Subscriu-te

Crítica

Celebracions, homenatges i apostes de futur

Orquestra Da Camera. © www.facebook.com/viulaclassica
Orquestra Da Camera. © www.facebook.com/viulaclassica

IBERCAMERA. Orquestra Da Camera. Antje Weithaas, concertino. Obres de J. S. Bach, Mozart i Schönberg. PALAU DE LA MÚSICA. 9 D’OCTUBRE DE 2013.

Per Xavier Chavarria

En els temps que corren, les bones idees són especialment valuoses. Aquella màgica barreja d’il·luminació, creativitat, experiència i cop d’inspiració que fa néixer una bona idea és motiu d’admiració i té premi segur, encara que sigui a mitjà termini. I la manera com Ibercamera ha volgut inaugurar la seva trentena temporada de concerts a Barcelona és una molt bona idea i una notícia excel·lent per al nostre món musical. Res d’orquestres faraòniques i prohibitives, ni figures de l’star system musical que esgoten entrades en dos dies, ni repertoris grandiloqüents i fressats que comencem a estar tips de sentir. Ibercamera s’ha desmarcat del recurs fàcil i ha posat en funcionament el laboratori per crear un experiment musical poc freqüent, genuí, fins i tot commovedor: una formació orquestral creada expressament per a l’ocasió que reunia una trentena de músics joves del país, intèrprets de gran talent que exerceixen de solistes o formen part de quartets de prestigi o amb molta projecció (Casals, Quiroga, Gerhard…), liderats en aquest concert per la violinista alemanya Antje Weithass, que hi exercia de concertino. L’han batejat amb el nom d’Orquestra Da Camera com a homenatge a l’Associació Música da Camera, una entitat que va néixer fa cent anys justos i que amb les seves iniciatives visionàries va col·locar la ciutat de Barcelona a la primera divisió de la música internacional. Però amb la creació d’aquesta orquestra, Ibercamera també homenatja i reivindica aquesta formidable generació de joves músics catalans que han trobat en la música de cambra una raó de ser: probablement mai abans no havíem tingut tants músics de tanta qualitat.

Tanmateix, fer tocar junts excel·lents músics no garanteix tenir una bona orquestra: veiem constantment orquestres mediocres plenes de bons músics. Per dotar de personalitat una orquestra cal molt de treball conjunt, plasticitat i un líder que li doni criteris i ànima. Ens consta que l’orquestra nounada va tenir pocs dies d’assaig per preparar aquest concert, però a la vista dels resultats, ningú no ho diria; el talent, l’entusiasme i el compromís de tots els integrants, i la mà ferma de la concertino Antje Weithaas van propiciar interpretacions d’un nivell molt remarcable. El color orquestral va ser sorprenentment homogeni en totes les obres, igual que l’articulació, el fraseig i les dinàmiques: s’hi respirava una autoritat i una disciplina que recordava orquestres germàniques llegendàries.

A la primera part, llaminadures musicals de qualitat en una lectura escolàstica però de bon gust que van enamorar el públic: el tercer Concert de Brandenburg i el Concert per a oboè i violí de J. S. Bach, i la Petita serenata nocturna de Mozart, amb una destacadíssima aportació del solista d’oboè José Luis García Vegara. A la segona part, la prova de foc del concert: Verklärte Nacht (Nit Transfigurada), op. 4 d’Arnold Schönberg, un complex monument musical, de gran densitat, que posa a prova qualsevol que s’hi atreveix. Però la versió de la flamant orquestra va ser òptima, ben trenada tímbricament, amb un discurs coherent i ben dosificat que va mantenir la tensió en tot moment. Un concert exitós i reeixit en tots els sentits.

Amb aquesta iniciativa, Ibercamera aposta pels músics joves, pels talents de casa, pel treball creatiu i es posiciona com una entitat promotora de veritat, que alimenta i enriqueix la vida musical d’aquest país amb iniciatives arriscades però saludables i engrescadores, tal com ho havia fet l’entitat homenatjada, l’Associació Música da Camera, de la qual Ibercamera vol ser hereva. Però atenció: si aquesta experiència no té una mínima continuïtat i no es consolida com a projecte, perdrà tot el sentit i la raó de ser, i es quedarà en foc d’encenalls. I ara com ara, no veiem en l’horitzó immediat cap rastre d’aprofundiment. Aquesta experiència ha de fer un pas endavant perquè puguem considerar-la una orquestra de ple dret. I seria lamentable no aprofitar l’embranzida, deixar pansir l’entusiasme dels músics i l’empatia i la curiositat que ha suscitat entre els aficionats (i altres promotors). Perquè és evident que, amb una política que la consolidés, l’Orquestra Da Camera que vam sentir dimecres al Palau acabaria sent un instrument envejable, brillant i cobejat, que despertaria interès i admiració aquí i a fora, i es convertiria en l’orgull musical dels seus progenitors i del país sencer. És hora de ser valents.