Subscriu-te

David Alegret, intèrpret i autor

FESTIVAL DE PERALADA. Canticel. David Alegret, tenor; Rubén Fernández Aguirre, piano. Obres de Toldrà, A. Guinovart, Massana, R. Lamote de Grignon, Rodrigo, N. Bonet, García Demestres, Ortega i Serra. ESGLÉSIA DEL CARME. 28 DE JULIOL DE 2020.

És molt possible que la primera impressió del lector d’aquest escrit sigui de sorpresa en observar l’atribució d’autor del recital a David Alegret, ultra la d’intèrpret, naturalment; tenint en compte, naturalment, la seva coneguda condició exclusiva de cantant i, a més, que el programa oferia obres de ni més ni menys que de nou compositors. La clau, l’explicació d’aquest possible embolic, es troba en la diferenciació semàntica, o semanticomusical, si ho apurem, entre l’ofici de compositor, naturalment de composicions, de la d’autor, en aquest cas del conjunt del programa; de la seva estructura, de la seva tria de partitures, de la seva concepció…

I aquí és on David Alegret, i també el pianista Rubén Fernández Aguirre, han excel·lit com a autors, en oferir una proposta autènticament d’autor: o sigui amb grans dosis de creativitat, d’ambició, d’inquietud intel·lectual, d’afany d’evadir llocs comuns i camins fressats. Naturalment, aquesta opció compta amb un doble problema inicial: per una part la dificultat de la seva encarnació en la interpretació, i per l’altra la no fàcil assumpció per un públic, normalment més disposat a allò segur, més que no a allò incert.

Alhora ofereix un gran avantatge: l’autor, o els autors, s’autoofereixen –el concepte és complex– com a intèrprets d’una proposta en la qual creuen, que han treballat amb rigor, amb dignitat professional, amb convicció i amb afecte.

Ens trobem en un territori arriscat també, però ensems altament suggestiu. Un territori, arrodonim l’argument, exigent per amb dues parts i, en última instància, gratificant si tots els components que el recorren –de la qualitat i interès de les composicions a la interpretació– es manifesta en un nivell elevat.

Cal entrar en el detall. D’antuvi remarquem el caràcter monogràfic dels textos literaris que es van oferir, amb l’explícit homenatge a Josep Carner en l’escaiença del cinquantè aniversari de la seva mort; una justificació atractiva que alhora ens situa a l’àmbit del corrent noucentista en el qual es van inserir plenament quatre dels compositors programats: Toldrà, Massana, Ricard Lamote de Grignon i Joaquim Serra: i també en part Joaquín Rodrigo, tots ells separats per disset anys d’edat: 1890 Antoni Massana, i 1907 Joaquim Serra. Narcís Bonet, any 1923, se situa en un àmbit pont amb els tres compositors joves que va incloure Alegret en el seu programa –Albert Guinovart, Albert García Demestres i Miquel Ortega–, als quals hom va fer encàrrec de sengles composicions també sobre poemes de Josep Carner. I per acabar-ho d’arrodonir, ni més ni menys que cinc versions del mateix poema, Canticel, que donava títol al recital. Per tant, ens trobem davant d’una proposta absolutament anticonvencional, però alhora d’una gran finor, intel·ligència i ambició intel·lectual.

I, cabdal, exigència interpretativa, a més servida absolutament de memòria. Calia que l’esforç engendrador, o ideador del programa, tingués una traducció tan exigent com ho havia estat aquell. I aquí la cosa, feliçment, va tenir plena conseqüència. David Alegret va viure intensament cada composició, però de manera natural, sense abandonar-se a afectismes i exhibicionismes espuris. Va superar les dificultats tècniques –els sovintejats moments amelòdics i l’obligat recurs als quasi recitatius o bé les característiques formals diverses de cada composició– amb una suficiència, insistim-hi, natural; o sigui sense traduir esforç aparent, sense afany de demostrar res o d’emfasitzar cap passatge, i alhora sense manifestar dificultats aparents. Per això la bellesa del seu cant, de la seva expressió, fluïa i envaïa l’ambient sense forçar mai el discurs. La sintonia amb Rubén Fernández, allò de l’un en dos que tant exigeix el liederisme, aquí es va fer molt evident i va resultar cabdal. Definitivament, un pas sòlid en la trajectòria del tenor català, un homenatge transcendent al liederisme català i a qui li va fornir material literari suggestiu.

En una escapada sociològica, dues observacions: esplèndida de finor la dedicatòria de David a la gran senyora que va ser Narcisa Toldrà, traspassada recentment. Una trajectòria impecable de dignificació de la figura del seu pare. I finalment: per a un festival com el de Peralada, amb un historial intensíssim d’atenció al “gran format” –concepte entès en la seva dimensió més explícita–, acollir en un any de circumstàncies tan especials com aquest una manifestació d’orfebreria delicada com aquesta té un mèrit que cal atribuir a qui el dirigeix. Mentrestant caldrà veure com aquestes circumstàncies esmentades marcaran el futur de la iniciativa amb un historial tan pesant com aquest.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *