Subscriu-te

Crítica

Cervera, capital musical estiuenca

Alba Ventura, en concert a l’Auditori Municipal de Cervera. © Jordi Prat
Alba Ventura, en concert a l’Auditori Municipal de Cervera. © Jordi Prat

ALBA VENTURA, piano. Obres d’Enric Granados i Manuel de Falla. AUDITORI MUNICIPAL DE CERVERA. 20 DE JULIOL DE 2014.

CONCERT DE PROFESSORS. Obres de Massià, Bonet, Guzman, Brotons, Toldrà, Guinovart i Pagès. PARANIMF DE LA UNIVERSITAT DE CERVERA. 24 DE JULIOL DE 2014.

Per Santi Riu

La capital de la Segarra esdevé un pol d’atracció estiuenca per als amants de la música. A partir del 20 de juliol Cervera torna a erigir-se com un dels principals pulmons musicals del país. La Càtedra Emili Pujol, que inclou el Curs Internacional de Música, el Festival Internacional, la Fira de Lutiers i Editors, així com altres activitats paral·leles –conferències i xerrades– ha afegit en aquesta 34a edició el Més Festival: Vila Closa, un nou projecte de dinamització del nucli antic de la ciutat on, durant tota la setmana, les muralles de Cervera reuneixen un petit grup de músics en espais singulars del centre històric i en format breu.

El Festival programa habitualment les grans obres de música de cambra, però també s’hi han pogut escoltar obres simfòniques, de música per a cobla, recitals i altres estils. Els intèrprets solen sorgir del gran claustre de professorat del curs internacional –que enguany aplega 250 alumnes procedents de Catalunya, de la resta de l’Estat espanyol i de punts tan diversos com Taiwan, el Japó o Corea, Alemanya o França.

El primer dels recitals del Vila Closa va ser a càrrec de la pianista Alba Ventura, que aconseguí omplir l’auditori municipal. Dins el període musical nacionalista de final del segle XIX i principi del XX, Enric Granados és un dels màxims exponents. La genial obra pictòrica de Francisco de Goya, que va conèixer entre 1896 i 1898 a Madrid, el va fascinar. I a partir d’aquest impacte va escriure una de les obres cabdals de l’època: les Goyescas. De les sis peces que formen aquesta obra, poguérem sentir El fandango de candil, marcat per una pulsació rítmica enganxosa –emulant les sonoritats de la guitarra–, però també per una exposició melòdica de gran lirisme i acompanyat d’un so càlid i personal. L’esperit romàntic aparegué de ple en unes Quejas o La maja y el ruiseñor delicades, contrastades i sensibles, en què la vena melòdica i l’harmonia colorista quedà ben palesa, amb unes lectures ja madures i atractives. Una brillant i lluminosa lectura d’El pelele tancà l’apartat dedicat a Granados, amb la virtuositat posada al servei d’una musicalitat excelsa.

Manuel de Falla estigué representat amb dues transcripcions d’El sombrero de tres picos que sorgiren de les mans d’Alba Ventura com unes obres plenes de contrastos, rítmiques, properes al llenguatge flamenc i del cante jondo i amb molta força. El públic ovacionà la pianista, que ens oferí com a bis una Danza del ritual del fuego del mateix Falla pletòrica i acomiadada amb bravos.

Fotografia de família dels professors del Curs Internacional de Música d’aquesta edició de la Càtedra Emili Pujol.  © Jordi Prat
Fotografia de família dels professors del Curs Internacional de Música d’aquesta edició de la Càtedra Emili Pujol. © Jordi Prat

El concert de professors íntegrament dedicat a la música catalana permeté escoltar un petit mosaic d’idees, gustos i estètiques diferents que representen el panorama català d’ahir i d’avui.

Jordi Vilaprinyó inicià un petit itinerari pianístic amb l’Scherzo de Massià, d’un tarannà per moments humorístic però que aporta elements folklòrics dins d’un ambient impressionista. Una interpretació ben assaborida, amb un lirisme i so ben cuidat precedí un cert aire impressionista i nostàlgic del Nocturn núm. 1 d’un Narcís Bonet que tenia tan sols setze anys quan compongué l’obra. L’Homenatge a Francesc Alió de Josep Lluís Guzman és una sardana fantàstica. Una obra marcada per la “senzillesa d’escriptura” –no pas simplicitat–, la recerca de l’essencialitat, així com l’estudi i la utilització del folklore català. I és que en la versió lírica, elegant i rítmica que sentírem se’ns féu evident també la cita textual de l’Stella Splendens del Llibre vermell de Montserrat. Una obra que caldria donar més a conèixer i que tingué una càlida acollida.

El duet format pel flautista Christian Farroni i la pianista Astrid Steinschaden ens presentaren unes interpretacions lluminoses i impetuoses de la Sonata op. 21 de Salvador Brotons, que després d’un primer moviment serè, encisador i líric evoluciona cap a un “Presto” electritzant. Al seu costat, la Sardana de Toldrà –possiblement la primera obra que va compondre, amb disset anys– es veu com una obra innocent, però alegre i sincera, amb una melodia imbuïda de calidesa.

La segona part s’inicià amb la inspiració lírica i bellesa a què ens té acostumats el compositor Albert Guinovart. Els Quatre preludis de llum, que duen els noms de: “Llum de matinada”, “Llum de migdia”, “Llum de tarda” i “Llum de capvespre” sorgiren de mans del trompetista Josep Anton Casado i la pianista Astrid Steinschaden plens de vitalitat, bellesa de so, expressivitat i refinament. Una música que melòdicament et sedueix des del primer moment i harmònicament està tractada amb gran refinament.

Interpretació d’El sometent, obra encàrrec del Festival al compositor Xavier Pagès. © Jordi Prat
Interpretació d’El sometent, obra encàrrec del Festival al compositor Xavier Pagès. © Jordi Prat

El plat fort del concert fou l’estrena d’El sometent, obra encàrrec del Festival al compositor Xavier Pagès i Corella, composta enguany per a la celebració del tricentenari de la finalització de la Guerra de la Successió el 1714. Tal com explicà el seu autor, es tracta d’una obra de petit format per a narrador i una formació instrumental de només dotze músics tractats com a autèntics solistes. El seu discurs va totalment lligat al poema que du el mateix títol que Jaume Collell (1846-1932) va escriure sobre el toc de campanes que durant molt de temps es va utilitzar per reunir les milícies populars quan el territori era envaït per l’enemic. El llenguatge contemporani en què està escrit l’obra incorpora elements rítmics i melòdics tradicionals que es van presentant en un gruix de textures que se superposen i creen diferents clímaxs ben expressius. El toc de campanes –en el qual cada nota sona més ràpid que l’anterior– és l’eix vertebrador inicial d’una obra escrita de manera precisa i virtuosa, creant múltiples textures i amb una dificultat rítmica que el fa ben coneixedor dels límits orquestrals, però que en alguns moments creà un efecte sonor eixordador que gairebé no permetia sentir la veu imperant, directa i clamorosa del narrador Xavier Hidalgo. L’obra, que tingué una molt bona rebuda, té un programa clar i conté elements que ens recorden la guerra, però també la malenconia i l’emotivitat, amb un final que s’obre a l’optimisme i la llibertat.

El compositor dirigí el grup orquestral format pels professors del curs internacional, que sonà ben compactat i creà bons efectes al costat de la veu del narrador.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *