Subscriu-te

Cor Veus: talent, rigor i feina ben feta

MÚSICA CORAL. Veus-Cor Infantil Amics de la Unió. Esther Pinyol, arpa. David Arnau i Pau Torres, trompes. Josep Vila Jover, direcció. Brahms: Vier Gesänge, op. 17. Albert Zabel: La source, op. 23. Britten: A ceremony of carols, op. 28. Vivancos: L’ametller. L’AUDITORI. 12 DE DESEMBRE DE 2021.

Aquest ha estat un d’aquells concerts que, més enllà del gaudi hedonista d’escoltar bona música en bones mans o d’assaborir obres mestres de la literatura musical universal, reporta a l’espectador un sentiment d’emoció, de felicitat continguda, d’orgull… i, si m’ho permeteu, d’esperança i de fe en el futur. Perquè veure tot aquest jovent granollerí del cor Veus cantant com canten, i actuant com actuen, és una de les experiències musicals més commovedores que es poden viure actualment. Segur que heu experimentat aquella dolça sensació de no voler que el concert s’acabi mai, de seguir escoltant aquells àngels, d’endur-te’ls a casa… És un autèntic luxe escoltar aquesta quarantena llarga de joves cantaires, i un honor tenir una formació com aquesta al nostre país. Orgull i tresor són els mots que venen a la ment en sentir-los.

Actuaven per primera vegada a L’Auditori amb una producció pròpia, és a dir amb un repertori triat a mida de les seves possibilitats i capacitats, que m’atreveixo sense por a qualificar d’il·limitades: Brahms, Britten i una delicadíssima peça de Bernat Vivancos, que era present a la sala. Venien de fer, fa quinze dies, un repertori ambiciós al Teatre Auditori de Granollers (en són formació resident) amb obres de compositors catalans actuals basades en textos de grans poetes del país, i fa unes setmanes havien deixat bocabadat el públic liceista amb una participació esplèndida en les vuit funcions del War Requiem de Britten, en una actuació –cantada i escènica– d’altíssima exigència. I aquest cap de setmana tornen al Liceu per regalar-nos El conte de Nadal de Dickens d’Albert Guinovart, amb l’orquestra del Teatre i el compositor al piano. Després d’haver-los escoltat en aquests compromisos, us suggereixo que no us perdeu cap de les seves actuacions, perquè converteixen en or tot el que canten: és un plaer difícil de descriure i un autèntic privilegi escoltar un cor infantil que, sense cap mena de dubte, està entre els millors del món. I ja fa anys, que està a l’elit: cal recordar que fa vuit anys va guanyar a Luxemburg el premi absolut, el Silver Rose Bowl, del Let the Peoples Sing, el concurs de cors que organitza a nivell mundial la Unió Europea de Radiodifusió. Hi va anar representant Catalunya a proposta de l’emissora Catalunya Música (l’única de les vuitanta-vuit emissores membres que no representa cap Estat) i es va endur tots els premis possibles (per cert: encara és l’únic cor del sud d’Europa que l’ha guanyat en seixanta anys de concurs).

Mantenir aquest nivell d’excel·lència al llarg dels anys és un mèrit encara més gros perquè un cor infantil, per definició i llei de vida, està en renovació constant, canvia els membres any rere any, i de l’alineació que va guanyar aquella “Champions” coral, ara no en deu quedar cap cantaire. I no obstant això, el nivell es manté, i segueix sent espectacular. I òbviament, l’artífex de tot això és el seu director, Josep Vila Jover, que té aquella capacitat insòlita i prodigiosa de treure un rendiment superlatiu d’una colla d’adolescents talentosos, motivar-los amb disciplina i rigor, amb mà de ferro i guants de seda, amb llaminadures musicals de gran categoria, i sobretot amb feina ben feta. I els resultats salten a la vista. L’estructura de cors, l’equip de directors i el ventall d’ensenyaments que hi ha a la base dels Amics de la Unió de Granollers garanteix la continuïtat i l’excel·lència d’un projecte com n’hi ha pocs.

M’he permès aquestes reflexions, que van més enllà del simple i pur (i de vegades innocu) exercici de valoració del concert, perquè em penso que ajuden a entendre els resultats musicals que vam presenciar, però també per posar en relleu la grandesa del que teníem al davant.

El cor Veus té un so especial i inconfusible que es va manifestar en totes les obres que va cantar en aquest concert: brillant, potent, de timbre homogeni i ric en harmònics que, sorprenentment, la mascareta que duien tots els cantaires no va deslluir. Sens dubte, l’acústica excel·lent de la sala (no em cansaré de reivindicar-la com la millor entre totes les d’aquestes proporcions) va contribuir-hi, i segurament s’hi van trobar còmodes. La precisió rítmica i la uniformitat d’articulació també són punts forts que es van constatar en els vertiginosos cànons d’A ceremony of carols (“This little Babe” i “Deo gratias”) impecablement interpretats en una autèntica exhibició de vigor i rigor rítmic: canten tots com un bloc, unànime i mil·limètric. Un aspecte decisiu en aquesta admirable cohesió en tots els aspectes musicals és l’hàbit de cantar-ho tot de memòria: i això és enormement meritori tenint en compte el gruix de repertori que manegen i que les obres d’aquest concert eren en alemany i en anglès, amb textos poètics sofisticats i complexos, gens fàcils de pronunciar i menys encara de memoritzar. Senzillament, admirable!

Van obrir foc amb els Vier Gesänge, op. 17 (Quatre càntics) de Johannes Brahms, música escrita per a veus femenines a tres parts, arpa i dues trompes, que va ser interpretada amb un so compacte i dens, potent i directe, de gran intensitat i bona afinació. Aquesta densitat, però, va enfosquir la part de l’arpa, que va quedar engolida pel magma sonor generat; les trompes de David Arnau i Pau Torres, en canvi, van lluir i van aportar colors tardorals a una música ardent i romàntica. Filant prim, aquesta energia sonora del cor va derivar –en alguns passatges– cap a un so un pèl metàl·lic, certa rigidesa en el fraseig i en els atacs i algun desequilibri entre veus. Potser aquestes peces demanen més dolçor, una emissió més estovada que no pas trempada i és inevitable pensar que Brahms les va concebre per a veus femenines adultes i no pas blanques: aquesta minúscula però sensible diferència podria explicar que la interpretació fos impecable però no pas ideal. En canvi, cadascuna de les cordes del cor es va poder lluir a la quarta peça, el solemne i èpic “Cant de Fingal”, amb unes intervencions de gran sentit melòdic que ens van permetre tastar l’homogeneïtat i la bellesa tímbrica de les veus mitjanes i greus.

La vilanovina Esther Pinyol, una de les millors arpistes del país, va tocar a continuació una bellíssima peça per a arpa sola, que ve a ser una mena de hit parade per a aquest instrument: La source, op. 27 d’Albert Zabel, és una delícia musical composta el 1897 que explota tots els recursos sonors de l’instrument (ell mateix va ser un arpista excel·lent). Esther Pinyol la va interpretar amb una delicadesa i una pulcritud encisadores i traient-ne sonoritats cristal·lines. També és una peça de gran lluïment per a l’arpa A ceremony of carols, un recull de nadales angleses antigues arranjades per Benjamin Britten per a tres veus blanques i arpa i que constitueixen una de les visions musicals més commovedores i emotives del misteri de Nadal que mai s’hagin escrit. Efectivament, el paper de l’arpa en aquesta obra no és limita ni de bon tros a un simple acompanyament harmònic de les veus, sinó que els dona relleu i juga un paper altament evocador que contribueix a generar una atmosfera especial, màgica. Pinyol va brodar la seva part, i el cor, ara sí, va cantar amb una tendresa exquisida, una afinació impecable i un bon equilibri entre veus. Tots els matisos, la joia i la intimitat, l’esclat i el tremolor, van estar subtilment expressats per les veus, amb un ventall tímbric inusual i molt ben treballat. I una ovació especial mereixen les sis cantaires que van fer les parts solistes en diversos números de l’obra (gens fàcils, per cert), amb un aplom, una convicció i una qualitat admirables. I insistim-hi: tot de memòria.

El concert es va acabar amb una delicada peça de Bernat Vivancos titulada L’ametller, basada en un poema de Joan Maragall, que s’estrenava en la versió amb acompanyament d’arpa i trompes. És una petita joia que recull l’ambient nostàlgic i intimista present en l’obra anterior i que el cor Veus –i la solista que va assumir de meravella un passatge molt exigent– van cantar amb molt bon gust.

El nombrós públic que va assistir a aquest concert va poder viure una vetllada plena d’emocions i tendresa sonora i va poder veure una bona mostra del talent musical autòcton i en plena joventut, del qual ens podem sentir profundament orgullosos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

En la seva segona visita al @palaumusicacat , @caroshawmusic va estar acompanyada del conjunt @sopercussion. "La seva música porta l’oient a mons sonors innovadors", diu @PorterMarta a la crítica. Llegeix-la al web! 📸 Toni Bofill http://www.revistamusical.cat/critica/fascinats-per-caroline-shaw-i-so-percussion/

El compositor Joan Just va ser recordat amb un concert a Igualada en l'any del 125è aniversari del seu naixement. Llegeix l'opinió de Jordi Marcé al web! http://www.revistamusical.cat/critica/igualada-reivindica-el-llegat-musical-oblidat-del-mestre-just/

.@palaumusicacat va programar el 'Quartet per a la fi del temps' de Messiaen a càrrec de 4 destacats solistes. "Els músics eren tots primeres figures i el programa el tenien força rodat", diu Xavier Pujol a la crítica. Llegeix-la al web! 📸 Toni Bofill http://www.revistamusical.cat/critica/i-al-final-un-llarguissim-silenci/

Molt contents 🤩 del 3r Premi del Concurs Internacional de Música Rising Stars de Berlin!!! @UniMozarteumSbg #musicacambra #trio 📸@sergipanizo

Segueix-nos a Twitter