La transferència cultural és un fenomen tan antic com la pròpia cultura. Des de sempre, els desplaçaments i les migracions han propiciat la difusió d’idees, creences i costums. A l’edat mitjana aquest fenomen va ser heterogeni i es produïa per mitjans i motius diversos, però no hi ha dubte que un dels principals motors va ser la devoció religiosa.
Els pelegrins recorrien llarguíssimes distàncies per visitar els santuaris que custodiaven una relíquia, és a dir, les restes mortals dels sants més venerats o algun objecte vinculat a la seva història. Les autoritats eclesiàstiques, conscients del valor simbòlic i econòmic que suposava posseir una relíquia, feien grans esforços per aconseguir-ne. Assolir-ho implicava que la devoció al sant s’estenia i, alhora, la circulació dels elements necessaris per al culte, entre els quals figurava la música. Així, la devoció compartida creava llaços entre territoris i establia vincles entre pobles i regnes. En altres paraules, generava els processos d’homogeneïtzació que són a l’origen de qualsevol identitat cultural comuna. Un exemple magnífic d’aquest fenomen és el culte a Sant Cugat.
Sembla que, procedent del nord d’Àfrica, Cucuphas va arribar a Barcino al principi del segle IV amb l’objectiu de predicar-hi l’evangeli. Va ser perseguit, capturat i martiritzat, i al lloc on se’n van dipositar les despulles –allà on s’aixeca el fabulós monestir romànic– s’erigí un petit temple paleocristià que aviat va atraure una comunitat de monjos. Alguns segles més tard la història adquireix un interès especial perquè es projecta a escala internacional. Després de la invasió sarraïna, Fulrad, monjo franc i conseller de Carlemany, aconseguí apoderar-se de les relíquies de sant Cugat, que amb ell emprenen un viatge cap al nord: primer a un priorat benedictí d’Alsàcia i, més tard, a l’abadia parisenca de Saint-Denis. A l’església de l’abadia, el sant encara hi té dedicada una capella. A pocs quilòmetres també hi ha un bosc i un estany que els monjos medievals van batejar amb el seu nom i perpetuen la seva memòria.
Avui, doncs, trobem una empremta visible del viatge pòstum de Cucuphas en la toponímia i el patrimoni de diversos indrets d’Europa. Però el seu trasllat també va deixar una empremta sonora, un llegat musical comú del qual conservem rastres en arxius i biblioteques. La primera petjada d’aquest llegat és antiquíssima: es tracta de Barcinon laeto Cucuphati, un himne que els especialistes daten al segle VII i que hem de situar a la Hispània visigòtica. Com la pròpia devoció al sant durant l’època de l’antic ritu hispànic, sembla que l’himne va tenir una difusió considerable a la península Ibèrica. Ho suggereix el fet que es conservi en quatre manuscrits dels segles X i XI que transmeten la litúrgia d’aquell ritu. Però encara més rellevant per al cas que ens ocupa és constatar que Barcinon laeto Cucuphati també ens ha arribat a través d’un himnari de la mateixa època provinent de Saint-Denis. I que, per tant, va transcendir barreres religioses, culturals i geogràfiques per passar a formar part del nou ritu francoromà promogut pels reis carolingis que amb el temps s’imposaria a tot Europa.
Des d’un punt de vista estrictament musical, el fil històric que connecta la font francesa amb les peninsulars no ha pogut ser reconstruït, ja que només un dels manuscrits hispànics transmet l’himne amb la seva melodia. I ho fa, a més, amb una notació que ja no sabem llegir. És lògic pensar que, com les relíquies del sant, la lletra d’aquest himne va travessar els Pirineus en direcció nord des de casa nostra, però no sabem si aquest va ser també el cas de la música o si, per contra, a Saint-Denis es cantava amb una melodia diferent, pròpia d’un context on, des de feia anys, s’havia anat implantant el llenguatge musical propi de la tradició francoromana, més conegut com cant gregorià. En qualsevol cas, amb aquesta concordança s’inicia el caràcter internacional del culte a Sant Cugat.
La següent parada del nostre recorregut ens porta a Verona. La Biblioteca Capitular d’aquesta ciutat conserva un manuscrit del segle X que inclou nombrosos cants per a la celebració de la festes dedicades al sant. La història de la confecció del llibre és desconeguda, però la seva presència al nord d’Itàlia és coherent amb els costums de l’època i fàcilment explicable. Mitjançant la fundació de priorats i monestirs benedictins, i amb l’objectiu d’homogeneïtzar religiosament i culturalment el seu domini, els dirigents del regne franc promovien la circulació del clergat. Aquesta mobilitat afavoria l’expansió del seu ritu i, alhora, l’enfortiment de vincles entre territoris distants.
Els llibres litúrgics, entre els quals els cantorals, eren una eina fonamental de la colonització religiosa i cultural que cercaven els carolingis, i és probable que això expliqui l’origen del manuscrit de Verona. De fet, a l’època en què es va confeccionar, la càtedra episcopal de la ciutat del Vèneto va ser ocupada per diversos personatges que responien a un perfil ajustat a aquesta conjuntura: monjos benedictins provinents de la part occidental del regne. Els experts suggereixen que el nostre manuscrit va ser concebut per donar suport a la tasca d’un d’ells. D’aquesta manera, aquí trobem la música de Sant Cugat com a part integrant evident d’un mecanisme estratègic que té un significat tan devocional com polític.
Igual que les despulles del nostre protagonista, i tal com ho va deixar escrit Fulrad al seu testament, el viatge ens porta de nou a Saint-Denis. Cal recordar que avancem en sentit invers al camí que va seguir la devoció a sant Cugat. La de Verona és la font no peninsular més antiga que conserva melodies dedicades al sant. Tanmateix, la raó última per la qual la trobem allà és la devoció que ja s’havia difós a la zona occidental del regne; i l’origen d’aquesta devoció cal buscar-lo, sens dubte, a Saint-Denis i, en darrera instància, en les accions i la voluntat de Fulrad. Sigui com sigui, a l’abadia parisenca es va confeccionar un manuscrit que, juntament amb el de Verona, constitueix la font més important de totes les que ens han arribat amb música dedicada a sant Cugat. Es conserva a la Biblioteca Nacional de França i és conegut com Antifonari de Saint-Denis. Va ser copiat cap al 1150, coincidint amb l’abacial de Suger, un personatge conegut per haver estat el promotor d’unes cèlebres reformes a l’abadia que els historiadors de l’art acostumen a considerar l’origen de l’arquitectura gòtica.
Una petita part de la música dedicada a sant Cugat que trobem als manuscrits de Verona i Saint-Denis ens ha arribat també a través de fonts medievals posteriors procedents de la Catalunya Vella, actualment conservades a la Biblioteca de Catalunya. Aquesta concordança ens situa davant d’un escenari històric curiós. Atès que el cant gregorià va arribar a casa nostra amb els monjos benedictins del Migdia francès, és lògic pensar que aquest també va ser el cas de la música dedicada a sant Cugat que trobem als cantorals catalans. Igual que passa amb repertoris musicals molt més moderns, ens trobem, doncs, amb un fenomen d’anada i tornada: si la devoció va néixer aquí, els cants que més tard van nodrir-ne el culte van venir de fora. Això justifica, en part, que les fonts més importants que transmeten la música del culte d’un sant que es considera genuïnament català es conservin lluny de casa nostra.
De què ens parlen aquestes fonts i fins a quin punt el relat que ens expliquen és rellevant? La reduïda quantitat de manuscrits que formen el triangle geogràfic presentat pot semblar poc significativa, però cal recordar que per cada llibre medieval conservat, els experts calculen que n’hi podria haver hagut un centenar que s’han perdut. També es pot objectar que els cants que transmeten aquests manuscrits tan antics actualment no són res més que punts i ratlles sobre fulles de pergamí, ja que l’esdevenir històric els ha fet caure en desús; el temps els ha deixat inaudibles. Tot això és cert, però també ho és que, en el passat, aquests cants van significar esdeveniments sonors i, per tant, van constituir l’articulació material de creences i costums. La seva interpretació va sincronitzar la vida de comunitats de diferents llocs, que cantaven en honor de sant Cugat en les mateixes dates, qui sap si fins i tot al mateix instant. I més enllà de la coincidència temporal, aquesta música va comportar una sincronització més profunda: cada vegada que aquests cants ressonaven en monestirs i esglésies, reforçaven un vincle entre comunitats separades geogràficament però unides per una mateixa expressió cultural.
Així, encara que aquella realitat sonora s’hagi extingit, el seu impacte perdura. Les melodies conservades als manuscrits de Verona, París i Barcelona són testimoni del procés de construcció d’identitats compartides i, en conjunt, representen un exemple genuí de la lògica subjacent al projecte carolingi. Amb el seu viatge, el culte a Cucuphas va contribuir a aquest projecte; va permetre establir vincles entre pobles allunyats i va fer la seva petita aportació a la conformació del codi genètic cultural que avui uneix diferents pobles d’Europa.
Imatge destacada: L’antífona Beatissimus Cucupha scillitana (Biblioteca de Catalunya, Ms. 619, fol. 105).
