Subscriu-te

Crítica

Contrastos

El Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. © Molina Visuals (foto d’arxiu)
El Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. © Molina Visuals (foto d’arxiu)

CICLE COR DE CAMBRA. “De la Guerra dels Trenta Anys a la Revolució Russa”. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Eduard Martínez, clavicèmbal i orgue positiu. Dir.: Josep Vila i Casañas. Obres de Heinrich Schütz i Dmitri Xostakóvitx. PETIT PALAU. 13 D’OCTUBRE DE 2013.

Per Jaume Comellas

Heinrich Schütz i Dmitri Xostakóvitx es distancien de més de 300 anys, distància que comporta, obvi, unes estètiques rotundament diverses. Aplegar-los en un mateix programa i des de l’eixutesa sonora pròpia d’un cor de cambra de vint-i-quatre veus, oferia un context en el qual al·licients i riscos posaven un a priori suggestiu. I el recurs d’un cert nexe temàtic comú, molt agafat amb pinces, no canviava substancialment res. L’aposta es va decantar clarament a favor dels al·licients, fet que es va traduir en un recital que va anar escampant les seves essències en un continu d’interès i atractiu, esclatat en una segona part en què l’obra de Xostakóvitx fins i tot va esdevenir espectacle i pathos.

Els cants de guerra i de mort de Schütz, en conjunt ofereixen una imatge que a cavall de l’extroversió i de la introspecció –context bèl·lic i clams dels protagonistes dels poemes– penetra perceptiblement però no impactantment en l’ànim de l’espectador. Set cançons opus 88 (sobre textos revolucionaris) correspon a l’època de la producció més vigilada pel sistema soviètic de l’obra de Xostakóvitx. És una obra molt sotmesa a l’ideari imposat, amb l’objectiu de retre culte als ideals revolucionaris del moment. Però amb tot, l’artista, el creador sempre acaba surant i això vol dir que hi ha també molt Xostakóvitx en aquesta obra… i també força càrrega emfàtica gratuïta.

El Cor de Cambra del Palau de la Música va atendre molt exactament els dos mons estètics. Es podria dir que vàrem escoltar dos cors diferents, dues fidelitats ben diferenciades. I pel que fa a la segona part, va saber mostrar amb una exactitud de fons remarcable el caràcter peculiar de la música vocal eslava; i, naturalment, sense poder presumir d’un estol de baixos profunds –tòpic recurs d’aquest concepte–, hi va haver molt caràcter eslau, molt referent rus en la versió.