Subscriu-te

Crítica

De Peralada al Liceu: veus verdianes a cabassos

Els cantants Leo Nucci i Angela Meade. © Toti Ferrer

IL TROVATORE de G. Verdi. M. Didyk. A. Meade. L. Nucci. M. Cornetti. L. O. Faria. J. Farrés. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Dir.: R. Rizzi Brignoli. Versió de concert. FESTIVAL CASTELL DE PERALADA, 20 DE JULIOL DE 2012.

AIDA de G. Verdi. S. Radvanovsky. M. Giordani. I. Komlosi. J. Pons. V. Kowaljow. S. Palatchi. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Polifònica de Puig-reig. Dir. escènica: J. A. Gutiérrez. Dir. musical: R. Palumbo. GRAN TEATRE DEL LICEU, 21 DE JULIOL DE 2012.

Per Mercedes Conde Pons

Cap de setmana verdià com a prèvia d’un aniversari –el del dos-cents anys del naixement de Giuseppe Verdi el 2013– que sembla que passarà sense pena ni glòria per un territori marcadament partidari del compositor germànic Richard Wagner, de qui també se celebrarà el mateix aniversari amb moltes iniciatives preeminents.

Tanmateix, aquest cap de setmana passat i en poc més de 24 hores dues de les òperes més representatives de l’estil verdià es van oferir en centres operístics senyers; això sí, amb condicions diverses i un únic factor comú: la preeminència de les veus verdianes, que presenta avui dia molt bona salut, sobretot en l’àmbit femení.

En primer lloc, divendres tenia lloc la inauguració oficial del 26è Festival Castell de Peralada, ja que l’oficiosa havia estat uns dies abans amb un concert de Joan Manuel Serrat i Joaquim Sabina. La primera cita, però, amb l’òpera –alma mater d’aquest festival– era amb Il trovatore de Verdi, una òpera tan enrevessada argumentalment com difícil i compromesa per als intèrprets. Més enllà dels inconvenients propis que comporta tota versió de concert pel que fa a l’èxit de l’espectacle i el drama, la proposta va excel·lir en termes individuals. Ni l’OBC és una orquestra avesada a la música d’escena, ni el Cor de Cambra del Palau de la Música un cor acostumat al repertori operístic. Però si bé la primera va mostrar un afany suficient, gràcies a l’esforç d’un Roberto Rizzi Brignoli molt pendent de la concertació de conjunt, el cor, en canvi, va oferir una versió impol·luta i musicalment rodona de cadascuna de les pàgines encomanades, tant que gairebé no es podia reconèixer un cor de gitanos en la famosa escena.

En l’àmbit solista el resultat va ser irregular, malgrat que el nivell va estar en tot moment molt alt. Tot i ser el protagonista titular de l’òpera, aquest cop el protagonisme no se’l va endur el tenor. Misha Didyk va defensar amb energia el paper de Manrico, que aparentment escau a les seves condicions vocals. Però l’exigència del rol i una certa tibantor continuada en l’emissió van fer que el cantant patís molt més del que és prudent en la cabaletta “Di quella pira”, després, això sí, d’un “Ah sí, ben mio coll’essere” molt reeixida. Les grans triomfadores de la nit van ser, a parts iguals, Angela Meade –la gran sensació de la nit, amb una veu de capacitats esplèndides, impecable en el fraseig, sublim en els piani i de timbre molt atractiu, i Marianne Cornetti, que va encarnar amb molta bravura el compromès rol d’Azucena. El veterà Leo Nucci, que l’any passat va sorprendre amb un Nabucco antològic, va mostrar enguany una certa fatiga, lògica a la seva edat; però la seva longevitat vocal li va permetre lluir-se com a Conte di Luna. Molt bé els comprimaris: Luis Ottavio Faria, Júlia Farrés i Vicenç Esteve Madrid.

Sondra Radvanovsky i Joan Pons. © Antoni Bofill

L’endemà d’aquesta única funció, el Liceu iniciava la sèrie de set representacions d’Aida amb què finalitza la temporada 2011-12; una temporada marcada pels contratemps. Si bé molts mostren ja una comprensible fatiga davant una producció molt vista i de la qual s’ha tret més profit del convenient –sí, sí, la dels decorats de Mestres Cabanes–, el cert és que sempre resulta agradable veure una representació d’Aida amb tanta profusió de detalls; si més no, si les veus verdianes i els resultats musicals acompanyen a la recerca del record d’èpoques daurades. En aquest cas, va ser així.

El Liceu va viure una d’aquelles nit de somni amb el debut esperadíssim de la soprano nord-americana Sondra Radvanovsky, que va oferir una Aida sublim, d’aquelles que marquen una fita, que creen personatge, que no s’obliden. El timbre vellutat, l’emissió homogènia, la dolçor dels pianíssims i la profunditat dramàtica del personatge van ser motius més que suficients per merèixer la repetició, un cop més, d’Aida de Verdi. La soprano va comptar amb un equip de companys vocals d’alt nivell. Per començar, i com a sorpresa de la nit, la imponent Amneris que va recrear Ildiko Komlosi, substituint a darrera hora Luciana D’Intino, indisposada. La mezzo nord-americana va merèixer i obtenir una sonora ovació al final de la primera escena del quart acte. No va fer gens mal paper Marcello Giordani, d’aguts rutilants i un estil a vegades poc refinat. En els números de conjunt la seva aportació resultava molt més eficaç. Emocionat adéu als escenaris va rebre Joan Pons, malgrat la seva breu aportació com a Amonasro. El públic del Liceu va saber agrair al baríton menorquí tants anys d’èxit i fidelitat al públic que el va veure néixer com a artista. Vitalij Kowaljow va resultar un Ramfis de luxe, i Stefano Palatchi, Josep Fadó i Elena Copons van fer molt bon paper en els seus rols esporàdics. Esment especial per al Cor del Liceu, especialment la secció masculina, que va aconseguir moments màgics en els moments musicals més delicats. Renato Palumbo va concertar amb energia i ímpetu orquestra, cor i solistes, en no permetre decaure en cap moment el ritme, però deixant aire als cantants en les seves aportacions individuals.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *