Josep Maria Serracant

ALBERT FERRER FLAMARICH: Desembre passat l’entitat que vostè va crear i que presideix va rebre el Premi Nacional Agustí Borgunyó pel mig segle d’activitat. Com va començar l’entitat?

JOSEP MARIA SERRACANT: Músics per la Cobla s’organitza com a reacció natural a la tasca de publicació de partitures i enregistraments de l’obra de Josep Maria Bernat l’any 1992, just després de la seva mort. Un grup dels seus amics vam creure necessari de donar un tracte a tots els compositors com el que havíem fet per en Bernat. L’Associació, creada l’any 1996 i l’arxiu musical que s’hi va incorporar tenen com a base el fons que personalment havia iniciat durant la dècada dels setanta amb múltiples cessions de particulars, cobles i entitats que amb els anys hi havia anat sumant.

AFF: I quina és l’activitat principal?

JMS: Amb un arxiu musical important a la mà, t’adones que hi ha tot un seguit d’activitats conseqüència d’una de principal, la de la difusió de la música amb cobla que, amb Jesús Ventura i altres músics i amics, vam considerar primordials: l’edició de partitures i d’enregistraments, el servei d’enviament de partitures a qui hi estigués interessat, l’assessorament sobre temes relacionats amb els actes musicals amb cobla i la lectura de conferències. Les activitats més destacades són l’enviament de partitures i els enregistraments: d’una banda, durant el 2025 en vam lliurar més de cinc-centes; de l’altra, són una tasca continuada i tenim com a tema inspirador dedicar-nos especialment als compositors amb una presència més qualificada a l’arxiu. Per exemple, la darrera novetat que hem produït com és el volum VI de l’antologia de les sardanes per a cobla de Josep Serra i Bonal.

AFF: Aquest nou disc completa una feina molt llarga. Després de tants enregistraments, com es va decidir el repertori d’aquest sisè volum?

JMS: La tria estava bastant determinada, ja que s’hi havien d’incloure les obres més conegudes; la majoria ja enregistrades per les cobles en aquests darrers trenta anys. Amb Jesús Ventura ho teníem planejat així, atès que cap de les sardanes més conegudes havia estat enregistrada en els cinc volums anteriors; és a dir, els de contingut disposat cronològicament amb una vuitantena de títols. La Cobla de Cambra de Catalunya, organitzada expressament per als nostres enregistraments, és de participació oberta a tots els músics de nivell i que per al projecte Josep Serra ha comptat amb seixanta-vuit intèrprets diferents. La responsabilitat de la direcció musical ha recaigut en diferents personalitats en cada volum: Jordi León, Jordi Molina, Alfons Reverté, Esteve Molero, Concepció Ramió i, per a aquest sisè, Bernat Castillejo.

AFF: ¿Hi ha alguna sardana que destaqui en particular?

JMS: Sí, jo les destacaria totes, les d’aquest volum. Per exemple, La pubilla empordanesa, La reina de les flors, A cau d’orella, Peralada… i també El despertar d’un somni, Follia, Jorn alegre, T’estimo, Rialles i plors, No te’n vagis, amor meu i El rossinyol. Aquestes, que són les més conegudes, però n’hi ha tres que, tot i ser menys populars, tenen detalls singulars: Idil·li, Gracienca i Miratges. Per exemple, Idil·li la va escriure per un concurs de composició de l’any 1904 i ja mostra que tenia molt clar com escriure sardanes, amb una maduresa que sorprèn. Gracienca és anterior a les primeres sardanes que va fer el seu fill Joaquim i, fixant-hi, t’adones de detalls que semblen una mica premonitoris del que després escriuria el seu fill, avançats al seu temps. I a Miratges, de l’etapa més tardana –havia treballat amb la Cobla Barcelona i coneixia més músiques i les maneres de fer dels seus autors–, s’hi percep un gran treball compositiu, amb una riquesa tímbrica remarcable.

AFF: Quan pensa en Josep Serra i Bonal, com definiria la seva aportació a la sardana? ¿Hi ha algun element que sobresurti particularment del seu llegat i de la seva influència en altres compositors?

JMS: Tal com escriu la compositora i directora Concepció Ramió, autora del llibre La nissaga dels Serra, publicat per la Col·lecció Som i a qui vam demanar que escrivís l’article per al llibret d’aquest darrer enregistrament, l’obra sardanística de Josep Serra ocupa un punt de transició: fa de pont entre la “manera” empordanesa de fer sardanes i la barcelonina. I, a més, el seu paper va ser clau perquè es produís el que ella anomena el “fenomen Joaquim Serra”, el seu fill. En aquest sentit, el seu llegat no és només musical, ja que també connecta i influeix dins la història de la cobla i la sardana.

AFF: Aquest llibre s’ha definit de pràcticament indispensable per conèixer en profunditat la personalitat i trajectòria de Josep Serra i Bonal. Quina rellevància té dins del món de la cobla i de la bibliografia sobre compositors?

JMS: Es tracta d’un llibre de capçalera si es vol entendre qui era Josep Serra i Bonal i com treballava. A més, ens il·lustra sobre el seu germà Miquel i, sobretot, sobre la continuació de la nissaga amb el fill d’en Josep, en Joaquim. No obstant, calen més treballs sobre els nostres compositors del món de la cobla i les sardanes. Algunes aportacions recents van millorant el repertori editat que hauria d’anar-se enriquint amb treballs amb enfocaments més pel que fa a la tècnica musical dels compositors. Aquesta circumstància reforça la vàlua del treball de Concepció Ramió.

AFF: Tampoc no és gaire habitual veure antologies tan completes de cobla. ¿L’antologia de Josep Serra s’acabarà editant en un cofre complet, com la integral de Garreta, que també va coordinar vostè?

JMS: En principi, per raons editorials i comercials, la fórmula del cofre no és viable. Així que cada volum s’ha anat publicant per separat, en format cristal box. Ara bé, aquest darrer volum ve en digipack i inclou el llibret general de tota l’antologia, amb els textos de Concepció Ramió on analitza cadascuna de les sardanes dels sis volums. El llibret també recull el detall de tots els intèrprets que hi han participat, que fa que el conjunt sigui molt complet i útil tant per a professionals com per a afeccionats.

AFF: A Músics per la Cobla conserven tot el llegat de Josep Serra i Bonal, que si no m’equivoco és tot manuscrit. Com es va aconseguir custodiar aquest material i quins passos es van haver de seguir per poder-lo posar a l’abast de tothom?

JMS: Amb el temps es creen vincles amb compositors, les seves famílies i també amb entitats que tenen arxius. Moltes vegades són relacions de confiança: les famílies veuen que nosaltres cuidarem bé les partitures i que farem el possible perquè la música segueixi viva. Així que, quan acceptem un fons, ens encarreguem de recomanar les obres, fer-ne edicions digitals i, dins les nostres possibilitats, enregistrar-les. En el cas concret de Josep Serra i Bonal, la relació amb la família ja venia de fa anys començant amb la Joaquima, la filla del mestre Joaquim Serra, i continuant amb els seus fills, la família Bover i Serra. Amb ells vam poder arribar al moment de la cessió de tot el que guardaven a Castellterçol: tots els manuscrits originals de Josep Serra i Bonal i també del seu fill Joaquim Serra i Corominas. Tota aquesta música, i la resta que tenim a l’arxiu, està llistada al web de Músics per la Cobla i es pot consultar obertament. L’enviament dels materials que ens sol·licitin es fa sempre respectant els drets que puguin existir en funció els contractes editorials que hi hagi signats.

AFF: En aquest sentit, s’està treballant per recuperar dues obres orquestrals de Joaquim Serra, el fill de Josep Serra i Bonal: el ballet Doña Inés de Castro i l’òpera A Montserrat tot plora. Com va sorgir aquest projecte i en quin punt es troba ara?

JMS: Tot això ve d’un treball llarg i constant per cuidar bé les obres que tenim a l’arxiu. Dins del fons de la família Bover Serra hi ha dues valuoses partitures d’en Joaquim Serra. Una és el ballet Doña Inés de Castro que va escriure al començament dels anys cinquanta a Castellterçol, per encàrrec de la Real Compañía del Marqués de Cuevas, que era una companyia de ballet francesa molt important. El contacte amb aquesta companyia i amb l’Esbart Verdaguer va ser clau, ja que el director de l’esbart, Manuel Cubeles, va recomanar a la ballarina i coreògrafa de la Compañía, l’Ana Ricarda, que Joaquim Serra seria l’ideal per musicar una història amb ambient hispànic, la de Doña Inés de Castro, esposa del rei de Portugal. El ballet es va estrenar a Canes el 1952, va tenir molt d’èxit i fou representat en les gires mundials que feien. Fins i tot es va representar dues vegades al Liceu, la darrera el 1958. Desgraciadament, la companyia de ballet va tenir problemes econòmics el 1959 i amb la fallida gairebé tot el material musical del Doña Inés de Castro es va perdre; només se’n conservava un esbós inicial a l’arxiu familiar de Castellterçol. Les partitures originals es van redescobrir fa cinc anys a Londres, i des d’aleshores treballem a fons, amb la col·laboració de la musicòloga Daryna Kowalenko, per reconstruir la partitura completa i preparar-ne una futura reestrena.

AFF: ¿I en relació amb A Montserrat tot plora?

JMS: També vam trobar la partitura general al fons. L’òpera està acabada i datada l’octubre del 1935, però mai no s’havia estrenat. El llibret és de Víctor Móra, autor, entre d’altres, del llibret de la sarsuela Cançó d’amor i de guerra. Ara estem preparant una edició digital completa per dur l’òpera a escena. El tema tracta de “la mort de l’escolà”, un fet històric que va succeir a l’esplanada del monestir de Montserrat cap al 1890, i està inspirat en un poema de mossèn Jacint Verdaguer que comença amb el vers “A Montserrat tot plora”.

AFF: Per cert, aquest 2026 vostè farà vuitanta anys. Sé que no li agrada parlar de si mateix, però permeti’m preguntar-li, almenys, què li ve al cap quan mira enrere i repassa aquests anys dedicats a la música i a la preservació de la cobla?

JMS: No acostumo a mirar-me tant al mirall ni a parlar de mi mateix. Però ja que m’ho demana, el que em ve al cap és tota la gent amb qui he tingut la sort de treballar, els músics, compositors i també els familiars i entitats que ens han deixat accedir als seus arxius. I també la música que hem aconseguit preservar i difondre. Em fa sentir molt bé veure que les obres segueixen vives, que es toquen, que arriben a la gent. I també que estan preservades, per mantenir l’importantíssim llegat de música escrita per a cobla; un patrimoni de prestigi a tots els nivells i un dels valors de la cultura de la nostra Catalunya. Això és el que realment m’importa per sobre de tot; haver estat i continuar dins d’una activitat com aquesta.