Subscriu-te

Crítica

31è Festival Internacional de Torroella de Montgrí. Recepta perfecta

Per Lluís Trullén

En el decurs de les 31 edicions del Festival Internacional de Música de Torroella de Montgrí, la programació de les diverses temporades ha anat transformant-se fins a trobar darrerament una recepta perfecta entre originalitat, qualitat artística i coherència estètica.

El Festival ja no aposta pels concerts a l’aire lliure, per convidar-hi grans formacions simfòniques o per apostes multidisciplinàries en les quals quedin aglutinades diferents tendències musicals. Esperant la finalització del nou auditori, l’església de Sant Genís es converteix en seu d’uns concerts en què recitals de piano, de lied, de música de cambra, de concerts orquestrals dedicats a autors barrocs dibuixen una línia traçada amb fermesa i que té en la qualitat dels artistes invitats i l’originalitat de les obres programades el seu eix inamovible. Han estat catorze concerts cadascun dels quals ha aportat aquella dosi de qualitat imprescindible, alhora que la suma de tots explica l’èxit d’aquesta edició.

El primer gran encert del Festival cal cercar-lo en l’aposta per l’orquestra resident Acadèmia 1750, que dirigida per Stefano Demicheli ha estat protagonista de tres concerts. El primer amb  la mezzo Gemma Coma-Alabert i Pepo Domènech a l’oboè, concert amb el qual s’inaugurava el Festival i que amb música de Pachelbel, Vivaldi, Bach i Händel ens constatava l’acurada sonoritat de l’orquestra, l’equilibri entre les seves seccions i el detallisme que aconsegueix obtenir Demicheli per mitjà d’una direcció preciosista. La veu bellíssima de Gemma Coma cantant en aquest concert inaugural  una versió delicadíssima de “Lascia ch’io pianga” de Rinaldo de Händel i el gust pel contrast i pel matís de Pepo Domènech en obres de Vivaldi ja van ser un bon presagi per al desenvolupament del Festival. La nova actuació orquestral va arribar amb un programa dedicat al cànon i a la fuga en la música del segle xviii a Alemanya i Itàlia. Les obres contrapuntístiques de Bach, Scarlatti, Corelli i Conti mostraven la solidesa d’aquesta formació orquestral que des de la seva fundació el 2006 ha mantingut una exigència artística que explica els èxits de cadascun dels seus concerts. La darrera actuació de l’Acadèmia va arribar en el darrer concert, en el qual María Bayo va cantar dues obres barroques sacres, marcades per un caràcter dramàtic i pertanyents a Giovanni Ferrenadini, i que en el cas d’Il pianto di Maria va ser atribuïda durant anys a Händel. Una María Bayo elegant, refinada en el seu lirisme, allunyada de desplegar grans dots virtuosístics, va cercar unes versions plenes de serenor, lirisme i contenció i que concretament en Il pianto di Maria va assolir un meravellós dramatisme ple de reflexió. El flautista Marco Brolli va ser l’encarregat d’interpretar el suggerent Concert en Si bemoll de Manuel Pla.

Nathalie Stutzmann i l'orquestra Orfeo 55 al passat Festival de Torroella de Montgrí. © Toni León

Enguany l’artista invitada ha estat la contralt Nathalie Stutzmann, que ha ofert dues actuacions diametralment oposades quant a estils. En la primera com a cantant i directora al capdavant del conjunt històric Orfeo 55 (que ella mateixa dirigeix) i en la qual la música de Vivaldi va permetre escoltar la reconeguda contralt en un desplegament de facultats líriques extraordinàries. La seva veu de contralt pura, amb uns greus projectats amb fortalesa i rotunditat, la densitat de la seva veu en el registre central, l’elegància en l’expressió, sempre acurada i portada al benefici estètic de les composicions, ens van fer gaudir de la música d’àries d’òpera i oratoris com L’Olimpiade, Andromeda Liberata o Juditha Triumphans extretes del llarg catàleg del compositor venecià. L’altra vessant interpretativa d’Stutzmann es va poder admirar amb la recreació acompanyada de la pianista Inger Södergren del Viatge d’hivern de Schubert, el cicle de lieder que sobre poemes de Wilhelm Müller esdevé paradigma del romanticisme. El cicle de vint-i-quatre cançons té com a fil conductor l’amor no correspost i l’abandonament definitiu consegüent, plantejat des del record de sensacions, des de la vessant poètica i de reflexió íntima. Stutzmann va abordar-lo amb serenitat, amb una emotivitat continguda, i més enllà de la força expressiva i la vehemència sempre va cercar la placidesa, la interioritat i la reflexió profunda, tant adient amb les paraules de Müller i la música de Schubert.

L’apartat de les veus invitades programades pel Festival va reservar dues actuacions idènticament memorables. L’extraordinària mezzosoprano Magdalena Kozená acompanyada per Yefim Bronfman va oferir-nos un programa complexíssim interpretativament, en què lieder de Mussorgski, Xostakóvitx, Rakhmàninov i Bartók van permetre apreciar una artista d’un altíssim nivell expressiu. Amb una veu si bé no potent, sí d’una fortalesa i bellesa en tots els registres, assolia amb una idèntica qualitat estètiques tan distants com la dramàtica visió de la infantesa proposada per Mussorgski en els Episodis de la vida infantil, la ironia de Xostakóvitx en les Sàtires o en el colorisme de les meravelloses Històries naturals de Ravel. Considerat el més destacat contratenor de l’actualitat, la veu de Philippe Jaroussky, acompanyada al piano per Jerôme Ducros i al violoncel per Gautier Capuçon, es va poder escoltar amb un ventall de registres estètics allunyats de la seva tradicional especialització en el panorama barroc i centrats en la música de la cançó francesa, Villa- Lobos o fins i tot les Siete canciones populares españolas de Falla. La veu de Jaroussky es caracteritza per una naturalitat sorprenent, per un equilibri absolut en tota la tessitura, en què tant el registre agut com les notes del greu formen part d’un mateix arc sense fissures. Aquesta naturalitat del cant, a la qual cal afegir un gust extrem per cantar música d’una atmosfera lírica tan particular com A Chloris de Reyndaldo Hahn, la força i gràcia que demanen les Siete canciones de Manuel de Falla o la perfecta afinació en registre pianissimo de la Bachiana núm. 5 de Villa-Lobos, no van suposar obstacle per a una veu magistral acompanyada per un pianista com Jerôme Ducros i el refinadíssim violoncel de Gautier Capuçon, que va mostrar un talent incommensurable interpretant, entre altres obres, l’Elegia per a violoncel i piano de Fauré. Un concert inoblidable.

Gautier Capuçon, Jerôme Ducros i Philippe Jaroussky en concert a Torroella © Toni León

 

En l’apartat pianístic, a més de la ja tradicional i com sempre magistral actuació de Joaquín Achúcarro i de la presència de l’extraordinari Grygory Sokolov, que va programar un recital que fa pocs mesos va oferir en la temporada Palau 100, cal destacar la presència d’una  de les joves figures piano actual, com és Alice Sara Ott. L’artista germanojaponesa ens va oferir un programa eclèctic en què la seva fortalesa de sonoritat i una aplicació perfecta de la tècnica va assolir amb dos dels complexíssims Estudis d’execució transcendental de Listz i de la “Paràfrasi” de Rigoletto del mateix compositor hongarès, el punt de màxima qualitat interpretativa en un programa en el qual també figuraven obres de Mozart, Beethoven i Chopin.

La Missa en Si menor de Bach ha esdevingut obra cabdal de tota la història de la música i interpretar-la sempre  suposa un esdeveniment de primer ordre. El Dunedin Consort & Players sota direcció de John Butt va oferir-nos-en una versió en què malgrat el reduït conjunt vocal i instrumental, l’arquitectura contrapuntística de l’obra, els diàlegs instrumentals i vocals, la força interior del “Kyrie” o la majestuositat del “Sanctus” s’elevaven amb tota la solemnitat que Bach va manifestar en aquesta obra mestra. Va ser una versió acurada, en què els solistes vocals i instrumentals van mostrar una sincronització tècnica i estilística perfecta, sempre en favor de l’aprofundiment que cal oferir en aquesta obra.

Un dels moments més emotius i originals de tot el Festival es va assolir amb el concert a càrrec del saxofonista Jan Garbarek i The Hilliard Ensemble, per oferir l’Officium Novum, el tercer treball entre saxofonista i quartet vocal, en què música religiosa medieval, música de Perotin, procedent d’Armènia basada en adaptacions de Komitas Vardapet (1868-1935) o de nova creació pertanyent a Arvo Pärt, creaven una atmosfera màgica, en què les quatre veus extraordinàries i les improvisacions jazzístiques de Garbarek configuraven una clima de serenitat i misticisme d’una intimitat profunda.

El Festival va oferir la versió restaurada de la pel·lícula La passió de Joana d’Arc (1928) del danès Carl Theodor Dreyer amb la banda sonora de Bronius Kutavicius (que reforça tota la vessant expressionista i la força dels primers plans dels actors, especialment de l’actriu Renée Falconetti), interpretada en directe per la Berg Chamber Orchestra sota direcció de Peter Vrábel.

Com cada any, el Festival va dedicar un concert a la memòria d’Ernest Lluch. El Concerto Vocale, La Stagione Armonica, la Schola Gregoriana de la Capella de Música de Montserrat, amb direcció de Sergio Balestracci, van articular un programa dedicat a Cererols (amb la seva sublim Missa Pro Defunctis a set veus), dos motets de J. S. Bach,  per cloure’l amb el Misere a nou veus d’Allegri, cèlebre per la coneguda memorització que en va fer Mozart després d’escoltar-lo a la Capella Sixtina. Va ser un concert d’un gran refinament, en què la serenitat i la delicadesa van imperar en unes interpretacions en les quals l’equilibri vocal que assoleix La Stagione en els passatges polifònics i el segell inequívoc del cant monòdic montserratí van constituir uns contrastos de gran bellesa en la Missa de Cererols.

Una edició del Festival de Torroella de Montgrí, doncs, que s’ha apropat a diferents estètiques però amb el comú denominador de la qualitat interpretativa i l’originalitat de programació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *