Subscriu-te

Capella de Ministrers: ‘Ad vitam festinamus’

Carles Magraner (foto d’arxiu)
Carles Magraner (foto d’arxiu)

TARDES AL PALAU. Capella de Ministrers. Lluís Vich Vocalis. Escolanía de Ntra. Sra. de los Desamparados. Dir.: Carles Magraner. Llibre vermell de Montserrat. PALAU DE LA MÚSICA. 30 DE GENER DE 2017.

Per Francesc Xavier Alern

La Capella de Ministrers celebra el trentè aniversari de la seva fundació. El seu director, Carles Magraner, ha volgut commemorar l’efemèride amb un programa dedicat al Llibre vermell de Montserrat, una de les joies de la nostra música medieval. El programa es va presentar dies enrere al Palau de la Música de València i la setmana passada es va poder sentir a la capital catalana.

Si algú es preguntava com plantejaria una obra tan emblemàtica el músic de la Ribera Baixa, les seves intencions van quedar clares des d’un bon començament, car l’energia i impuls que caracteritzen el so de la Capella de Ministrers (CdM) hi van ser molt presents. Amb el Morir ffrares, nos convé del Contrafactum de Morella, la CdM i el seu director van provar de submergir el públic en una atmosfera onírica transportant-lo enrere en el temps. La música té una gran capacitat evocativa i Carles Magraner sap utilitzar-la per bastir, segons les seves pròpies paraules, “simfonies medievals”, tot excitant auditivament la imaginació de qui l’escolta per construir paisatges visuals.

La CdM va comptar amb les veus de la soprano valenciana Èlia Casanova i el veterà baríton Jordi Ricart. També hi van participar el Lluís Vich Vocalis, un cor de cambra masculí dedicat a la interpretació de música antiga, i els nens de l’Escolania de Nostra Senyora dels Desemparats de València, dirigits aquests darrers per Luis Garrido.

Amb l’antífona O Virgo splendens in monte celso vam veure que l’elecció dels cantants solistes no s’havia deixat a l’atzar. El timbre vocal de Casanova i Ricart són totalment complementaris, cosa que es va poder apreciar en el cànon d’aquest càntic. Èlia Casanova és una cantant que ens agrada especialment per a la interpretació de la música històrica, tant per la qualitat de la seva veu com per les seves maneres interpretatives, que denoten un treball acurat i molt bon gust personal. Per la seva banda, Jordi Ricart es va erigir imponent com un mestre antic, amb una veu timbrada i experimentada.

Les primeres peces del Llibre vermell es van interpretar amb el suport de l’organistrum i la viola de roda, instruments executats per Jota Martínez i Juan M. Rubio, respectivament. Aquests instruments són molt escaients per a l’acompanyament de la música religiosa medieval. Foren importats de Bizanci i servien per al sosteniment de l’afinació en el cant. Més discutible, en canvi, ens va semblar la inclusió de l’ud, el llaüt àrab. Si bé la seva sonoritat és molt suggestiva, ens és difícil imaginar la presència d’instruments d’“infidels” en un context de devoció mariana a cavall dels segles XIV i XV. Cal dir, però, que tot plegat forma part d’una tendència que s’està consolidant al món de la música antiga, la del mestissatge cultural i la cerca de noves sonoritats. Una tendència, voldríem apuntar, que alguns intèrprets no sempre contextualitzen com caldria.

El programa s’obria pas gràcies al rapsòdic fil d’Ariadna de Carles Magraner, que a més de dirigir, sonava la vièlle i la viola d’arc. Com és sabut, el Llibre vermell de Montserrat rep el seu enigmàtic nom de l’enquadernació en vellut roig que va rebre a final del segle XIX. Es dóna el cas, a més, que la primera edició moderna es va fer precisament fa cent anys, el 1917. El Llibre vermell és un recull de peces “honestes i devotes” compilades a la darreria del segle XIV o principis del XV, destinades als pelegrins que visitaven el monestir benedictí i que “desitjaven cantar i ballar”, com ens explica el mateix amanuense del manuscrit. Segurament els pelegrins, homes, dones i nens, devien cantar a l’uníson i a l’octava i devien fer cànons senzills. Els instruments usats, potser bàsicament els que els mateixos pelegrins transportaven, però sense descartar-hi la possible participació dels monjos, que no s’ho estarien mirant sempre des de les seves cel·les.

Magraner va organitzar les peces en ordre contrastant d’acord amb el seu caràcter. Laudeamus Virginem Mater est es va interpretar en cànon (Caça de duobus vel tribus) disposant les veus blanques en espais diferents de la Sala de Concerts del Palau de la Música, com si es tractés de cori spezzati i ampliant d’aquesta manera l’efecte d’eco del cànon. Tot seguit es va recuperar l’energia inicial amb Los set gotx recomptarem, una peça que es ballava en rotllana i que és l’única del Llibre vermell escrita en català. A partir d’aquí els càntics més meditatius s’alternaven amb d’altres de més dinàmics. A Polorum regina omnium nostra, un altre ball rodó, el flautista David Antich, que va ser un dels instrumentistes més destacats de la vetllada, va realitzar elaborades improvisacions i discants. La placidesa del Polorum regina va donar pas a la famosa Cuncti simus concanentes, una composició amb molta força en què la xirimia d’Eduard Navarro va compartir protagonisme amb les veus, la flauta de bec i la percussió de Pau Ballester.

També els nens de l’Escolania dels Desemparats van tenir un rol principal, aquest cop en la contemplativa Mariam Matrem Virginem, car dos dels seus components van efectuar-hi coratjoses intervencions solistes. Les veus infantils van encantar el públic assistent i conferiren un caràcter més virginal, si és possible, a un càntic d’una bellesa melòdica indescriptible.

I ja per acabar, la traca final fou una espectacular i reeixida interpretació de l’Ad mortem festinamus. Aquesta peça és una “dansa de la mort” i, com el Contrafactum de Morella, segurament està relacionada amb la pesta negra. Però la CdM va oferir-nos-en una versió exempta de dramatisme. Fins i tot festiva. Com ens explicava Carles Magraner abans del concert, davant la vida i la mort tots som iguals: rics i pobres, febles i poderosos. I el cicle de la vida i de la mort és una gran celebració, com un gran ball rodó en què cadascú ocupa el lloc que li pertoca. I de fer això va anar el concert de dilluns passat, una celebració de la vida i, no cal dir-ho, dels trenta anys d’existència de la Capella de Ministrers. Moltes felicitats!

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *