompañar en órgano, clavicordio y arpa (1702). Amb l’arribada dels Borbons al principi del segle XVIII també canviarà tot el panorama musical: s’abandonen els antics instruments hispànics –xirimies, cornetes, baixons, sacabutxos o l’arpa– en favor d’una orquestra moderna de violins, oboès i trompes. L’afinació es torna més greu, menys estrident i s’imposa la nova tonalitat major-menor en detriment dels modes eclesiàstics. Alhora, els models musicals deixen de ser locals per adoptar patrons internacionals, principalment italians, sota influència francesa, impulsats pels Borbons. I, lògicament, els tractats teòrics evolucionen: deixen enrere la vocació enciclopèdica de Cerone o Lorente i se centren en qüestions tècniques com l’harmonia, el contrapunt i les regles compositives.

AFF: En el procés de catalogació i tria dels manuscrits i, en general, de la documentació que publiqueu, quines limitacions o dificultats trobeu?

OB: Encara que la catalogació és competència del CRAI, nosaltres hi col·laborem activament, sobretot en la selecció dels materials per publicar i prioritzant tractats musicals inèdits o d’interès per a especialistes i aficionats. Totes les edicions de tractats o de partitures que preparem, disposen sempre d’uns bons estudis preliminars i hi incorporem estudis previs d’especialistes en la matèria. Les principals dificultats per a les edicions facsímils són la llengua –quan el text és en llatí o italià antic, cal un traductor amb coneixements musicals– i l’estat de conservació dels originals.

AE: El principal és que siguin obres estratègiques en si mateixes i com a models o exemples d’altres obres similars. Per exemple, el volum 2 de la col·lecció “Consonantia”, el vàrem dedicar al tractat d’Antoni Ràfols, El tratado de la sinfonía (1801): és català, és curt i el tema és infreqüent en àmbit hispànic.

AFF: Un altre eix d’actuació no menys important és “Consonantia Digital”. Què la caracteritza i diferencia de la resta d’accions que dueu a terme?

OB: Doncs es diferencia en el fet que, com a col·lecció editorial, només es presenta en format electrònic i a més publica estudis de caràcter miscel·lani. De fet, ja ha sortit el primer volum (Harmonia mundi), està a punt de sortir el segon (Sonus mundi) i està en preparació el tercer volum.

AE: A més, tots aquests materials es troben en accés obert (open access) als repositoris acadèmics públics de la Universitat de Barcelona i de la Universitat de Lleida; això garanteix el seguiment continuat i la perdurabilitat en el temps d’aquests materials.

AFF: Heu comentat que en teniu programat fins al desè volum. Un fet que mostra no només l’abast de tot el que resta per fer, sinó també la vostra capacitat operativa, de la qual les institucions i les administracions haurien de prendre nota per no deixar de donar-vos suport. Quin és el sosteniment que facilita l’estudi i edició de la col·lecció sense condicionar-ne la voluntat democratitzadora tan íntegra que defenseu?

OB: Tot aquests projectes editorials, d’enregistraments, de concerts, exposicions i congressos que organitzem i desenvolupem al voltant del patrimoni musical no serien possibles sense el suport del Vicerectorat de Cultura de la UB i el CRAI-UB, als quals agraïm la confiança dipositada en nosaltres des del primer dia, i a l’Arquebisbat de Barcelona i a la Catedral de Barcelona, gràcies al conveni amb la UB.

AE: I també gràcies al grup de recerca de patrimoni musical del CSIC, al Museu de la Música on hem enregistrat algunes peces amb instruments originals de la seva col·lecció, així com a l’Oratori de Sant Felip Neri, que ens cedeix les seves instal·lacions per a l’organització de concerts, seminaris i presentació de llibres. Tot plegat, hi insistim, enfocat a la promoció i l’accés lliure d’aquest patrimoni, per a totes les persones, seguint els paràmetres de la ciència oberta (open science).

AFF: I per últim, què oferireu en els propers volums?

AE: D’una banda, l’edició crítica de música i text de la comèdia Los desagravios de Troya (1712) –la primera d’aquestes característiques que es va imprimir íntegrament a la Península–, del compositor Joaquín Martínez de la Roca (mestre de capella a El Pilar de Saragossa), i un estudi sobre la història de l’oratori musical a nivell hispànic. Aquest és un tema mancat de l’atenció que mereix, atesa la seva proliferació i importància històrica.

OB: … i estem engegant edicions bilingües (català-castellà) d’obres cabdals de la tractadística musical, d’autors com Descartes, Mersenne, Kircher o Fludd. En relació amb la sèrie “Consonatia Digital”, estem preparant el tercer volum de caire miscel·lani sobre la relectura que cal fer de la història de la música a través de les compositores, intèrprets, editores, filòsofes, professores, mecenes, empresàries, educadores, ballarines, etc.