Subscriu-te

Diàleg màgic entre Chopin, Mozart, Granados i Bach

Josep Maria Colom. Foto: May Zircus
Josep Maria Colom. Foto: May Zircus

PALAU PIANO. Josep Maria Colom, piano. Obres de Chopin, Mozart, Granados, J. S. Bach. PALAU DE LA MÚSICA CATALANA. 10 D’OCTUBRE DE 2016.

Per Lluís Trullén

Els recitals oferts pel pianista Josep Maria Colom no poden mai deixar indiferent a qui els escolta. Una de les més grans figures del panorama pianístic, cada cop que s’acosta a la música de Mompou, de Liszt, de Bach o Chopin, ho fa des d’una visió innovadora, personal i amb un sentit de la creativitat admirables. En el seu darrer recital ofert al Palau, seguit per uns set-cents assistents, va fer dialogar en un programa dividit en tres blocs Chopin i Mozart, Chopin i Granados i Chopin i Bach, autors tots ells de generacions diferents i que mai no van coincidir cronològicament. Mozart i sobretot Bach van exercir una influència decisiva sobre Chopin, i en el cas de Granados, la música del compositor polonès en va suposar una font d’inspiració.

Programa arriscat per la configuració i per la complexitat de les obres escollides, amb partitures d’altíssima demanda tècnica, enllaçades a més en un perfecte ordre tonal. Colom, micròfon en mà va explicar la raó d’aquests diàlegs, d’aquesta simbiosi entre autors i que ja ha abordat en altres ocasions. Enllaçar el lúgubre Preludi en Do menor de Chopin amb l’enigmàtica Fantasia en Do menor de Mozart i amb l’apassionada Balada en Sol menor de Chopin tenia un sentit més que evident. Emmarcar l’Andante spianato i Gran Polonesa brillant de Chopin entre l’“Epíleg” de les Escenes romàntiques i El pelele té més que una justificació, és una originalitat que repercuteix en el fet que un recital no segueixi un característic ordre cronològic o guardi un sentit formal determinat. Colom va tocar el piano de manera extraordinària. Virtuosisme, delicadesa, sensibilitat, seguretat, fortalesa i, a més, incloent dins la Polonesa i posteriorment en alguns dels preludis d’El clave ben temperat (com per exemple el de Re major) unes ornamentacions molt particulars.

A la segona part s’establia un diàleg entre Bach i Chopin, concretament amb una selecció de preludis d’El clave ben temperat que precedien Estudis o el fascinant Nocturn núm. 13, en Do menor. Colom enllaçava sense solució de continuïtat i mitjançant uns nexes que ell mateix va crear a manera d’improvisació Preludis i Estudis, bo i mostrant una sorprenent però alhora bellíssima relació entre aquestes cèlebres obres. Com ell mateix va explicar, els Estudis de Chopin van suposar un pas més als creats per Clementi, Cramer, Czerny o Heller i si cal trobar una obra anterior que ocupés aquest rol, cal trobar-la en El clave ben temperat de Bach. Chopin sempre s’exercitava amb aquesta magna obra de Bach i la influència que en ell va exercir va ser més que notòria. Des del primer Preludi i l’Estudi núm. 1 de l’op.10 en Do major, passant per una vibrant interpretació del celebradíssim Estudi núm. 5 (el de les tecles negres), o d’un Bach excepcional en la interpretació del Preludi en Mi bemoll major, Colom creà mitjançant l’enllaç entre aquestes breus però intensíssimes obres un corpus d’una gran magnitud musical. Escollir l’Estudi i el Preludi en Mi bemoll major per passar al seu relatiu menor amb l’elecció del Nocturn núm. 13, el segon preludi d’El clave ben temperat i el darrer dels Estudis op. 25, suposà crear un retorn tonal –a Do menor– com a l’inici del recital. Però amb un punt d’originalitat va fusionar la melodia d’aquest darrer Estudi en Do menor (configurat mitjançant acords desplegats en ambdues mans que recorren tot el teclat) amb el característic ritme del Preludi en Do major de Bach, tot creant un efecte plàcid, original i que mostra el seu gust per la improvisació, de la qual sempre ha estat un defensor. Finalment, el Preludi en Do sostingut i el quart dels Estudis op. 10 semblaven cloure ja fora de programa aquest intens i llarguíssim recital. Però la delicadesa d’una obra que sol incloure en els seus recitals com és el segon moviment del Concert Italià (interpretat sense l’ús de pedal) va posar llavors sí cloenda a un recital original, personal i magistral de Colom.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *