Subscriu-te

Benedetti: Xostakóvitx i Glazunov

disc Decca-Shotakovich-Galzunov-Nicola Benedetti

Nicola Benedetti

Shostakovich & Glazunov. 

Bournemouth Symphony Orchestra. Kirill Karabits. Decca. 2016

Tot i que potser encara no és excessivament coneguda a casa nostra, Nicola Benedetti, amb el seu Stradivarius, pertany a la nova fornada de músics britànics que ara volten la trentena i que estan trencant els motllos de la música clàssica. El 2004, amb 16 anys i després d’estudiar a l’Escola Menuhin, va ser reconeguda per la BBC com a jove músic de l’any, i un any més tard debutava amb Deutsche Grammophon enregistrant el Primer Concert de Szymanowski. Després seguirien els Concerts de Mendelssohn, Bruch i Txaikovski també per al segell groc, però la seva carrera discogràfica i concertística se li va començar a escapar de les mans sota un estereotip de màrqueting basat en la tríada “jove, guapa i talentosa” (semblava un calc postmodern de DuPré o Mutter), que –amb un ritme frenètic– l’ofegava més que no l’ajudava.

Després de trencar-se i apartar-se un temps dels escenaris, va reaparèixer prenent el control de la seva carrera als 21 anys, tenint com a motor les paraules de la també excel·lent violinista Alina Ibragimova, que va ser companya seva d’estudis: “Recorda l’escola. Eres genial! Tenies un munt de qualitats. I encara les tens”. Des de llavors no ha deixat de créixer, tot esborrant les fronteres entre música clàssica i música pop, actuant en festivals de masses, col·laborant activament amb El Sistema de José Abreu a la seva Escòcia natal i reprenent els compromisos concertístics i reservant-se temps per estudiar.

Amb El violí de plata, gravat amb Decca, va assolir el número 30 de la llista de més venuts de música pop el 2012. I és també amb Decca que ha gravat, juntament amb la Bournemouth Symphony Orchestra i Kirill Karabits, el Primer Concert per a violí de Xostakóvitx i el de Glazunov. Es tracta d’una amalgama intel·ligent: un Xostakóvitx punyent, amb força i amb una cadència corprenedora, en què aquesta orquestra del Regne Unit fa un bon paper. En el Concert de Glazunov que, tot i no ser excessivament conegut, és un veritable prodigi i un tour de force considerable, Benedetti no fa gaires concessions al romanticisme ni a l’expressivitat voluptuosa que la música de Glazunov podria permetre. Al contrari, va per feina i basteix una versió fresca i potent, amb un so penetrant, apta per a aquells als quals agradi el so rus (ella n’és hereva, en bona mesura), però sense gaire ampul·lositat. Josep Barcons

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *