Subscriu-te

Cantant Carner

ELS TEUS CLÀSSICS. David Alegret, tenor. Daniel Blanch, piano. Mercè Rovira, rapsoda. Obres de Pujol, Ortega, Gerhard, Serra i Toldrà. CASAL DEL METGE. 30 DE GENER DE 2020.

El cicle de concerts de l’Associació Joan Manén ja ha arribat a la novena edició amb una proposta titulada Els Teus Clàssics, que, com bé diu el text amb què es presenta, torna a ser una “invitació a la descoberta” seguint amb tenacitat la reivindicació de la figura i l’obra del violinista i compositor Joan Manén al capdavant de la música feta al nostre país.

L’esperit d’aquesta associació i dels concerts que organitza és, des del primer moment, una militància quasi religiosa envers l’obra de Manén i dels seus contemporanis, per treure de l’oblit la música feta a partir de la Renaixença, al final del segle XIX, i que eclosiona en els “ismes” de la primera meitat del segle XX. De Felip Pedrell fins a Blancafort, passant per Toldrà, Pahissa, Gerhard, Cassadó, Pujol i tants d’altres, la identitat musical que es correspon amb l’estètica modernista, noucentista i de les avantguardes posteriors, sembla haver quedat diluïda en el marasme globalitzador que, com la mateixa bomba atòmica, ha fet explosionar la realitat cultural en milers de gustos i d’etiquetes que segueixen indefectiblement el compàs que marquen les cultures occidentals hegemòniques. La indústria musical, entesa com a explotació de talents i de recursos en aquest àmbit de la cultura, pivota entre els Estats Units i els exsoviètics, passant per França, Anglaterra i Alemanya, i qualsevol intent de mantenir la flama viva dels autors locals, per molta carrera internacional que fessin, sembla endebades i acaba tenint una projecció pública molt marginal.

© Josep Maria Rebés

Tot això per dir que la tasca que fa l’Associació Joan Manén per convèncer el públic híbrid, heterogeni, multinacional i cosmopolita que trobem avui dia pels carrers de Barcelona sobre que aquests compositors són “els teus clàssics”, agafa un caire underground o outsider prou meritori i que donava un aire dens a l’auditori del Casal del Metge. El 30 de gener passat es va voler homenatjar el poeta Josep Carner, el Noucentisme fet paraula (amb permís d’Ors i de Maragall), pel cinquantenari de la seva mort. Amb el títol “Per una flor de romaní, l’amor doní”, vers agafat d’un dels seus poemes, el concert va començar, precisament, amb la veu enregistrada de Carner recitant-lo amb una dicció i un català que ens va fer remuntar a aquella època de profunda nostàlgia que va quedar sota la llosa del franquisme i que les brases del catalanisme revifat amb la democràcia han cristal·litzat com la més definitòria del sentiment de pertinença cultural al nostre país. El programa feia un recorregut per cinc compositors catalans que van musicar els poemes de Carner: Francesc Pujol, Miquel Ortega, Robert Gerhard, Joaquim Serra i Eduard Toldrà.

Els mestres d’aquesta cerimònia artística van ser el tenor David Alegret, el pianista Daniel Blanch i la rapsoda Mercè Rovira. El fet de comptar amb una rapsoda va convertir aquest recital en una doble proposta, musical i poètica alhora, perquè s’hi alternava la lectura dels poemes que després podíem sentir musicats. Als que sentim el lied com un rierol d’aigües transparents, ens trencava una mica l’atmosfera del paisatge sonor haver de sentir cada vegada la paraula dita amb la paraula cantada, que són dues musicalitats completament diferents, sovint contraposades.

Sempre sobta adonar-se que, per molt que vulguem unificar la nostra música sota el sentiment nacionalista d’una època, quan sentim el resultat de la creació de diversos compositors, hi veiem personalitats ben diverses i singulars. La primera va ser la de Francesc Pujol, del qual vam poder sentir Les cançonetes del Déu-nos-do, que es troben al Centre de Documentació de l’Orfeó Català. Són sis cançons que van traçant pinzellades sonores sobre el text, amb alguns accents i amb frases llangoroses, que van divagant sobre aquesta expressió “Déu nos do” agafant forma de sospir que potser, en algun moment, dequeien una mica.

Tamborinada i Obessió lunar de Miquel Ortega, l’únic compositor contemporani i present en aquest concert, ens van despertar d’aquesta mena de vigília musical que acabàvem de sentir amb un ritme modern i amb una originalitat musical vitalista i amb sentit de l’humor. Un bon contrast per abordar a continuació tres cançons de Robert Gerhard, del qual també recordem la mort ara fa cinquanta anys i del qual vam poder sentir amb text de Carner “La fulla i el núvol”, “Madrigal a Sitges” i “Déu eternal”, del recull de poemes El verger de les galanies (1911). Es tracta d’un Gerhard amb regust mahlerià, pròxim a les inquietuds harmòniques que el durien fins a Viena, però encara fidel als seus orígens pedrellians.

Si parlem de Carner, no hi podien faltar Joaquim Serra, amb les seves Cinc cançons sobre els poemes d’aquest autor, ni Eduard Toldrà, segurament el compositor que va fer més cèlebre aquest poeta en el camp de la música, sobretot si recordem que Carner va ser el llibretista d’El giravolt de maig, possiblement l’òpera més clàssica que s’hagi fet mai en català. David Alegret es mou amb més desimboltura per aquests dos autors, que sonen allunyats de la sofisticació urbana i més pròxims a un cant popular, el que sap dir la paraula poètica sense artificis, amb una naturalitat més rural, més pròpia de la nostra llengua i del nostre tarannà. Pocs dies després, els tornaria a cantar al Palau de la Música, en aquest cas per commemorar el 125è aniversari del naixement d’Eduard Toldrà, amb Albert Guinovart al piano.

Imatge destacada: © Josep Maria Rebés

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *