Subscriu-te

Contratenor i acordió, insòlita combinació

FESTIVAL DE TORROELLA DE MONTGRÍ. Carlos Mena, contratenor. Iñaki Alberdi, acordió. Obres de Josquin Desprez, Joan Magrané, Tomás Luis de Victoria i Johann Sebastian Bach. PALAU SOLTERRA. 20 D’AGOST DE 2019.

Gairebé a punt ja de tancar les portes, el Festival de Torroella de Montgrí va presentar, al Palau Solterra –un dels nous espais del Festival–, un concert basat en una insòlita combinació: contratenor i acordió.

Com va assenyalar el contratenor basc Carlos Mena al principi del concert, quan es va inventar l’acordió tots els autors del programa del concert, amb l’afortunada excepció de Joan Magrané –present a la sala–, feia segles que eren morts. Quin sentit i quina legitimitat tenia, doncs, interpretar polifonistes del Renaixement i del Barroc amb un instrument que no es va inventar fins ben entrat el segle XIX?

La interpretació de Bach al piano ha quedat tan legitimada pel pes de la tradició que l’acceptem sense reserves, però ¿Tomás Luis de Victoria, Josquin Desprez o el mateix Bach es poden interpretar en un acordió? L’única resposta adequada és, evidentment, primer escoltem l’acordionista i després ja decidirem. Escoltat que fou l’acordionista Iñaki Alberdi, la resposta és: rotundament sí.

En l’actuació de Carlos Mena i Iñaki Alberdi, que formen duo des de la tardor del 2015, hi havia tot el que hi ha d’haver en la interpretació musical: estudi aprofundit, coneixement de l’estil, assaig, respecte envers els autors, creativitat, llibertat d’esperit i, a més, virtuosisme.

El programa, molt ben construït i ordenat i amb subtils fils conductors que enllaçaven els autors, va començar amb l’himne marià Ave, Maris Stella al qual Alberdi afegí amb el seu acordió un bordó que sonava talment com una viola de roda. Seguiren el “Benedictus” i l’“Agnus Dei” de la Missa que Josquin Desprez va fer a partir de la melodia de l’himne gregorià cantat anteriorment. Seguint l’antiga tradició, ja vigent al Renaixement, de transcriure per a instruments algunes de les veus de la polifonia vocal, Mena cantava la veu superior i Alberdi feia les altres a l’acordió.

Aquest mateix procediment es va aplicar a Cueurs désolez par toute nation, una chanson de Desprez que fou seguida per Si en lo mal temps la serena be canta del compositor català Joan Magrané. Aquest era un dels quatre encàrrecs que el duo va fer a compositors contemporanis i que apareixen al disc recentment enregistrat per Mena i Alberdi i que recull, també, bona part del programa ofert a Torroella de Montgrí.

Magrané pren en aquesta peça les primeres notes de Cueurs désolez de Desprez i n’elabora un mena de madrigal que aplica al poema Si en lo mal temps la serena be canta del poeta valencià del segle XV Joan Roís de Corella.

Sense deixar Desprez, el programa continuà amb Inviolata, integra et casta es Maria. Va ser en aquesta peça que l’obligava a pujar al registre agut i en la qual, per les seves característiques, es podia deixar anar el poder de la veu –sempre dins dels límits del Renaixement–, on Mena va poder lluir amb més brillantor la seva bonica i homogènia veu de contratenor.

Seguint una progressió temporal, el programa se situà en la frontera entre el Renaixement i el Barroc amb Tomás Luis de Victoria, de qui s’interpretaren Alma Redemptoris Mater, Salve Regina, Domine, non sum dignus, Et Jesum, Duo Seraphim i Magi Viderunt. Va ser en aquestes peces on la bella aliança entre la veu i l’acordió funcionà millor i on Alberdi va poder exhibir un virtuosisme sorprenent mantenint clares les diferents veus de la polifonia amb el seu instrument, un instrument que “respira” gairebé d’una manera humana.

La coronació del programa va arribar en un nou pas endavant en el temps, el tardobarroc de Johann Sebastian Bach. En primer lloc Alberdi interpretà en solitari els “Contrapunctus” primer i dotzè de L’art de la fuga, i a continuació seguí una complexa, original i sorprenent reelaboració d’una de les grans peces de Bach.

Segons el que explicà Mena, la musicòloga Helga Thoene ha demostrat al seu estudi sobre Bach que la celebèrrima “Ciaccona” de la Partita núm. 2 per a violí, la bellíssima i misteriosa peça que ha seduït tants intèrprets i compositors que n’han fet diverses reelaboracions i transcripcions, a més de tenir complexes relacions numerològiques “secretes” entre les seves variacions, està basada melòdicament i harmònicament, per bé que de manera velada, en diversos corals luterans que Bach tenia in mente mentre componia.

Seguint més o menys lliurement el model del tombeau barroc en homenatge a algú, Mena i Alberdi reelaboraren la “Ciaccona” bachiana amb el contratenor cantant els corals luterans que alimenten la peça, mentre l’acordionista n’interpretava una brillant transcripció per al seu instrument.

Contratenor i acordió, vet aquí una combinació sorprenent que, quan els intèrprets són bons, funciona molt bé.

Imatge destacada: © Martí Artalejo

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *